Espai de Dissidència

Avui publico a El Punt Avui la meva opinió sobre el què cal fer a hores d’ara, amb el bloqueig de la situació política actual.

Tot abusant d’aquesta recent addicció a les metàfores, aquest diumenge hem vist com la CUP més dogmàtica ha saltat del cavall abans de travessar les portes de Troia. Aquest és un gest incomprensible que desacredita bona part de l’esquerra alternativa i que suscita una lògica decepció. Tanmateix, cometríem un error si ens desaniméssim per una contrarietat poc esperada. Cal continuar endavant, mantenir la calma, no perdre les formes i actuar amb intel·ligència.

Potser l’organització cupaire està dividida, tanmateix, la majoria de tres-cents mil votants que li van donar suport, aliens als matisos polítics i indiferents a retòriques revolucionàries, continuen entenent que sense independència, no hi ha ruptura. És per això que penso que, a banda de mantenir la pluralitat en la coalició de Junts pel Sí, (i ampliar-la si pot ser amb més independents d’espais amplis i plurals), caldria gestos valents com incorporar íntegrament al programa electoral el Pla de Xoc negociat amb la CUP. En un sentit similar, fóra bo atreure personalitats pròximes als postulats polítics defensats al llarg de la legislatura 2012-2015 per Fernández, Vallet i Arrufat per tal de demostrar que la República ha de representar l’ampli ventall ideològic del país. La qüestió és que l’independentisme necessita demostrar que és un espai d’inclusió de totes les sensibilitats, que és capaç d’administrar la complexitat i discrepància. És així com s’ha d’assegurar la majoria àmplia que ens permeti iniciar sens recances el procés de desconnexió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!