Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

31 de juliol de 2007
0 comentaris

El Col·lectiu de Crítics de Girona homenatja MICHELANGELO ANTONIONI

El Col·lectiu de Crítics de Girona ha emès el següent comunicat:

En una de les jornades més negres que es recorda de la història del cinema i de tots els amants del setè art, el cineasta italià Michelangelo Antonioni ha mort aquesta nit, als 94 anys, poques hores després que ho fes el suec Ingmar Bergman.

Antonioni també es pot considerar una figura clau dins del cinema de la segona meitat del segle XX, tal com va escriure el membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Àngel Quintana a propòsit del cicle que la Filmoteca de Catalunya i el Cinema Truffaut li vam dedicar la temporada passada:

L’any 1980 amb motiu de la concessió d’un premi a Michelangelo Antonioni, l’escriptor Roland Barthes va redactar un emotiu text on beneïa la modernitat que sorgia de l’obra de Michelangelo Antonioni. Barthes considerava que Antonioni era modern perquè havia entès que la seva funció com a artista consistia a seguir i assimilar els canvis del temps, no només de la gran història sinó de la petita història de la qual la petita existència de cada individu n’és la mesura. L’obra d’Antonioni sorgeix dels anys en què el cinema italià es proposava introduir la realitat a l’interior de les pel·lícules –Gente del Po (1943-1947), el seu primer treball, s’inscriu dins de l’univers neorrealista- però a mesura que avança duu a terme un curiós camí que el porta de l’exterioritat cap a la interioritat. La realitat no és basa en l’apariència exterior del món, sinó en la fosca natura interior de l’existència humana. El gran repte del cinema d’Antonioni rau en la recerca d’una interioritat que el desenvolupament econòmic i social l’ha acabat esquinçant. Els protagonistes de les pel·lícules d’Antonioni passegen per un món format per deserts urbans on l’angoixa, la crisi en les relacions sexuals i la incomunicació, l’eclipsi dels sentiments han acabat marcat un camí. De quina manera mostrar el desordre efectiu d’un temps mitjançant un mitjà com el cinema que està condemnat a capturar allò visible, però que té problemes per capturar la invisibilitat? El dubte sobre la funció del cinema davant la realitat travessa tota l’obra d’Antonioni fins a desembocar en una reflexió sobre els misteris que s’amaguen darrera allò que veiem. Per copsar el misteri, Antonioni va haver de trencar amb  les lleis de la dramatúrgia tradicional i convertir les seves pel.lícules en investigacions sobre els efectes d’una acció, sense haver-ne d’entreveure les seves. El camí explorat per Antonioni ha acabat donant fruits, fins al punt  que la seva obra és una de les que més ha influït de forma indirecta bona part del cinema contemporani.      

Àngel Quintana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Foto: Blow-Up

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!