Club 7 Cinema

Quarta edició de les Giornate degli autore – Venice Days, el joveníssim “off Festival” de Venècia, que organitza l’ associació italiana d’autors cinematogràfics, inspirant-se en la Quinzena dels realitzadors que Truffaut i companyia van crear a Canes, al context dels sacsejat any 1968. De mica en mica, van agafant cos, definint personalitat pròpia, aquestes Jornades dels autors. Enguany, hi podem trobar una producció del català Paco Poch, que ofereix una segona oportunitat al cineasta Alain Gomis; un nou treball de la polèmica Sabina Guzzanti, coneguda a casa nostra pel seu anterior Viva Zapatero!; un documental sobre Luciano Bianciardi; el film en què treballà abans de morir la sexòloga i cinèfila Eva Norvind, sobre un prolífic pare de família, nascut sense braços, actor i músic, a qui prenen per pidolaire; la nova cinta del rus Alexey Balabanov; l’ opera prima de l’uruguaià Rodrigo Pla; el retorn del director de The Dream Catcher, Ed Radtke; el debut al cinema del director teatral Frédéric Fisbach…

Les pel·lícules, les sinopsis i una breu presentació de cada autor (adaptat de la informació que facilita l’organització del certamen), anant a “Vull llegir la resta de l’article“.

Foto: una producció del català Paco Poch, Andalucia, d’ Alain Gomis

Andalucia, d’ Alain Gomis

Guió Alain Gomis i Marc Wels. Fotografia Benoit Chamaillard. Repartiment  Samir Guesmi (Yacine), Delphine Zingg (“Ella”), Djolof Mbengue (Djibril), Bass Dhem (Moussa). Producció: Mille et Une Productions (França) i Mallerich Films Paco Poch (Catalunya). Any de producció 2007. Durada 1h30. Format 35mm, color.

Sinopsi Yacine, amb el seu tarannà, un cos massa gran, el seu delit per l’absolut, la seva violència amagada, el seu entusiasme infantil… “Ella” és l’acròbata, la que posa nua, la que desfila com a model… I també hi ha Moussa, Djibril, Vincent, Pelé, James Brown… Les frustracions, els intents, les rancúnies… temps morts… i una porta oberta a algun lloc…

L’autor  De pare senegalès i mare francesa, Alain Gomis neix a França i estudia Història de l’ Art i Cinema. Dirigeix els curtmetratges Tourbillons (1999), seleccionat als festivals de Clermont-Ferrand, Villeurbanne, New York, Namur i Rennes, i  Petite Lumière (2003) nominat al Cèsar dels curtmetratges. L’Afrance (2002) esdevé la seva opera prima, amb què guanyà  el Pardo d’argent a Locarno, el premi GNCR del Festival d’ Angers i el Bayard d’Or del Festival de Namur. Andalucia és el segon llargmetratge que dirigeix.

***

Bianciardi!, de Massimo Coppola.

Guió Massimo Coppola i Alberto Piccinini. Intèrprets Luciano Bianciardi. Producció Indigo Film i ISBN Milano Films (Itàlia). Any de producció 2007. Durada 1h00. Format 35 mm, color

Sinopsi Les novel·les i els articles de Luciano Bianciardi, l’autor de La vita agra, semblen conformar un perfecta autobiografia per capítols. Expliquen la història d’un intel·lectual irregular i anàrquic que arriba a Milà en nom dels miners de la seva Maremma, estomacats per la policia i morts pel grisú. Aquell intel·lectual -com tant d’altres en aquella època- té una missió, confusa però ben concreta: fer la revolució. Acabarà inexorablement engolit pels engranatges de la triomfant cultura industrial italiana. Va morir als 49 anys d’edat, es pot dir abandonat per tothom, amb el fetge destrossat per l’alcohol. Gairebé es pot parlar de suïcidi. Però, qui era de debò Biancardi, dins de la primera persona -un “jo” opac- que mai no va abandonar en les pàgines que va escriure? Quines inquietuds no deixaven de bullir en el seu permanent sarcasme, en el seu tarannà com desencaixat fins i tot al moment de més èxit -amb l’estrena de La vita agra, de Carlo Lizzani, i amb la invitació que Montanelli li féu perquè col·laborés a Corriere della sera-? Hem anat per Grosseto, Roma, Rapallo i Milà, recollint la veu dels que van compartir amb l’escriptor la seva autèntica “vita agra”. La companya Maria Jatosti, per qui deixà dona i fills, fugint a Milà. Luciana, la filla amb qui mantingué un vincle tendre i alhora dramàtic als darrers anys de la seva vida. I el seu editor, els vells amics de Grossetto, els de la bohèmia milanesa i els de l’exili a Rapallo, indret escollit per fugir d’aquell Milà que l’havia rebut amb els braços oberts -com recorda Maria Jatosti- però que no estimava, sinó que més aviat despreciava”

L’autor Nascut a Salerno el 1972, Massimo Coppola es llicencià en Filosofia de la Ciència el 1999, es doctorà en Ciències Cognitives i, durant dos anys, tirà endavant una carrera acadèmica a les universitats de Torí i de Milà.Però ho deixà. Des d’aleshores col3labora amb diverses capçaleres periodístiques (Intervista, Kult, Rockstar, Rolling Stone) i dirigeix l’editorial Isbn Edizioni, de Milà, conjuntament amb Giacomo Papi. Forma part d’un grup de recerca artística, amb què ha realitzat diverses instal·lacions audiovisuals de “presa directa” -entre les quals, “Musica per divano preparato” al voltant de la Galeria d’Art Contemporani de Trento i després per ASSAB ONE)

***     
 
Cargo-200, d’ Alexey Balabanov

Guió Alexey Balabanov. Fotografia Alexander Simonov. Repartiment  Alexey Serebryakov (Alexey), Leonid Gromov (Artyom), Yuri Stepanov (Mikhail), Agniya Kuznetsova (Angelika), Alexey Poluyan (Zhurov), Mikhail Skryabin (Sunka), Natalya Akimova (Antonina), Valentina Andryukova (mare de Zhurov), Leonid Bichevin (Valera). Producció CTB Film Company (Rússia). Any de producció 2007. Durada 1h29. Format 35 mm, color

Sinopsi Gargo-200 és un terme militar emprat per a descriure el carregament amb els cadàvers dels soldats que s’envien a casa des del front. Aquest onzè film d’ Alexey Balabanov va sobre el final del totalitarisme en un cert país. El 1984, la vigília de la Perestroika quan l’espurna de la vida havia quedat reduïda gairebé al no-res… Balabanov ho vol explicar tot per ell mateix, vol parlar del seu país i dels seus herois, encara amb més franquesa que en les seves pel·lícules anteriors.  URSS, 1984. La fi de l’era soviètica. Una ciutat remota. Després d’haver estat en una discoteca, desapareix la filla del secretari de Districte del Partit Comunista. No hi ha testimonis de res. No enxampen cap sospitós. Aquella mateixa tarda, en una casa als afores de la ciutat, hi ha hagut un crim brutal, les sospites del qual recauen en el propietari de la casa. La investigació de tots dos casos queden en mans del capità de policia Zhurov…

L’autor Director, guionista i productor, Alexey Balabanov va nàixer a Sverdlovsk el 1959. Llicenciat en Filologia a Gorky,  estudià Cinema a Moscú. Havent fet un parell de documentals, se’n va a Sant Petersburg, on dirigeix el primer llargmetratge de ficció. En la seva filmografia destaquen -els títols, en anglès, són els que ha facilitat l’organització de “Giornate degli autori”-: Happy Days (1992), seleccionada pel Festival de Canes; The Castle (1994), una coproducció entre productores russes, franceses i alemanyes, que es presentà als festivals de Mont-real i de Rotterdam; Brother (1994), també present a Canes, premiada en diversos certàmens i guanyadora del premi especial del Jurat al Festival de Torí; Brother 2 (2000); The War (2002), que viatjà a una trentena de festivals, i It Does Not Hurt (2006).

***

Continental. Un film sans fusil, d’ Stéphane Lafleur        

Guió Stéphane Lafleur. Fotografia Sara Mishara. Repartiment Marie-Ginette Guay (Lucette), Gilbert Sicotte (Marcel), Fanny Mallette (Chantal), Réal Bossé (Louis). Producció Micro-Scope Inc (Québec). Any de producció 2007. Durada 1h43. Format 35 mm, color.

Sinopsi Un home es desperta en un autobús. Tothom n’ha baixat. És de nit. Ell també en baixa i es troba sol. L’autobús s’ha aturat arran d’un bosc. A l’altre cantó, la carretera s’amaga en la foscor. Del bosc, se’n senten remors -la fressa nocturna d’un bosc-. Dubta molt, però finalment l’home fa el pas i entra al bosc, esvaint-se en la foscor. Continental (Un film sans fusil) mostra quatre personatges la vida dels quals quda trasbalsada per la desaparició d’aquell home. Lucette (Marie-Ginette Guay), la seva dona, que n’espera ansiosament el retorn. Louis (Réal Bossé), un pare jove que passa per una crisi matrimonial. Chantal (Fanny Mallette), una recepcionista d’hotel que es deleix per compartir la vida amb algú. I Marcel (Gilbert Sicotte), antic jugador d’apostes que ha d’encarar les conseqüències del que va fer. Si bé s’expliquen separadament, aquestes històries acaben entrelligades i emmirallant-se l’una amb l’altra. Comèdia agredolça, Continental focalitza la mirada cap a la vulnerabilitat individual i a la fragilitat dels vincles que ens lliguen amb els altres éssers humans.

L’autor Aquests darrers deu anys, Stéphane Lafleur ha participat en la creació de més de trenta curtmetratges independents. Notòriament, ha estat un dels fundadors del moviment anomenat Kino. Karaoké, el curt que el 1999 féu com a estudiant, el presentà al Festival del Nou Cinema de Mont-real; al Festival de Toronto, on va rebre una menció especial del jurat, i al Proje(c)t Y festival, del Québec, on guanyà els premis del públic, de la millor direcció i una menció especial del Jurat. Snooze (2002) inaugurà el “Rendez-vous du cinéma québécois” i posteriorment participar als festivals internacionals de Toronto i de Namur. Stéphane Lafleur també treballa com a muntador en diverses produccions televisives, en documentals i ha rebut nombrosos premis pels seus videos musicals (de bandes com Les Trois Accords, Malajube i Les Cowboys Fringants). Amb Continental debuta en el llargmetratge.

***

Freischwimmer / El cap sota l’aigua  / Head under water, d’ Andreas Kleinert  

Guió Thomas Wendrich. Fotografia Johann Feindt. Repartiment Frederick Lau (Rico Bartsch), August Diehl (Martin Wegner), Dagmar Manzel (Anita Bartsch), Fritzi Haberlandt (Michaela Kammelow). Producció Typhoon i WDR (ARD) (Alemanya). Any de producció 2007. Durada 1h50. Format 35 mm, color

Sinopsi Alguna de grossa n’ha de passar en una ciutat alemanya. Ningú no en sap el sap, llevat de Rico Bartsch. L’estudiant de quinze anys, absolutament marginat, enamorat de la noia més maca de l’escola. El que semblava un somni inabastable serà finalment possible. La bellíssima Regine implorarà per l’amor de Rico. Mentrestant, tot d’habitants de la ciutat moriran d’una mort no ben bé natural…

L’autor  Andreas Kleinert va nàixer a Berlín el 1962. Ha treballat d’escenògraf als estudis cinematogràfics DEFA i d’ajudant de directors com Rainer Simon i Herrmann Zschoche. Ha estudiat direcció a l’ Acadèmia del Cinema i de la Televisió (HFF/M) de Babelsberg, entre 1984 i 1989. D’ençà 1989 treballa de director i autor free-lance.

***

La pluie des prunes, de Frédéric Fisbach        

Guió Anne-Louise Trividic i Frédéric Fisbach. Fotografia Laurent Brunet. Repartiment Gilbert Melki (François), Adriana Asti (Tina), Marie Riva (Hélène). Producció Shilo Films (França), amb la participació d’ ARTE France. Any de producció 2007. Durada 1h29. Format HDCam,. color.  

Sinopsi François ha d’endur-se la mare a Tòquio, on ha d’enllestir una comèdia teatral. Com a conseqüència d’un atac, ella ja no pot parlar de manera coherent i viu allà els dies que li queden de vida.

L’autor Nascut el 1966, Frédéric Fisbach estudià a l’ Escola Nacional Superior d’ Art Dramàtic i tot seguit (1991) s’incorporà a la companyia estable del Teatre Gérard-Philipe, de Saint-Denis, fins que al 1993 passà al Teatre des Amandiers, de Nanterre, fins al 1997. Frédéric Fisbach  ha dirigit peces Paul Claudel, Vladimir Maïakovsky, Strinberg, Kafka, Barry Hall, Racine, Corneille, Fichet. En el camp de l’òpera, ha posat en escena Forever Valley, di Gérard Pesson; Kyrielle du sentiment des choses, de François Sahran; Agrippina, de Haëndel i Shadowtime,  de Brian Ferneyhough. Diplomat a Villa Medici del Japó el 1999, ha dirigit (en japonès i a Tòquio) Nous, les héros, de Jean-Luc Lagarce, i (a la Villette, el 2000),  Tokyo Notes,  de Oriza Hirata, amb un equip franco-japonès. Aquesta col·laboració franco-nipona ha seguit amb Les Paravents, de Jean Genet, presentat el 2003, i amb Gens de Séoul,  d’ Oriza Hirata, que Fisbach ha dut a l’escenari en japonès, el 2005. Des del gener de 2002, mena l’ Studio-Théâtre de Vitry, on ha tirat endavant un laboratori de recerca, obert habitualment a “espectadors associats”. Igualment, des de l’ 1 de gener de 2006, codirigeix, amb Robert Cantarella, el “104, rue d’Aubervillers”, de París. Al cinema, debuta amb La pluie des prunes.

***

La zona, de Rodrigo Pla

Guió Laura Santullo. Fotografia Emiliano Villanueva. Repartiment  Daniel Jiménez Cacho (Daniel), Daniel Tovar (Alejandro), Alan Chávez (Miguel), Carlos Bardem (Gerardo), Mario Zaragoza (comandant Rigoberto) Marina de Tavira (Andrea), Maribel Verdú (Mariana). Producció Morena Films (Espanya) i  Fidecine, Estrategia, Buenaventura Pictures (Mèxic). Any de producció 2007. Durada 1h37. Format 35mm, color.

Sinopsi Jovenet, Alejandro viu a “La Zona”, un barri ric del centre de Ciutat de Mèxic, protegida per un mur que l’envolta i vigilada per guàrdies de seguretat privada. Enfora, la misèria absoluta. El dia de l’aniversari d’Alejandro, tres lladres -xicots de les barraques- entren en una casa de “La Zona” i la cosa acaba malament. Una àvia mor, la minyona aconsegueix escapar-se i avisa els guàrdies, que irrompen a la casa i liquiden dos dels nois. El tercer, Miguel, en surt il·lès i fuig; però l’enxampen alguns habitants d’aquella privilegiada urbanització i decideixen no lliurar-lo a les autoritats. Volen prendre’s la justícia per la seva mà i decideixen sotmetre’l a procés a ca l’ Alejandro, just durant la festa d’aniversari.

L’autor Rodrigo Pla (Montevideo, 1968) ha estudiat fotografia i video a l’ Escuela Activa i, tot seguit, guionatge i direcció al Centro de Capacitación Cinematográfica. Debuta en la direcció cinematogràfica amb el curt Moira (1988) i haurà d’esperar al 1995 per dirigir  Novia mía, seleccionat en diversos certamens internacionals, com el de Clermont-Ferrand; guanyador del premi al millor curtmetratge del Festival del Film Mexicà de Guadalajara, i nominat als Ariel mexicans. El 2001, tindrà Gaël García Bernal, Daniel Hendler i Evangelina Sosa com a protagonistes del curt polític El ojo en la nuca, premiat al Festival de l’ Havana, als Student Academy Awards nord-maericans i als Ariel mexicans. Amb La zona, debuta en els llargmetratges.

***        

Le ragioni dell’aragosta, de Sabina Guzzanti

Guió Sabina Guzzanti. Fotografia Caroline Champetier. Protagonistes Sabina Guzzanti, Pierfrancesco Loche, Francesca Reggiani, Cinzia Leone, Antonello Fassari, Stefano Masciarelli. Producció Ambra Fandango i Secol Superbo et Sciocco (Itàlia). Any de producció 2007. Durada 1h30. Format 35mm, color

Sinopsi Els actors d’ Avanzi (programa satíric de culte dels anys noranta) es retroben al cap de 15 anys en un poblet de Sardenya, Su Pallosu. Sense pensar-s’hi gaire, han decidit muntar-hi un espectacle a benefici dels pescadors, que les passen magres per l’escassetat de peix al mar. Entre els pescadors hi ha Gianni Usai, antic obrer de la FIAT i exsindicalista, un home just, sempre pobre, sempre escarrassat en la defensa dels drets laborals dels companys. La seva presència resulta de gran inspiració i engresca prou, però aquest mateix entusiasme acaba generant dubtes de tota mena. Els actors disposen d’un amfiteatre grandiós a Càller, que de seguida s’omple. La tensió s’enfila…

L’autora Sabina Guzzanti, actriu i autora teatral i televisiva molt popular, la classe política italiana la tem. D’ençà uns vint anys, Guzzanti s’encara -ja sigui des de l’escenari, ja sigui per la petita pantalla- a tots els poders constituïts De fet, cada cop que estrena un espectacle, l’ojectiu declarat és ironitzar sobre la classe política, desemmascarant-ne els defectes, els vicis i les emntides més evidents. Sabina Guzzanti també ha escrit guions, dos reculls de cançons satíriques, dos llibres i ha dirigit diverses pel·lícules -curts i llargmetratges-, l’última de les quals ha estat Viva Zapatero (2005), el documental satíric que encara el problema de la llibertat d’expressió, estrenat a molts països i seleccionat en nombrosos festivals, entre els quals la Mostra de Venècia, el Sundance Film Festival i el Festival de Rotterdam.

***
Nacido sin, d’Eva Norvind

Guió Eva Norvind. Fotografia Michael Vetter i Pedro Gonzales-Rubio. Protagonistes Jose Flores, Graciela Flores, Alejandro Jodorovsky, Nicolas Echeverria, Daniel Jimenez-Cacho, Luis Felipe Tovar, Nailea Norvind. Producció Asola Films (Mèxic) i Buena Onda Americas (Miami, Florida, EUA). Any de producció 2007. Durada 1h22. Format 35mm, color.

Sinopsi Tendra i controvertida història d’amor, entre José Flores, nascut sense braços, i la dona que li ha donat sis fills, amb cesàrea, i ara, encara un setè. Tot i que José és un músic de talent i ha participat com a actor en diversos llargmetratges, sovint el prenen per captaire, ja que recorre tot Mèxic amb la seva harmònica, per a ajudar la família. A Nacido sin, s’inclouen fragments de pel·lícules en què ha intervingut i declaracions dels directors i dels actors que han treballat amb ell, que s’entrelliguen amb relats íntims en primera persona, del mateix José Flores. 

L’autora Eva Norvind (1944-2006) va nàixer a Trondheim (Noruega). Visqué entre els Estats Units i Mèxic i, si bé congrià un renom internacional com a sexòloga, fou sempre una apassionada del cinema. A la dècada dels seixanta, va aparèixer en alguns films mexicans i més endavant va treballar com a fotògrafa i periodista. Cinema, n’estudià a la Universitat de Nova York. I dirigí diversos curtmetratges. Els seus profunds coneixements sobre el sexe i el cinema li van permetre engegar tallers per aprendre a interpretar escenes eròtiques. John McTiernan, per exemple, la va contractar com a assessora en la producció de The Thomas Crown Affair, perquè Rene Russo estigués a to com a dona sensual. La vida d’ Eva Norvid ha donat peu a dos documentals: Didn’t Do It For Love (1998), de Monika Treut, i Whipped, de Sasha Waters i Iana Porter. Eva Norvind va morir poc abans d’enllestir Nacido sin i ha estat la filla, Nailea Norvind, qui l’ha acabada.

***        
 
Non pensarci, de Gianni Zanasi

Guió Gianni Zanasi i Michele Pellegrini. Repartiment Valerio Mastandrea (Stefano Nardini), Anita Caprioli (Michela Nardini), Giuseppe Battiston (Alberto Nardini), Caterina Murino (Nadine). Producció Pupkin Production i ITC Movie (Itàlia). Any de producció 2007. Durada 1h50. Format 35mm, color.

Sinopsi Una noia un pèl especial, Michela, decideix treballar en un dofinari, perquè més s’estima el contacte amb els animals que el dels homes. Comèdia ambientada a Rimini i als turons romanyesos. Retrat de la província italiana contemporània, a cavall de les tradicions i les modes, en el qual s’entrelliguen les vides de tres germans i de la seva família.

L’autor Nascut el 1965, Gianni Zanasi ha estudiat Filosofia a la Universitat de Bolonya i ha anat a algunes classes de direcció al Centro Sperimentale di Cinematografia. Ha debutat amb el curt Le belle prove, premiat al Festival de Torí i els protagonistes del qual tornaran a ser-ho del llargmetratge Nella mischia, projectat a Canes i seleccionat en diversos certamen d’arreu del món. Immediatament després filma gairebé de manera simultània Fuori di me i A domani, que participa en la secció competitiva de Venècia l’any 1999.

*** 

Sous les bombes, de Philippe Aractingi 

Guió Michel Léviant i Philippe Aractingi. Fotografia Nidal Abdel Khalek. Repartiment Nada Abou Farhat (Zeina), Georges Khabbaz (Tony), Rawya El Chab (la recepcionista de l’hotel), Bshara Atallah (periodista). Producció Capa Cinéma, Starfield Productions, Art’Mell, Fantascope Production, amb Rhamsa Productions i  la particiàció d’ ARTE France (França + Regne Unit + Líban). Any de producció 2007. Durada 1h38. Format Beta/DV cam, color

Sinopsi Sota les bombes, una dona busca el seu fill. Un home l’acompanya. Son ben diferents. Tony és cristià i vol anar-se’n a l’estranger. Zeina és libanesa xiïta, havia emigrat a Dubai, n’ha tornat per mirar de salvar el fill i potser no podrà tornar a marxar mai més. Tanmateix s’estimaran, gairebé com a resposta a la mort que els envolta.

L’autor Nascut el 1964 a Beirut, on ha crescut, Philippe Aractingi ha realitzat més de quaranta obres, entre reportatges, documentals i pel·lícules, rodats a França i al Líban, però també a la resta del món àrab, així com a Sud-àfrica, Sri Lanka, Mongòlia… Al cap de dotze anys de viure a París, Philippe Aractingi retorna a les arrels i se’n va a viure al Líban, on filma Bosta, el seu primer llargmetratge de ficció, premiat en sis festivals i proposat als Òscar, pel Líban.

***       
 
The Speed of Life, d’ Ed Radtke

Guió Eduard A.Radtke. Fotografia Learan Kahnov. Repartiment Noah Fleiss (Vincent), Matthew Davis (Ben), Peter Appel. Producció Emerging Pictures (Nova York, EUA). Any de producció 2006. Durada 1h24. Format  Beta/DV cam, color.

Sinopsi Valenta, poètica i crua, la pel·lícula explica la història de Sammer, un noiet de tretze anys que de tant en tant, amb els amics, va dels seus carrers de Brooklyn a Manhattan per robar videocàmeres als turistes. Enllestida la feina, sempre tornen corrent al barri per vendre’s ràpidament les càmeres. Sammer, però, se’n queda les cintes gravades. Sol a casa, amb l’ajut d’ordinadors robats, Sammer explora l’ample món que hi ha gravat a les cintes, tot i que s’adona que en aquestes pel·liculetes familiars no tot és tan real com sembla. Mentre malda per fer un racó, que li permeti algun dia -a ell, també- viatjar a indrets llunyans, Sammer ha de bregar per treure son germà de la presó i tenir cura de la iaia, cega. I mentre ell i la seva colla fan campana a escola i xalen cantant fragments d’òpera pel metro, se les campen pel seu territori i somien d’anar a les olimpiades… topen amb una sèrie de personatges que els barren el camí: un assistent social que odia la canalla, un expresoner que torna a robar i un home vell que atresora el secret que li permetrà volar. Sammer s’embarca en un viatge que li canviarà la vida, que passa per la imaginació i alhora la dura realitat de crèixer a Brooklyn, que el du a descobrir que no tots els turistes són feliços, que el portarà a Alaska i que les videocàmeres poden de debò volar, encara que les persones no ho puguin fer.

L’autor Aquest és el tercer llargmetratge d’Ed Radtke, que arriba molts anys després dels seus anteriors i premiats Bottom land (1992) i The Dream Catcher (1999) -guanyadora d’11 guardons en festivals internacionals com Locarno i Tessalònica, ha estat distribuïda arreu del món. Tanmateix, llarga és l’experiència de Radtke en el cinema, ja que ha treballat com a guionista, productor, ajudant de direcció i muntador de projectes molt diferents: ficcions, documentals, telefilms, espots, videos musicals. Professor universitari de direcció cinematogràfica, també ha treballat amb jovent en situació de risc social, ha fet tallers de video a adults amb problemes psíquics i a interns de centres penitenciaris. Ha exercit la docència a la Columbia Univ., a la NYU, ha obert tallers a París i per sud-amèrica, i ha obtingut beques NEA, de la Guggenheim Fellowship i de la Rockefeller Foundation Fellowship. Radtke ha coescrit el guió d’ Aime ton père, produït per Gérard Dépardieu i protagonitzat per Dépardieu i el seu fill Guillaume (film que Suïssa presentà com a candidat a l’Òscar al millor film de parla no anglesa, el 2001). Ed Radtke s’està a Yellow Springs (Ohio, EUA).

*** 

Sztuczki / Tricks / Trucs, d’ Andrzej Jakimowski

Guió Andrzej Jakimowski. Fotografia Adam Bajerski. Repartiment Damian Ul (Stefek), Ewelina Walendziak (Elka), Rafa? Gu?niczak (Jerzy), Tomasz Sapryk (il padre). Producció Zjednoczenie Artystów i Rzemie?lników Sp. z o.o. (Polònia). Coproducció Wytwórnia Filmów Dokumentalnych i Fabularnych, Telewizja Polska S.A., Canal+ Cyfrowy, Opus Film  (Polònia). Any de producció 2007. Durada 1h35. Format 35 mm, color.

Sinopsi Stefek, de sis anys, desafia el destí. Està convençut que els fets que ha desencadenat l’ajudaran a acostar-se al pare, que el deixà en abandonar la mare. La seva germana Elka, de disset anys, l’ensinistra a “corrompre” el destí mitjançant petites renúncies. Estratagemes i coincidències duen el pare fins al llindar mateix de la porta de ca la mare de Stefek; però les coses tomben malament. Desesperat, Stefek temptarà la bona sort amb el truc més arriscat.

L’autor Andrzej Jakimowski, nascut el 1963 a Varsòvia, és director i guionista. Ha estudiat Filosofia a la Universitat de Varsòvia i direcció cinematogràfica a la Facultat de Ràdo i Televisió Krzysztof Kie?lowski, de la Universitat de Katowice. Va debutar amb Zmró? oczy / Squint Your Eyes (2003), amb què guanyà un gran nombre de premis, entre els quals: SKYY Prize, al San Francisco IFF 2004; la “Rosa Blanca”. a l’IFF Kinotavr, de Sochi 2004; la menció especial del premi FIPRESCI al Mannheim-Heidelberg IFF; cinc premis al Polish Feature Films Festival, de Gdynia 2003, entre els quals el de Millor Opera Prima, i quatre Polish Academy Awards – Golden Eagles 2004: millor film, millor direcció, millor guió i millor actor. Sztuczki / Tricks / Trucs és el seu segon llargmetratge.

***  

Un baiser, s’il vous plaît!, d’ Emmanuel Mouret

Guió Emmanuel Mouret. Fotografia Laurent Desmet. Repartiment  Virginie Ledoyen (Judith), Stefano Accorsi (Eric), Emmanuel Mouret (Nicolas). Producció Moby Dick Films (França). Any de producció 2007. Durada 1h40. Format 35mm, color.

Sinopsi Quan Gabriel i Emilie es troben per casualitat, no saben que serà el començament d’una llarga història. Una història que Emilie fa saber a Gabriel, per explicar-li per què rebutja un petó innocent. Una història també sobre els seus amics, Nicolas i Judith, el primer bes dels quals ha desfermat una reacció en cadena de conseqüències catastròfiques. Una història que podria tornar a passar…

L’autor Nascut a Marsella, d’adolescent Emmanuel Mouret se’n va a París. Cinèfil, fa classes d’Art Dramàtic i entra a la FEMIS (secció direcció), mentre treballa del que calgui. De l’escola de cinema en surt diplomat el 1998, havent-hi realitzat curts i un migmetratge, Promène-toi donc tout nu!, el seu treball de final de carrera, que s’estrena comercialment el 1999. En aquesta elegant comèdia d’embolics, prou valorada per la crítica, comença a marcar el seu estil. Hereu d’ Eric Rohmer, Sacha Guitry i Woody Allen, Mouret es reserva sempre el paper protagonista dels seus films: el d’un noi ingenu i maldestre. És d’aquesta mena el paper que incorpora, al costat de Marie Gillain, a Laissons Lucie faire, estrenat el 2000. Haurà d’esperar però, quatre anys, per poder fer la seva pel·lícula següent, Vénus et Fleur, retrat de dues xicotes a la recerca de l’ànima bessona, que es presentà a la Quinzena dels Realitzadors, de Canes. I a la Quinzena, hi tornà al cap de dos anys, amb Canvi d’adreça, una nova i divertida reflexió sobre “l’obstinació amorosa i la maleabilitat del cor”.

*** 

Valzer / Vals, de Salvatore Maira 

Guió Salvatore Maira. Fotografia Maurizio Calvesi. Repartiment Valeria Solarino (Assunta), Maurizio Micheli (el pare de Lucia), Marina Rocco (Lucia). Producció Home Production srl (Roma, Itàlia). Any de producció 2007. Durada 1h27. Format 35mm, color.

Sinopsi Aquesta pel·lícula s’ha filmat en un únic pla seqüència, de manera que ni tan sols els flash back no tallen el flux continu de la narració perquè hi apareixen simultàniament. No es tracta de cap vituosisme estilístic, ni d’una exhició tecnològica, sinó que tot el film ha estat així concebut, des de la primera inspiració narrativa i musical. El vals del títol és el que veiem tocar a un orquestrina i que acompanya el desenvolupament musical de la història, articulada a dos nivells arquitectònics i narratius diferents. En una hora i mitja (el temps de la projecció coincideix amb el de l’acció), la vida de dues persones canvia definitivament: als pisos inferiors d’un gran hotel, en la part reservada al servei, una jove cambrera i un home es troben en una situació que esberla certeses i identitats. La història d’ Assunta, de Lucia i del seu pare: un pare es pensa que ha retrobat la filla, després de vint anys d’absència, i el que troba és una noia desconeguda que li ha près la identitat. Simultàniament, als pisos de dalt, els directius del futbol s’emmirallen en el cinisme i la cobdícia del seu capteniment, mentre miren d’entendre i aturar el xàfec que els cau al damunt, ran de l’escàndol en què estan embolicats. Les dues històries avancen en paral·lel, fins que es troben i es produeix un curtcircuit dramàtic. El pla seqüència lliga el text de la història i el seu subtext en un vals únic, aparentment lleuger, que esdevé així la forma de la incertesa.

L’autor Professor de literatura italiana a La Sapienza, de Roma, durant dues dècades; des fa uns anys, Salvatore Maira ensenya “Teoria i tècnica del llenguatge cinematogràfic” a la mateixa universitat. Ha publicat nombrosos assajos literaris sobre Pirandello, Svevo, sobre les relacions entre cinema i literatura, sobre el teatre barroc… Després d’haver treballat en el sector audiovisual d’una empresa editora, signant-hi els guions i la direcció de molts programes didàctics i científics, el 1977 va escriure i dirigir, per al departament experimental de la RAI, el telefilm negre Colpo di scena. El 1978 va idear i participar en l’escriptura del guió de la minisèrie produïda per la RAI 2, “Don Isidro Parodi”, basada en contes de Borges. Les pel·lícules que ha escrit i dirigit són: Favoriti e Vincenti (1982), seleccionat a la secció De Sica del  Festival de Venècia; Riflessi in un cielo scuro (1990), que participà a la Mostra de València i al Festival de Viareggio;  Donne in un giorno di festa (1993), Gran Premi del Jurat i Premi del Públic a Annency i seleccionat en diversos certamens italians i europeus; Amor nello Specchio (1999), projectat al Toronto IFF i al London FF, i el documental Le donne di San Giuliano (2004). Ha participat, com a director, als films col·lectius de l’ associació “Cinema nel presente”.

***

Viaggio in corso nel cinema di Carlo Lizzani, de Francesca Del Sette

Guió Francesca Del Sette. Fotografia Giuseppe Varlotta. Protagonistes Carlo Lizzani, els actors i els protagonistes de la seva vida. Producció Oblomov Films srl (Nàpols, Itàlia). Any de producció 2007. Durada 1h23. Format  Beta/DV cam, color.      

Sinopsi Carlo Lizzani hi explica en off els records des de la infantesa (anys trenta) al debut (1951) i del relat en sobreïxen les diverses qüestions que ens traslladen fora de l’atmosfera en blanc i negre: salts endavant, en què prenen la paraula els entrevistats sobre les imatges dels seus films. El tema recurrent del viatge ens acompanya al llarg d’un trajecte en què les cruïlles, arribades i tornades s’alternen en una barreja de present i passat, conformant finalment una panoràmica global del protagonista i acabant la narració (gràcies també a un document inèdit, mut, filmat el 1951 per un director australià al plató d’ a! b!) en la seva obra principal, la pel·lícula que el va revelar, Achtung! banditi! Un punt d’arribada, fa seixanta anys, que esdevingué un important punt de partida.

L’autora  Francesca Del Sette va nàixer a Roma el 27 de juliol de 1972. Estudia Humanitats, exerceix de periodista, però la seva vocació és la direcció cinematogràfica. Treballa gratuïtament durant tres tres anys en diversos platós, fins que topa amb Carlo Lizzani, per a qui s’encarrega de l’edició de la seva Opera Omnia Attraverso il Novecento: una feina que marca irreversiblement el seu camí professional. D’ajudant de direcció passa, ja amb Lizzani, a secretària de rodatge, tasca que desenvoluparà entre 1998 i 2001 (llevat del cas de Vipera, de Sergio Citti, on reprèn la feina d’ajudant de direcció), amb directors tan diversos com el mateix Lizzani,  Renzo Martinelli, Paul Meyer, Alberto Negrin, Emidio Greco, Vittorio Sindoni, Mario Caiano. Com a directora ha fet un gran nombre de curtmetratges i, el 2004, s’estrenà amb l’ “opera prima” L’unica testimone (amb Franco Nero i Barbara De Rossi, música de Daniel Bacalov i produït per Gianluca Arcopinto), que participa al Festival de Torí. L’any següent, després d’una experiència de set mesos a SAT2000, focalitza l’atenció en el documental arqueològic Montecchio, un tesoro nascosto i dirigeix espots publicitaris. El 2006 l’ha dedicat totalment a l’ambiciós projecte Viaggio in corso nel cinema di Carlo Lizzani, documental-retrat de Carlo Lizzani.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!