Club 7 Cinema

Els comentaris de les pel·lícules en competició a Canes 2007, anant a "Vull llegir la resta de l’article". Aviat, en aquest mateix article, hi afegiré els comentaris de films projectats en seccions paral·leles del Festival.

Foto: Paranoid Park, de Gus Van Sant

….

—-

—-

—-

PALMA D’OR

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies / 4 Luni, 3 saptamini si 2 zile, de Cristian MUNGIU

Comentari

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del rumanès Cristian Mungiu ha sorprès positivament al Festival de  Canes, ha rebut el suport gairebé unànime de la crítica i finalment s’ha endut la Palma d’Or, el premi del Jurat FIPRESCI de la crítica internacional, el premi de l’ "education nationale"… Potser massa i tot. Argumentalment, no és més que la història d?un parell d?universitàries embolicades en l?avortament clandestí d?una d?elles, quan aquesta pràctica era totalment prohibida pel règim de Ceaucescu, fins i tot als darrers anys de dictadura en què s?ambienta la pel·lícula. Formalment, tampoc presenta cap novetat. Filmada bàsicament en plans seqüències, amb la càmera en mà que no deixa de petja una de les protagonistes, recorda prou la manera de fer dels germans Dardenne als seus títols guanyadors de Palma d?Or, Rosetta i L?enfant. L?interés de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies rau en la caracterització psicològica i ètica dels personatges i la seva significació en el complex retrat que Cristian Mungiu fa de la societat rumanesa.

La grisor i pobresa d?aquella època final de comunisme són el rerefons, el context de la pel·lícula, que tanmateix ho trascendeix per constatar la pervivència més enllà de contingències polítiques, d?hàbits i costums socials, tarannàs col·lectius i febleses inherents a la condició humana. La noia que serveix de fil conductor, no tan sols ens du per carrers sense asfaltar, degradades barriades obreres, rònegues residències universitàries i modestos habitatges de gent amb carrera professional; sinó que ens porta a conèixer les celebracions religioses que el règim no aconseguí eliminar, el masclisme pregonament arrelat en la societat, el cinisme i la hipocresia que la manca de llibertat cova en la gent, l?egoisme que l’envolta i posa a prova constantment la seva irreductible i discreta generositat. La jove actriu Anamaria Marinca li atorga una combinació subtil de decisió i bondat, amb una expressivitat que passa més pel gest que per la paraula. Guanyadora ja d?un premi BAFTA i igualment protagonista de la nova pel·lícula de Francis Ford Coppola, Youth without Youth, que l?octubre es presentarà al Festival de Roma, Anamaria Marinca, sembla cridada a convertir-se en una de les revelacions de l?any.

GRAND PRIX

El bosc de Mogari / Mogari No Mori, de Naomi KAWASE

Comentari

El bosc de Mogari, de Naomi Kawase, la pel·lícula més bella i rodona de tota la Secció Competitiva, hauria estat una justa Palma d’Or. Poema sobre la superació del dol, segueix la relació entre un avi vidu, que s?està en un petit i bucòlic geriàtric, i la noia atenta que en té cura. Fins a la meitat del metratge, anem coneixent el dolor somort d?aquesta noia, per la mort de la seva criatura, i la petita alienació de l?home, que no deixa d?esmentar la seva dona, traspassada fa trenta-tres anys. Arran d?un petit accident de trànsit, l?avi i la noia deixen enrere els jardins esponerosos, geomètricament disposats, per on han entretingut l?ordenada vida geriàtrica i s?endinsen en un bosc. La natura caòtica, salvatge, els engoleix, arrossegats per una incerta i alhora irrefrenable dèria de l?home. La càmera abandona els plans estàtics, d?exquisida composició fotogràfica, i passa a acompanyar-los, neguitosa com els protagonistes ho estan enmig d?aquella indòmita forest. La llum queda filtrada per la verdor i les clarianes dels àrbres, quan no és la de la negra foscor de la nit, en què l?avi i la noia trenquen la respectiva soledat anímica i comparteixen un generós i supervivencial escalf humà. Junts van completant el trajecte, amb què l?home enterra definitivament la seva dona, a qui ha estat escrivint cada dia al llarg de les tres dècades: un acte d?amor i de reconciliació interior, que du la noia a trobar la seva pròpia pau.

PREMI ESPECIAL del 60è ANIVERSARI

Gus VAN SANT , pel conjunt de la seva carrera i per Paranoid Park

Comentari de Paranoid Park

Una de les grandeses cinematogràfiques de Canes 2007 l?ha aportada Gus Van Sant amb l?esplèndida Paranoid Park. Adaptació d?una novel·la de Blake Nelson i interpretada per noiets reclutats a través del ?Myspace? d?internet, gira al voltant d?un jove monopatinador que accidentalment mata un guarda de seguretat en un dels racons de pitjor reputació de Portland, el Paranoid Park i se?n queda el secret. D?aquest simple fil argumental, Van Sant en fragmenta el relat, anant constantment del present al passat, fent-nos conèixer el xicot i el seu entorn, el caràcter fortuït del tràgic esdeveniment, l?abisme que s?obre en l?interior del protagonista i la dificultat de viure amb el sentiment de culpa. De mica en mica, va component un poema trist sobre la incomunicació i l?egoisme a la nostra societat, bo i explorant l?atracció que el costat fosc exerceix sobre el jovent, abocat a una pregona soledat.

Amb Paranoid Park, Gus Van Sant arriba a una absoluta maduresa estilística. Signa un extraordinari treball amb la banda sonora, que inclou temes clàssics, rock i composicions de Nino Rota per a Federico Fellini (Amarcord i Giuletta degli spiriti). Assoleix cims de força expressiva, entrelligant pletòricament aquesta música amb les imatges. Imatges ralentides o no, filmades amb super 8 (format del cinema de monopatinadors) o en 35 mm, que acompanyen el protagonista pels passadissos de l?institut, per la soledat dels camps, o amb els amics i xicotes. Imatges que es van reiterant en pantalla, com en una rima, integrant amb naturalitat i mestratge tot el cinema anterior de Van Sant, inclosa una al·lusió al  seu polèmic ?remake? de Psicosi.

MILLOR DIRECTOR

Julian SCHNABEL  per L’escafandre i la papallona / L’scaphandre et le papillon

Comentari de L’escafandre i la papallona

L’autèntic nyap del palmarès de canes 2007 ha estat guardonar com a millor director el pintor neoexpressionista i cineasta novaiorquès Julian Schnabel, per L?escafandre i la papallona. Autèntic especialista en films biogràfics de personatges coneguts, com Abans que es faci fosc / Before the night falls / Antes que anochezca / Avant la nuit / Prima che sia notte , en què Javier Bardem encarnava l?escriptor cubà Reinaldo Arenas, o Basquiat, dedicada a l?artista dels graffiti, Jean-Michel Basquiat; ara Schnabel explica la història de Jean-Dominique Bauby, l?editor de la revista ?Elle France?. El 8 de desembre de 1995, Bauby patí un vessament cerebral que el deixà en coma profund, del qual en sortí totalment paralitzat, sense poder moure cap altra part del seu cos que un dels seus ulls. Privat de la parla, el gest i el moviment, aquest ull esdevingué el seu únic lligam amb el món. Amb l?ajut del personalitzat especialitzat, aprengué a ?parlar? amb la parpella, confirmant les coses amb una clucada o negant-les amb dues; assenyalant una lletra de l?abecedari especial que se li llegia cada vegada perquè, una lletra rera l?altra, acabés conformant paraules, frases, paràgrafs i autèntics textos, finalment convertits en el llibre ?La Scaphandre et le papillon?, de gran èxit editorial. Un llibre en què explica els records de la seva vida i relata passatges imaginats, en què transmet les sensacions de sobreviure com a presoner tancat en una ?escafandre? i d?afigurar-se en llocs on mai no ha estat, lliure com una ?papallona?.

L?actor Mathieu Amalrich incorpora el personatge real; Emmanuelle Seigner, el de la dona i Marie-Josée Croze, el de la terapeuta. I és que Julian Schnabel no va més enllà del simple relat dels fets. S?interessa per la relació amb la família i els amics, tot seguint el procés que va des de la sortida del coma del protagonista fins a la publicació del llibre. Ho treballa amb vocació pictòrica, recorrent tant com pot a la càmera subjectiva, que posada en lloc de l?ull, dóna una visió excèntrica, plàstica de l?entorn del malalt. Però ni tan sols gosa mantenir aquest punt de vista. I, de mica en mica, aposta per l?explotació melodramàtica del cas, anant a buscar la llàgrima de l?espectador. Així, tot fa pensar que L?escafandre i la papallona es convertirà en un èxit que commourà l?espectador, com Mar adentro, d?Alejandro Amenábar, ho féu amb Javier Bardem en el paper del tetraplègic que aconseguí morir en un acte d?eutanàsia.

MILLOR GUIÓ

Fatih AKIN per De l’altre costat / Auf der Anderen  Seite / Yasamin kiyisinda

Comentari de De l’altre costat

El cineasta alemany d?origen turc Fatih Akin, que guanyà l?Ós d?Or a Berlín 2004 amb Contra la paret / Head On / La sposa turca, va camí de repetir-ne l?èxit amb la seva nova pel·lícula, De l?altre costat / Auf der Anderen Seite, que ha estat fortament ovacionada al Festival de Canes, n’hi han premiat el guió i el Jurat Ecumènic l’ha guardonada "per la sensibilitat amb què tracta la dolorosa pèrdua de referents i de relacions, així com la riquesa dels intercanvis i de la convivència possible entre (..) gent d’origens diferents" . Artefacte narratiu d?eficàcia germànica, De l?altre costat explica amb tota mena de detalls les històries entrecreuades de sis personatges que es mouen entre Hamburg i Istanbul: un jove professor de literatura; el seu pare, emigrat que ja cobra la jubilació; la prostituta que alegra la vida de l?home gran i paga els estudis universitaris a la seva filla, a Turquia; aquesta noia que, embolicada en la lluita armada revolucionària  al seu país, ha de fugir a Hamburg; la companya alemanya que l?acull i l?ajuda, i la mare d?aquesta (Hanna Schygulla), antiga hippy que havia estat a Istanbul camí de Katmandú, als anys setanta.

Aquests personatges fan presents qüestions com la identitat en un món multicultural, l?emigració, l?encaix difícil de Turquia a Europa, la complexitat política en aquell país o les relacions entre generacions. Unes temàtiques habituals en la filmografia de Fatih Akin i amb un ostensible component autobiogràfic, que tanmateix queden gairebé com a simple pretext a De l?altre costat. Perquè en aquesta pel·lícula, tot es posa al servei del relat novel·lesc. El guió, travadíssim, redueix els protagonistes a simples titelles de la narració, rebaixant-ne els conflictes dramàtics al mínim imprescindible. I visualment, pura funcionalitat. No obstant això, Fatih Akin es mostra molt coherent amb el que s?ha proposat i hàbilment sap mantenir l?interés de l?espectador, com ho demostren els aplaudiments que ha aconseguit.

PREMI DEL JURAT (ex-aequo)

Persèpolis, de Marjane SATRAPI, Vincent PARONNAUD

Comentari

Al palmarès final de Canes 2007, la singular pel·lícula de dibuixos animats Persèpolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud hi ha estat per motius extracinematogràfics: la seva contundent denúncia dels crims polítics i repressió del règim integrista a l?Iran. Es tracta de l?adaptació del còmic homònim, que ja du venuts més d?un milió llarg d?exemplars arreu del món i que Norma edità en català el 2005, agrupant en un sol llibre els quatre volums originals. Marjane Satrapi hi explica la seva vivència personal com a nena rebel i de llengua llarga, que tenia nou anys quan caigué el Xa. En la versió original francesa de Persèpolis, Chiara Mastroianni posa a veu a Satrapi; Catherine Deneuve, a la seva mare, i Danielle Darrieux, a l?àvia. Filla d?una família contrària al Xa, l?autora compartí l?esperança familiar amb la revolució i la decepció i dol que experimentaren amb l?arribada dels iatol·làs al poder. El seu tarannà topà tant amb els guardians del nou règim, que els pares van haver d?enviar-la a estudiar secundària a Àustria. Allà, sola i patint una certa marginació, travessà els sobresalts típics de l?adolescència, fins que arribà l?hora de tornar al país. Després d?una feixuga aclimatació, entrà a estudiar art i es casà; però, als 24 anys d?edat, s?adonà que no podia seguir en aquella societat i decidí anar-se?n a França, per començar una vida lliure. La pel·lícula ho relata linealment, amb dibuixos fidels a les vinyetes primmigènies, un irònic i mesurat sentit de l?humor, i una banda sonora que inclou temes dels grups musicals que l?autora escoltava clandestinament (?Iron Maiden?, per exemple), així com peces creades expressament per Olivier Bernet, company musical del coautor del film, el dibuixant de còmics i músic Vincent Paronnaud, conegut com a ?Winshluss?. En resum, un film correcte, especialment digne d’esment, com he assenyalat, pel seu contingut i significat polític.

PREMI DEL JURAT (ex-aequo)

Llum silenciosa / Stellet Licht / Luz Silenciosa / Lumière silencieuse , de Carlos REYGADAS

Comentari

El mexicà Carlos Reygadas ha dividit la crítica amb Llum silenciosa. D?una banda, se li valora positivament l?homenatge a un cineasta com Carl T. Dreyer, amb una contemplativa història d?amor, sacrifici i renaixença. Filmada en una comunitat mennonita del nord de Mèxic, que parlen un holandès antic, té com a protagonista un home casat i pare de família, enamorat d?una altra dona, en contradicció amb les lleis de Déu i les dels homes. Durant una llarga i poc densa hora de metratge, se?ns mostra la tensió somorta que l?adulteri provoca en l?amant, la dona i en la mateixa ànima de l?home, poc disposat a fer patir els seus i, alhora, a desatendre els sentiments. En una extraordinària segona part, la tempesta esclata i la tragèdia s?esdevé, sense que hi pugui fer res la renúncia dels adúlters a l?amor, perquè el patiment és ja inevitable, en no quedar ni gota de la felicitat inherent a l?amor que el matrimoni ha exhaurit. L?estil de Carlos Reygadas troba aquí la plenitud expressiva, amb els seus plans de durada considerable, oberts a l?espai, la natura, la llum i el so que envolta els personatges; les seves eloqüents el·lipsis, i els seus diàlegs escassos i significatius. Tanmateix, el cineasta hi dóna un enfoc definitivament espiritualista, que desferma no poques suspicàcies, pel que té de simple mimetisme dels grans autors que de debò han treballat l?espiritualitat. En aquest sentit, fa tota la impressió que una comunitat com la dels mennonites mexicans, amb uns costums no gens materialistes i marcats per la religió, Reygadas l?ha anat a trobar per poder fer avui en dia una pel·lícula a la manera de Dreyer. I per acabar d?adobar la polèmica, no s?està d?acabar Llum silenciosa amb un melodramàtic final feliç.

MILLOR ACTRIU

Jeon Do-Yeon , per Milyang / Secret Sunshine, de LEE Chang-dong

Comentari de Milyang / Secret Sunshine

Ministre de Cultura sud-coreà fins fa poc, l?escriptor i cineasta Lee Chang-dong ha reprès la seva carrera de director, que el 2002 havia conegut un especial moment de glòria amb la pel·lícula Oasis, premiada a Venècia. I ha tornat per la porta gran, entrant en competició per la Palma d?Or amb Secret Sunshine. El títol d?aquesta pel·lícula és la traducció del significatiu nom del poble en què s?ambienta, Milyang. Allà hi fa cap una vídua jove amb el seu fill, perquè és la ciutat on va nèixer el marit. Indret absolutament banal, mira de començar-hi una nova vida. Obre una escola de piano i sembla que podrà avenir-se amb el veïnat; però les coses es compliquen i molt. Navament passarà per una experiència de dol; però no haurà de tornar a canviar de residència, ja que descobreix l?alienament del dolor i el reconfort ànimic, en la pràctica d?una religiosat evangelista. Fins que s?encara al problema de perdonar a qui li ha causat la dissort. Amb un estil funcional, Lee Chang-dong aprofita la deriva de la protagonista per a caricaturitzar la retòrica cristiana; però s?empelta de la superficialitat amb què ho retrata i, allargassant el metratge, no entra prou a fons amb el tema principal del film, justament el del perdó i la fe.

MILLOR ACTOR

Konstantin Lavronenko, per El desterrament / Izgnanie, d’ Andrey ZVYAGUINTSEV

Comentari

De l?amor, però més aviat de les devastadores conseqüències de la manca d?amor és del que tracta  Izgnanie, d? Andreï Zvyaguintsev. Guanyador del Lleó d?Or a Venècia el 2003, amb El retorn, l?actor i cineasta rus no ha superat el repte d?estar a l?alçada d?aquella seva primera pel·lícula. Tot i que resulta admirable el seu treball amb la imatge, de notable bellesa pictòrica i talentosa composició fotogràfica, narrativament malgasta un metratge llarguíssim amb una anodina història d?adulteri, a la qual finalment vol donar una dimensió al·legòrica de caràcter religiós, amb una mena de forçades explicacions, que no salven la pel·lícula i resulten sorprenentment maldestres.

Izgnanie ens situa a l?arribada d?un pare, la dona i els seus fills petits a la casa de l?avi patern, ja desaparegut, on la dona fa saber al marit que espera un fill que no és seu. Al contrari de Josep, del Nou Testament, aquest home no ho accepta i desencadena la tragèdia, en què la dóna indefensa s?ofereix en sacrifici a la voluntat inapelable de qui té la força i la decisió. La pel·lícula en va ben sembrada de símbols, referents i iconografia cristiana i fins bíblica; ja sigui un arbre esponerós enmig de la terra erma; ja sigui un rec d?aigua, font de vida; ja sigui un puzzle de l?Anunciació; ja sigui la lectura de la Carta als Corints?Com més potencial metafòric va acumulant, més ostensible resulta la impotència de l?autor per a fer-ne ús. I s?esdevé el deseperat intent de revifar-ho, amb el sorprenent document que al final deixa en evidència el materialisme, el sentit de propietat sobre les persones i la manca d?amor que ho ha provocat tot.

LES ALTRES PEL·LÍCULES DE LA SECCIÓ COMPETITIVA

Une vieille maîtresse, de Catherine BREILLAT

Comentari

A Une vieille maîtresse, l?erotòmana Catherine Breillat adapta l?obra homònima de Berbey D?Aurevilly. Ambientada al París de 1835, s?hi capgiren els jocs de manipulació i seducció de les famoses ?Amistats perilloses?, de Choderlos de Laclos, per donar protagonisme a la lluita entre desig i amor. Els contendents són la innocent Hermangarde, floró de l?aristocràcia; el jove ben plantat Ryno de Marigny, que s?hi casa, després d?anys de vida llibertina, sobretot amb la Vellini, la tercera en discòrdia, una malaguenya agitanada, filla natural d?una duquesa italiana i d?un torero, dotada d?un irrefrenable i diabòlic poder de seducció. Breillat es limita a jugar amb aquests personatges, celebrant el poder de la temptació sobre la virtud, la tirada de la carn sobre els sentiments. Per a incorporar Ryno de Marigny ha triat l?andrògin Fu?ad Aït Aattou, model publicitari d? Yves Saint Laurent i Christian Lacroix; ha deixat la pura Hermangarde en mans de la marsellesa Roxanne Mesquida, en un paper als antípodes dels rols carregats de sexualitat que ha interpretat anteriorment a la pantalla, i ha reservat per a Asia Argento la carnalitat goyesca de la Vellini.

***

No Country for Old Men, de Joel i Ethan COEN

Comentari

L?actor Javier Bardem incorpora el paper d?un assassí fred i expeditiu, psicòpata i sanguinari, a No Country for Old Men, l?adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy, amb què  Joel i Ethan Coen han participat a concurs i han convençut els crítics de més renom, que els han situat la pel·lícula com a la més votada (conjuntament amb la guanyadora de la Palma d’Or) en les revistes especialitzades editades durant el Festival. Caracteritzat de manera estrafolària, amb una cabellera feminitzadora i les parpelles pintades, taciturn i amb cara de pocs amics, el caricaturesc personatge de Bardem tragina les armes més aparatoses i protagonitza les situacions més ?còmiques?, d?un humor negre negríssim, mentre va carregant-se qualsevol individu que troba en el seu encalç del caçador que a la vora de la frontera mexicana, unes hores abans, ha topat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d?heroïna i una maleta carregada de dòlars. Josh Brolin és aquest ferreny caçador que, enduent-se els diners, provoca que el segueixin els traficants, agents d?una companyia que hi està implicada, el policia encarnat pel veterà Tommy Lee Jones i? Bardem.

Els germans Coen hi retroben l?estilitzada negror de la seva primera pel·lícula, Sang fàcil; però també l?ambient tèrbol i de criminalitat de Fargo, així com la claustrofòbia de Barton Fink es respira en les seqüències d?un hotel fronterer on es troben perseguit i perseguidor. Un reciclatge del propi cinema, que no cau en l?estancament pel vigor del seu estil, caracteritzat per una madura força visual i un ús intel·ligent i murri de l?el·lipsi narrativa. Una fidelitat estilística que manté intacta la seva tendència al "grand guignol", fins al punt que l?efectisme entretenidor i divertit, ens enlluerna i eclipsa les nombroses referències a la moral del diner com a única imperant en una societat en què matar és un mitjà assumit, en la qual tothom acaba arrossegat pels bitllets, tacats o no de sang, on el boig sanguinari és l?únic que es mou amb un ?codi ètic?, per delirant que sigui, i on, efectivament, ja no hi ha lloc pels homes d?abans.

Tanmateix, millora molt la valoració de No Country for Old Men si copsem el caire espectral del personatge de Bardem. La fantasmagoria, d’altra banda, no és pas cap novetat en el cinema dels Coen. La presència en pantalla d’aquest individu fugisser, a voltes com imperceptible, d’altres d’aparició sobtada, esdevé com un malson: ell mateix és estrafolari i les seves armes són estrafetes, potents i monstruoses, fins al punt que la policia tarda a identificar-les racionalment. A vegades, la seva intervenció en la història resulta d’una lògica detectivesca (per exemple, quan persegueix el caçador de la maleta amb un detector que capta un senyal emès des de l’interior d’aquella maleta); altres cops, simplement arriba als llocs o entra en contacte amb una gent clau, sense que ni puguis imaginar-te com és possible que sigui així. Figura esmunyedissa, que ens va quedant al llindar entre la racionalitat i la irracionalitat, pren un caràcter oníric, espectral. Encarnació del fantasma de la violència gratuïta i salvatge que se les campa en aquell món que ja no és "pels homes grans", esdevé una possibilitat, un estat d’esperit, un estat de coses. En ell, s’hi projecten els narcotraficants i els sicaris que, morts o vius, apareixen al film. La fantasmagoria d’aquest personatge que incorpora Bardem evoca alhora la mena de cinema lúdicament violent de Quentin Tarantino i deixebles. Afegim-hi que la manera com va gornit Javier Bardem té alguna cosa que recorda vagament "la mare" de Psicosi (Alfred Hitchcock). I, dins del joc típicament cinèfil dels Coen, remarquem el ressó de Sed de mal, d’Orson Welles, en el que envolta l’hotel fronterer (de la frontera EUA-Mèxic) de la pel·lícula i en el nom del personatge "Carson Wells", a qui dóna vidaWoody Harrelson. Tot plegat, ben coherent amb aquest caire de la pel·lícula com a malson.

***

Zodiac, de David FINCHER

Comentari

El Festival de Canes ha acollit amb aplaudiments l?estrena europea de Zodiac, el nou thriller de David Fincher, que immediatament ha arribat a les pantalles de casa nostra. Considerat com el ?millor thriller dels darrers anys?, des que començà la carrera comercial als Estats Units, el mes de març, ha entrat en competició a Canes, buscant el prestigi que només li pot donar un certamen d?aquestes característiques. Fins al punt que la poderosa Warner Bross n?ha canviat el calendari mundial d?estrenes, perquè el film pogués aspirar a formar part del palmarès; per bé que finalment se n’han anat de buit.

Zodiac adapta a la pantalla un parell de llibres en què el periodista ninotaire Robert Graysmith ha explicat els anys de brega, obsessió i perplexitat, esmerçats en el cas de l?assassí del zodíac, que entre 1966 i 1978 féu estralls a la Badia de San Francisco, deixant un rastre de víctimes, que segons les fonts, es compten entre les 37 i les 200. Un assassí en sèrie que la policia mai no ha pogut identificar, un ?Jack l?Esbudellador? americà, que dugué de corcoll la premsa i els cossos de seguretat, enviant-los tot de missatges xifrats i deixant-los un reguitzell inesgotable de pistes. Un joc doblement maliciós que arrossegà pel pedregar els que li anaven al darrere, entre els quals, Robert Graysmith ?interpretat a la pantalla per Jack Gyllenhaal, en el seu primer paper rellevant després de Brokeback Mountain-.

Al repartiment de Zodiac, Robert Downey Jr. és el brillant especialista en assumptes criminals del ?San Francisco Chronicle?;  Mark Ruffalo, el carismàtic inspector de policia encarregat del cas, i Anthony Edwards, el seu meticulós col·laborador. El fet que tanta gent intel·ligent i preparada no se?n sortís, fou el que induí a implicar-s?hi el ?noi dels dibuixos? del diari, certament gens avesat en aquesta mena d?afers; però tampoc no va reeixir i, com els altres, la seva vida privada en resultà seriosament afectada. El cas, doncs, trena la crònica de malifetes d?un ?serial killer? amb el relat de la manipulació  íntima i pública instrumentada pel criminal. Un material del tot avinent a la filmografia de David Fincher, director d?espots publicitaris de grans marques i de videoclips de, entre altres destacats liders del pop, Madonna i Michael Jacson, però sobretot conegut del gran públic per l?estilitzat ?psicothriller? Seven, en què Brad Pitt i Morgan Freeman encalçaven un assassí en sèrie, i a qui devem també The Game, en què Michael Douglas era víctima d?un pervers joc de manipulació psicològica.

David Fincher triomfa comercialment però no té encara el reconeixement de cap gran premi,  ni en festivals importants ni als Oscar, on les seves pel·lícules han recollit estatuetes només en categories tècniques. Zodiac li oferia bones opcions de congriar finalment l?èxit i els guardons; per la qual cosa ha comparegut a Canes acomboiat per l?actriu Chloé Sevigny, els actors Jack Gyllenhaal i Mark Ruffalo, el guionista Jamie Vanderbilt i bona part dels productors del film. Haurà, però, de provar fortuna als Oscar o… amb una altra pel·lícula (per exemple, The Curious Case of Benjamin Button, l’adaptació de Francis Scott Fitzgerald que, amb Brad Pitt i Cate Blanchet, ha dirigit David Fincher i ja té en post-producció).

***

La nit és nostra / We Own the Night, de James GRAY

Comentari

We own the night, del nord-americà James Gray ha rebut la gran esbroncada de la crítica al Festival de Canes. Un rebuig injust, perquè aquest dramàtic thiller ambientat a l?imperi de la màfia russa en la nit novaiorquesa dels anys vuitanta, és certament una obra menor, però que no desdiu d?altres títols en competició, acollits més favorablement. L?actor Joaquin Phoenix hi encarna el director d?una discoteca de moda, propietat d?un emigrant rus vinculat al tràfic mafiós de droga. El noi amaga a tothom que és fill i germà d?eminents policies de la ciutat, perquè vol seguir amb la seva fulgurant carrera en el negoci del lleure nocturn, i alhora rebutja de convertir-se en confident de les forces de seguretat. Però, la guerra declarada entre mafiosos i policia converteix en víctimes propiciatòries el pare (Robert Duvall) i el germà (Mark Wahlberg). Les seves vides corren un gran perill i ell ha de prendre partit. Els vincles familiars s?imposen a qualsevol altra lleialtat a ambdós costats de la llei. Les venjances i el sentit de supervivència ensorren la frontera entre el be i el mal. De manera que James Gray excel·leix a reduir a nivell humà els bàndols confrontats, esvaint-hi qualsevol ètica diferent a la dels lligams de sang.

Gray ho narra tot de manera lineal, amb una factura clàssica, però a meitat de la pel·lícula sorprèn, en fer que quedin al descobert les cartes amagades. A partir d?aquell moment, aquest cineasta admirador d? El padrí, de Francis F. Coppola, recrea poderoses seqüències de tensió que evoquen l?herència d?aquell mític film de gàngsters. Autor de només tres títols en tretze anys, Gray paga tanmateix cara la seva manca de rodatge, perquè We own the night  no té el caire tèrbol de Little Odessa, ni de L?altra cara del crim. Bon director d?actors, en aquesta ocasió se li nota igualment la servitud als seus protagonistes, Wahlberg i Phoenix, que han fet possible la pel·lícula, produint-la. Els retrets que se li fan, però, poc tenen a veure amb la posada en escena. El que no se li accepta és que el germà balaperduda passi al costat ?bo? i es faci policia…

***

Les chansons d’amour, de Christophe HONORÉ

Comentari

En la secció competitiva, el francès Christophe Honoré ha presentat Les chansons d?amour. Es tracta d?una comèdia musical en què el jove protagonista evoluciona des de la lleugeresa i superficialitat en les relacions sentimentals, fins al descobriment de la necessitat i valor de l?amor. Inicialment, Honoré es rabeja en l?artifici que li permet el musical, traient partit al registre pallassívol del seu actor fetitxe, Louis Garrel, i plantejant un juganer, gratuït i inversemblant ?ménage à trois? sense sexe entre el protagonista, la seva xicota i una companya. Fan del cinema de Jacques Demy, transmet a les imatges una alegria de viure, que talla sobtadament amb un esdeveniment fatal, a partir del qual el noi i la resta de personatges del film han d?aprendre a encaixar l?absència de l?ésser estimat. És en aquesta part, en què parla de les maneres d?encarar i sobreviure el dolor, que Les chansons d?amour sonen més autèntiques. Pren fins i tot un caire autobiogràfic, la maduració que experimenta el protagonista, rebec al paternalisme, a les convencions socials i als propis origens. Sent habituals en les seves novel·les i les seves pel·lícules, tant la dificultat d?estimar com l?opció homosexual, Honoré esbiaixa tant com pot la resolució de la història perquè l?amor finalment acceptat sigui el que persistentment ofereix un noiet al jove vidu assedegat d?afecte.

***

Alè / Soom / Breath / Aliento / Souffle, de KIM Ki Duk

Comentari

El sud-coreà Kim Ki-duk s?ha estrenat en la secció competitiva de Canes amb Alè, una depurat drama de lliurament, desitjos, gelosies, perdó i esperança. És la història d?una dona que, traïda pel marit, decideix anar a trobar un condemnat a mort, a qui no coneix, però que ha estat notícia a la televisió pels seus intents de llevar-se la vida. Les visites van donant peu a un vincle cada cop més íntim entre el pres i aquesta dona. Per ell, el desig esdevé l?única esperança, l?únic alicient abans de la mort anunciada. Per ella, l?aportació d?amor com a antídot a la sortida suïcida del noi esdevé gairebé un delit absolut. Hi ha, però, personatges en discòrdia. Un company de cel·la que, enamorat del protagonista, el protegeix i en té tanta cura com gelós està de la dona. I hi ha el marit d?aquesta, que passa de l?adulteri a la gelosia, arribant a la comprensió i el perdó.

Com  a l?exitosa Primavera, estiu, tardor, hivern? i primavera, Kim Ki-duk pauta les progressives trobades de la parella en els decorats de succesives estacions de l?any, amb el recurs que la dona embelleix les nues parets de la sala amb papers pintats evocadors d?una estació diferent cada vegada. És l?única llicència estètica que es permet en aquesta ocasió el cineasta, tot i que manté intacte el seu estil. Com sempre, aïlla els personatges -ara en una petita habitació penitenciària-; les situacions es van repetint, amb petits canvis visita rere visita, pautant l?evolució del film, i els protagonistes es transformen espiritualment, per l?experiència que viuen. Així doncs, Alè, no significa cap novetat en la carrera del cineasta, que segueix lluny de l?extraordinària Ferro 3 / Bin Jip; però és una obra estimable i commovedora, d?una humanitat essencial.

***

Promet-m’ho / Zavet / Promise Me This / Promets-moi, d’ Emir KUSTURICA

Comentari

Comèdia descordada, deliri de la desmesura, Promet-m?ho no tan sols confirma l?estancament del director d? Underground en el seu estil barroc i de ?grand guignol?, sinó que està mancada de qualsevol mena de valor, llevat el malaguanyat talent de Kusturica per dotar les seves obres d?un ritme diabòlic, adobat per la banda sonora desfermada que signa Stribor Kusturica. Filmada en un llogaret de la regió d?Uzice, al sud de Belgrad, Promet-m?ho té de protagonistes una farcida galeria de personatges entranyablement estrafolaris: un avi i un noiet, que s?empesquen invents casolans dignes d?aquell mític professor del TBO; la seva vaca; una mestra ufanosa que desperta les primeres alegries pubescents al xicot i du al paroxisme del desig un excèntric i cantaire inspector d?ensenyament. Quan l?avi envia el nét a la ciutat, per vendre la vaca, comprar una icona i trobar una dona per casar-s?hi, apareixen en escena uns ?simpàtics? mafiosos sense escrúpols i carregats de vicis, així com un parell d?acròbates de circ i, per descomptat, la noia cobejada pel xicot i els gàngsters, que la volen pel comerç de blanques. Tot ben sacsejat i remenat, conformant un fresc sobre la situació actual de Sèrbia, que Kusturica pinta com un país rosegat pels negocis mafiosos i la burocràcia, en què la ruralia es despobla; un món a part, amb el seu propi sentit de la justícia, en què tothom és bona gent, sigui criminal o granger. Partidari de la Gran Sèrbia, no cal dir que el ressentit Kusturica segueix disparant cartutxos contra l?ONU i la Unió Europea; per bé que en aquesta ocasió ho ha deixat en breus ratlles de diàleg.

***

Els Salms / Tehilim, de Raphaël NADJARI

Comentari

El títol original, Tehilim, el podem traduir com ?Els salms? i fa referència als "Salms del Rei David? que llegeixen una família del Jerusalem actual, ran de la inexplicable desaparició d?un dels seus membres. El director del film, Raphaël Nadjari, marsellès d?arrels jueves, explora amb profunditat la col·lisió entre religió i condició humana, entre tradició i modernitat, tot seguint la vivència del dolor en els fills i la dona del desparegut. Amb la càmera no deixa de petja la quotidianitat del noi gran, un adolescent que es movia entre la discoteca i les pregàries del sàbat; que ara es troba aïllat del món en la mesura que no pot desfogar el que sent, li costa encaixar la nova situació i, delerós de retrobar el pare, s?aferra desesperadament a la litúrgia.Filmant amb video d?alta definició, matisats amb òptiques que donen calidesa a la imatge, Nadjari signa, doncs, una obra d?una absoluta modernitat formal, temàticament prolífica.

***

Import Export, d’ Ulrich SEIDL

Comentari

Import Export, del vienès Ulrich Seidl, encreua els destins d?una dona ucraïnesa, que ha d?emigrar a Occident, i d?un noi austríac, carn de marginalitat, que intenta resoldre uns deutes amb encàrrecs que el duen als països de l?est. Alternant les dues històries, Seidl, indecorós documentalista de la soledat, es rabeja en la misèria i els miserables d?ambós costats de l?antic teló d?acer. Mostra allò que ningú no vol veure, ja sigui la decadència dels interns en un geriàtric austríac, les dones que arriben a final de mes oferint sexe per internet o la ronya de les destartalades barriades proletàries. El racisme latent o explícit, l?abús contra el feble, les patètiques frustacions personals covades també a l?Europa rica, les pràctiques sexuals perverses (i fins patològiques) que l?economia du a acceptar, són algunes de les temàtiques que va tocant. Res que no se sàpiga i tanmateix hi dedica un metratge llarguíssim, que no resulta excessiu gràcies a un remarcable talent per a crear expectatives narratives, que van component el retrat plausible i dimensionat dels seus protagonistes: el noi carregat de tatuatges i enderiat a ser un Bruce Lee, autèntic sac de testoesterona, superficial, i que no troba l?encaix en aquest món, i la dona ucraïnesa, infermera que no pot exercir fora del seu país, mare que ha de deixar la filla, treballadora de la neteja, la vida de la qual pot tornar a la pobresa absoluta si no pot arreglar els papers.

***

Alexandra, d’ Alexander SOKOUROV

Comentari

Realment, ha causat impacte Alexandra, del rus Alexandr Sokurov. Un film de pau, filmat a Txetxènia i en el rodatge del qual es comptà amb la protecció de les forces de seguretat del govern de Moscú. Argumentalment, explica l?estada d?una àvia al campament militar on serveix el seu nét, oficial de l?exèrcit destacat en aquell punt conflictiu del Càucas. Veu els pocs recursos de què disposen els soldats, les seves tasques de manteniment del tronat armament, la seva joventut. Surt del recinte i fa cap al mercat, on trava amistat amb unes àvies txetxenes i coneix un noi del poblet, amb qui parla del que els està passant a tots plegats. Certament, una visita com aquesta és inversemblant; però Sokurov no la planteja en termes realistes. La figura essencialment humana d?aquesta àvia, incorporada per Galina Vichnevkaïa ?vídua de Rostropovitx- projecta una mirada humanista en el cor d?aquell conflicte. I a través d?ella, el militarisme rus queda tant en evidència com la frustant utopia de llibertat que atresoren els textxens. I pel biaix de la completa compenetració entre les àvies d?ambós costats, remarca la capacitat d?entesa fonamental entre les persones que les guerres converteixen en enemigues. Sokurov, que defensa una pau russa tol·lerant, ho filma amb una fotografia de color terrós, seguint el caminar dificultós d?aquesta dona gran per aquell territori àrid, sota un sol canicular, defugint el seu habitual rabeig estètic i deixant el protagonisme visual als cossos, l?armament i els habitatges, que conformen unes imatges prou físiques.

D’antuvi havia plantejat les meves reticències sobre aquesta pel·lícula, perquè les declaracions de Sokurov i el mateix argument feien pensar en un esbiaixat discurs "pan-rus". I, en certa mesura, han resultat encertades, les reticències. Sobretot si interpretes el personatge d’aquesta àvia com la "mare pàtria", la "mare Rússia" que visita i tracta amb amor tots els "seus" fills, els que la serveixen i els que "han estat arrossegats" per camins de sedició. El món que Sokurov proposa al noi txetxè (i, a través seu, al jovent d’aquell país) té com a referents "La Meca" i "Sant Petersburg" (atenció al caràcter "religiós" de la primera ciutat i a la connotació "tsarista" de la segona…), així de "tolerant" és la Rússia, la "pau russa" que defensa la pel·lícula. Si fem abstracció d’això (que ja és fer-ne), la pel·lícula és certament una obra de pau.

***

Death Proof, de Quentin TARANTINO

Comentari

Quentin Tarantino convenç els seus seguidors amb la versió remuntada de Death Proof que ha presentat al Festival de Canes. Es tracta de la primera part del díptic que, amb Planet Terror, de Robert Rodríguez, conformaven inicialment el film Grindhouse, homenatge als thrillers maldestres amb què xalaven el jove Tarantino i els seus amics, en sales de mala mort, on els veien amb còpies ratllades i esmicolades. La qualitat, tant se?ls en donava, perquè era la celebració de la violència, les noies fermes i el rock & roll el que els feia literalment saltar i cridar d?alegria. L?origen innegable de la mena de cinema que després ha practicat el director de Pulp Fiction i Reservoir Doigs.

El fracàs de l?estrena americana de Grindhouse, en què es passaven juntes les dues parts, embolcallades amb falsos tràilers d?inexistents pel·lícules del gènere ?exploit?, ha dut els productors i Tarantino a replantejar-se?n el llançament mundial. N?han segregat Death Proof i, dels 80 minuts inicials, l?han convertida en un producte que supera les dues hores de durada. En mantenen els polsegosos títols de crèdit i la fotografia típicament anys ?setanta?; les ratlles i senyals a la imatge, com apareixien en els films que recreen, i els salts, per canvi de bobina o tall de còpia ja desgavellada, típics de les sales ?grindhouse?. Però el metratge nou l?han aconseguit a base de farcir-lo amb escenes de xerrameca incontinent, en boca de mosses sexy i decidides, contrapuntades per les paraules breus i expeditives d?un mascle perdedor que no les hi treu l?ull de sobre. Tot ben típic de Tarantino, amb el seu sentit de l?humor, que tanmateix només dóna alguns moments realment divertits, aïllats en un anodí reguitzell de seqüències sense suc ni bruc. Ben a l?inrevés, la brillantor i força del cineasta revifa del tot els darrers 20 minuts de Death Proof, dedicats a les persecucions descordades entre el psicòpata (Kurt Russell) que mata dones amb el cotxe i les noies deseixides que desfoguen adrenalina per la carretera. Un autèntic fi de festa, amb què Tarantino reviu el caràcter lúdic de les ficcions violentes i, alhora, en remarca el caràcter fictici, fent que els contendents del duel final siguin un ?stuntman?, un doble d?escenes acció (Russell), i l?acròbata Zoe Bell, que va doblar Uma Thurman en les seqüències d?acció de Kill Bill, que com Death Proof, també és una història de venjança.

***

L’home de Londres / The Man from London, de Bèla TARR

Comentari

The Man from London, un retòric exercici d?estil dels hongaresos Béla Tarr i Ágnes Hranitzky, adapta la novel·la ?L?home de Londres?, de Georges Simenon. Gràcies a la fotografia en blanc i negre i als lentíssims i prodigiosos plans seqüències, banyats per una atmosfèrica música que recorda poderosament la d?Angelo Badalamenti en els films de David Lynch, The Man from London recrea amb tota la seva boiror el clima moral de la millor novel·la negra, les tensions dels personatges habituals en Simenon, la remota topografia dels relats portuaris.

***

My Blueberry Nights, de WONG Kar-wai

Comentari

Després d’ In the mood for love i 2046, malaltissament romàntiques, Wong Kar-wai s?ha endut el seu cinema estilitzat als Estats Units, per filmar-hi la bonica balada My Blueberry Nights, amb actors occidentals i en anglès. Per a la banda sonora, magnífica com sempre, ha comptat amb Ry Cooder, que amb el seu so característic fa present en aquesta pel·lícula la petja de Paris, Texas. I és que, com Wim Wenders en aquell film, aquí el cineasta xinès també projecta la Nord-Amèrica que s?ha afigurat, a través del cinema, la literatura i la música.

La cantant de jazz Norah Jones debuta com a protagonista, encarnant la noia que, amb el cor trencat per la separació del seu home, emprèn un viatge que podia ser de fugida i es converteix en un trajecte de descoberta dels altres i d?ella mateixa. De camí cap a no sap on, treballant de cambrera, va trobant-se amb tot de personatges en episodis que la marquen de debò. David Strathairm, l?inoblidable periodista de Bona nit i bona sort, ara incorpora amb força corprenedora un policia turmentat, que ofega amb whisky la pena pel desamor de la seva dona, a qui Rachel Weisz aporta el físic i, sobretot, la dramàtica perplexitat de qui no pot estimar ni sentir-se esclava de l?home capaç de tot per ella. En una altra ciutat, Natalie Portman és una jugadora de pega que, amb deutes de diners, una existència basada en l?engany i un amor negat tota la vida, arrossega la protagonista pels amplis paisatges que duen a Las Vegas. I Jude Law hi juga el paper de l?amic inesperat; el refugi de confidències; l?home amable, simpàtic i carismàtic, amb la seva pròpia fractura sentimental, el discret desig del qual haurà d?esperar que la noia acabi el periple, tornant al seu cafè, mal sigui per retobar-hi els seus saborossos pastissos de gerd.

Narrativament, My Blueberry Nights s?avé plenament al cinema que impera a les sales comercials. A diferència de les anteriors obres de Wong Kar-wai, aquí tot queda explicat, vorejant l?excés. Fins i tot, les coses es remarquen emfàticament. No calia que es dediqués tot un pla innecessari a ensenyar algunes llàgrimes en el rostre de David Strathairm, per subratllar-ne la tristor; ni feia cap falta que Jude Law acabés resultant, d?amable i carismàtic, tan enganxós com els pastissos que prepara el seu personatge. No obstant això, la pel·lícula té una interessant complexitat narrativa. Wong juga amb els punts de vista dels protagonistes. Fa que la noia viatgera passi a ser espectadora del que els passa als altres, usa diverses veus en ?off?, combina el relat estrictament visual amb el recurs del carteig entre alguns personatges. Introdueix canvis de ritme en les imatges i alguns tocs d?humor, per a prendre distància. I és que, estilísticament, My Bluebberry Nights és una obra cent per cent Wong Kar-wai. Cinema de sensacions, en què se?ns transmet l?estat sentimental dels personatges, a base de cançons i el treball amb la imatge, fragmentada, en què els actors focalitzen els plans, embolcallats per tota mena d?objectes, vidres amb inscripcions i la il·luminació colorista marca de la casa.

Sent, My Blueberry Nights, la millor pel·lícula de les que als darrers anys han inaugurat Canes, ha estat rebuda amb poc entusiasme per la crítica especialitzada. Se li retreu injustament que cau en el ?video-clip? i que es rabeja en l?estètica publicitària; tot i que, certament, en moments aïllats i posat a fer imatges genuïnament americanes, algun pla recordi l?anunci d?una coneguda marca de tabac. Per altra banda, l?atmosfera intimista del film, carregada en àmbits prou reclosos i banyats pels blues de la banda sonora, s?esvaeix, es desinfla en l?episodi de Natalie Portman, a mesura que l?espai fímic s?obre als grans horitzons de Nevada. Un episodi, el guió del qual és prou artificiós.

ALTRES PEL·LÍCULES DE CANES 2007

Boarding Gate, d’Olivier ASSAYAS.

Sinopsi Sandra (Asia Argento), una noia italiana que s’està a Londres, torna a veure Miles Rennberg (Michael Madsen), el golden boy en hores baixes amb qui havia quedat engolida per una relació sense cap mena de futur, tanmateix esvalotada, barreja de desig i de jocs sexuals. Hi torna per desfer-se’n, tant per trencar el cercle infernal d’una passió que la devorà com per calés:  Sandra té un amant, Lester Wang (Tony Leung Ka Fai), amb qui  volen comprar un club a Beijin i començar una nova vida. Sandra i Lester fugen i queden de trobar-se a Hong Kong. Lester, però, es fa fonedís i Sandra cau a la trampa que li ha parat Sue (Michelle Yeoh), la dona de Lester…

Comentari

Thriller d?intriga i manipulació, a Boarding Gate els sentiments i ambigüitats dels personatges predominen a l?acció, que pràcticament queda només verbalitzada. Assayas hi retroba i celebra l’atmosfera tèrbola, l’essència, del millor cinema negre, bo i decantant tant com pot l’acció i els espetecs, tot i que no s’està de regalar-nos-en una seqüència -en clau d’homenatge a la vessant "made in Hong Kong" del gènere. Asia Argento i Michael Madsen protagonitzen el relat ?oral- de la fi d?una extenuant història eròtica, entre el sadisme i el voyeurisme. Embolicada sentimentalment amb un home de Hong Kong, amb qui planeja obrir un club a Beijin, ella és instrumentalitzada en una trama per matar l?antic amant; però ho descobrirà massa tard, quan ja és a la Xina, on es fa fonedís l?home amb qui ara compateix sentiments. Boarding Gate s’ha projectat fora de competició, en sessió de mitjanit.

***

Go Go Tales, d’Abel FERRARA

Comentari

Després de presentar-se a Canes amb el seu eròtic personatge d?assasina a Boarding Gate, d’Olivier Assayas, Asia Argento ha seguit passejant-se deseixida pel Festival, amb el rol de la perversa Vellini a Une vieille maîtresse, de Catherine Breillat,  i amb el paper d?una ?go go girl? que no dubta a muntar un número amb un gos, al ronyós film d?Abel Ferrara, Go Go Tales. Projectat amb nocturnitat i fora de competició, Go Go Tales acompanya una colla de perdedors en la seva delirant brega per mantenir obert el seu particular paradís terrenal: un ruïnós club d? ?striptease? que només es podia dir, efectivament, ?Paradise?. William Dafoe hi viu el somni de tenir el seu propi local, però en balafia els escassos ingressos, jugant addictivament a la loteria; Bob Hoskins malda per atendre-hi amb sofisticació els impossibles i escassos clients; Matthew Modine, afectat perruquer d?èxit que ha decidit tancar l?aixeta financera d?aquest pou sense fons, no es pot estar d?actuar-hi, amb el seu gosset imprescindible tocant un piano de joguina, i la supermodel Bianca Balti, l?actriu francesa Lou Doillon i la inefable Asia Argento encapçalen l?esplet de ?go go girls? que amenacen amb una vaga de despullamenta, perquè fa setmanes que no cobren? Un complet desori, que Ferrara filma amb el seu talent desmenjat, amb una devoció per aquell món tan il·lusori com decadent, que converteix la mateixa pel·lícula en un producte igualment caducat, mal que els exegetes "ferraristes" de la ronya en diguin virtud i ja l’estiguin esbombant com a "pel·lícula important"…

***

Sicko, de Michael MOORE

Comentari

Tres anys després d?endur-se la Palma d?Or amb la militant Fahrenheit 9/11 i cinc després de ser guardonat amb el premi del 55è aniversari del Festival, per l?al·legat contra l?ús d?armes en la societat nord-americana, Bowling for Columbine, Michael Moore ha presentat fora de competició el seu nou documental combatiu: Sicko, un pamflet contundent, irònic, sentit i commovedor contra el sistema sanitari dels Estats Units.

Amb el seu acreditat sentit de l?humor, el sorneguer i ufanós cineasta de Michigan denuncia no tan sols la bossa de milions de persones sense assistència mèdica ni farmacèutica al seu país, sinó els estralls que, en la salut i l?economia de tots els que en tenen, provoca la dependència de mútues, que especulen amb la tria d?afiliats i amb l?estalvi de costos. La perspectiva que en dóna és la d?una inhumana gestió economicista, en què els facultatius estan al servei de les balances de resultats i no pas dels malalts. Com és habitual en ell, du la qüestió al terreny de la política i assenyala com a responsable el partit republicà, per bé que passa igualment comptes amb el fracàs de Hillary Clinton per a reformar-ho. Mostra imatges de les manipulacions mediàtiques per convèncer la societat de la bondat del sistema actual, amb tot d?intervencions de congressistes, senadors i expresidents, als que acusa d?actuar seguint els interessos de les companyies farmacèutiques. I Moore es posa al mateix nivell de manipulació, òbviament en sentit contrari, anant al Canadà, Anglaterra i París, per a copsar "la beatífica bondat" del sistema sanitari públic i gratuït per a tothom establert a Europa. Entra doncs en una defensa apologètica de l?estat del benestar, en contraposició al que ell revela com a mentida del ?somni americà?. I buscant d?arribar a fons en l?ànima dels seus conciutadans, endinsa un altre pas de rosca, duent a la base de Guantánamo alguns dels voluntaris que, havent ajudat a la zona zero de l?11-S, són víctimes de la desprotecció sanitària i social nord-americana. En un gest d?agosarada provocació, pretén que aquells herois rebin l?atenció gratuïta que se?ls nega i, en canvi, és dóna als presoners d?Al Qaida, segons la propaganda del govern: seran finalment els metges de la comunista Cuba els que se?n faran càrrec. Moore sembla que no tingui aturador, en la voluntat de construir el seu discurs, talment un immens espot polític, que acaba amb ell mateix anant cap a la Casa Blanca ?a rentar la roba bruta-, després d?assumir breument l?absolut protagonisme del film, reflexionant a nivell personal, com ho poden fer tots els votants dels EUA.

***

Ocean’s Thirteen, d’ Steven SODERBERGH

Comentari

George Clooney, Matt Damon, Brad Pitt i la resta de components de la ?Banda de Danny Ocean? s?han convertit -per un dia- en el centre d?atenció del Festival de Canes, que ha acollit fora de competició l?estrena mundial d? Ocean?s Thirteen. El glamour i l?aurèola d?aquestes estrelles de Hollywood segueixen sent un dels principals atractius de la tercera pel·lícula que Steven Soderbergh dedica a les aventures dels lladres més sofisticats i simpàticament brètols del cinema contemporani. En aquesta ocasió, més que un atracament els mou la solidaritat amb un amic. Reuben Tishkoff (Elliot Gould), que ha estat com el seu pare, ha encaixat molt malament que l?hagi traït Willy Bank (Al Pacino), el cruel propietari del nou casino de Las Vegas, i el metge els diu només se?n referà si alguna cosa li torna el gust per la vida. Per això estan els amics, que sabotejaran la rutilant inauguració del nou establiment i buscaran la ruïna de Willy Bank, d?acord amb un pla ambiciós, en què la murrieria anirà de bracet amb les tecnologies més modernes. Com a resultat, un espectacle que busca i troba la complicitat de l?espectador disposat a celebrar les bromes amb els personatges, les sortides inesperades i les malifetes més hiperbòliques. N?han deixat constància, les riallades i els aplaudiments que han acompanyat la projecció conjunta per a crítica i públic.

***

A Mighty Heart, de Michael WINTERBOTTOM

Comentari

Angelina Jolie és la protagonista i el seu company actual, Brad Pitt, el productor d’ A Mighty Heart, de Michael Winterbottom,   que s’ha presentat fora de competició.  Es tracta de adaptació del llibre en què Mariane Pearl relata la lluita per recuperar sà i estalvi el seu marit, Danny Pearl, periodista del ?Wall Street Journal?, segrestat al Pakistan i finalment executat per un grup vinculat a Al Qaida. De fet, Angelina Jolie es limita a fer de reclam comercial de la pel·lícula, exercint-hi tan sols de fil conductor, mentre el protagonisme el prenen les investigacions policials. Només a la darrera mitja hora, just quan A Mighty Heart agafa un caire melodramàtic, l?actriu passa totalment a primer pla del relat, assumint el rol de vídua que ho encaixa amb dignitat i es disposa a deixar testimoni del sacrifici del seu home. Un final que sembla ben bé pensat per fer-se un lloc en la propera edició dels Òscar.
 
Winterbottom ho tracta com un thriller policíac a la manera de Costa-Gavras, documentant-nos sobre la complexa situació al Pakistan i de retruc a tot l?Orient Mitjà. Pel biaix dels inspectors locals, que breguen per rescatar el periodista i salvar els interessos del seu govern en el fràgil equilibri internacional, el cineasta ens endinsa en el caos d?una ciutat superpoblada com és Karachi i va estirant el fil de sectes islàmiques, jihadistes plenament inserits al teixit urbà i xarxes familiars que conformen el substracte humà del terrorisme integrista. Per altre cantó, desgrana igualment les cartes que juguen en aquell territori, el govern nord-americà, l?FBI, la CIA i els mitjans de comunicació. Winterbottom era probablement el cineasta més adequat per assumir aquest film; ja que no en va és l?autor de Road to Guantamo -la cèlebre base nord-americana tingué molt a veure amb el segrest i mort de Danny Pearl- i tenia el coneixement previ de la realitat al Pakistan i l?Afganistan, per haver-hi rodat In this world. Tanmateix, sorprèn tant que s?hagi avingut plenament a la perspectiva nord-americana del conflicte com a les convencions genèriques de Hollywood.

LA SORPRESA ERMANNO OLMI

Centochiodi, d’ Ermanno OLMI

Comentari

Una de les sorpreses majúscules de Canes 2007 l?ha causada el catòlic i veteraníssim cineasta italià Ermano Olmi. Enmig d?intensos rumors sobre la seva retirada del cinema, just quan el Festival li ret homenatge com a guanyador de la Palma d?Or amb L?arbre dels esclops (1978), Olmi ha presentat Centochiodi, una rèplica contundent al Papa Benet XVI.  Centochiodi segueix la fugida d?un intel·lectual de Bolonya, que atempta contra els llibres de la biblioteca històrica i es refugia en una Toscana de gran bellesa natural i de senzilla puresa humana. Bondadós, ben plantat, amb barba i cabellera, talment un Jesús de teatre sobre la Passió, la gent l?anomena efectivament Jesús i l?ajuden desinteressadament a arranjar la masia abandonada on s?està. La comunió crística entre aquests personatges dotats d?un caire utòpic, Olmi la contraposa al catolicisme basat només en els llibres, a la religió que mira les escritures i no les persones. El llegat de Joan XXIII el contrasta amb l?enfoc de Joseph Ratzinger, amb imatges i seqüències ben explícites, en una de les quals, el jove intel·lectual s?encara frontalment a un vell monsenyor, rata de biblioteca, en què ressona la figura del papa actual.

LA PEL·LÍCULA DEL 60è ANIVERSARI

Chacun son cinema, pel·lícula col·lectiva, conformada per curtmetratges de 3 minuts de durada de  Theo Angelopoulos, Olivier Assayas, Bille August, Jane Campion, Youssef Chahine, Chen Kaige, Michael Cimino, Ethan & Joel Coen, David Cronenberg, Jean-Pierre & Luc Dardenne, Manoel De Oliveira, Raymond Depardon, Atom Egoyan, Amos Gitai, Hou Hsiao Hsien, Alejandro Gonzalez Iñarritu, Aki Kaurismaki, Abbas Kiarostami, Takeshi Kitano, Andrei Konchalovsky, Claude Lelouch, Ken Loach, Nanni Moretti, Roman Polanski, Raoul Ruiz, Walter Salles, Elia Suleiman, Tsai Ming Liang, Gus Van Sant, Lars Von Trier, Wim Wenders, Wong Kar Wai i Zhang Yimou.

Comentari

Parlant sobre les sales de cinema, autors com Zhang Yimou, Wim Wenders, Alejandro González Iñárritu, Takeshi Kitano, Michael Cimino, Abbas Kiarostami, Theo Angelopoulos, Ken Loach, Nanni Moretti, Roman Polanski o Lars Von Trier, evoquen records familiars o moments de les seves carreres, viscuts en sales; reflexionen sobre el potencial encisador de la sala fosca o la crisi que les està deixant buides actualment. Procedents dels quatre cantons del planeta, homenatgen la diversitat de maneres amb què arreu s?ha vist cinema: barraques de projecció al Japó, cinemes a la fresca en paÍsos àrabs, coliseus urbans a Europa, locals inequívocament americans i perduts al llunyà oest? L?interés de cadascun dels episodis és diferent i, com és habitual en aquests casos, el conjunt se?n ressent, pels desequilibris i la dificultat de congriar un fil conductor, a partir de material tan dispers.

PEL·LÍCULES DE LA QUINZENA DE REALITZADORS

Savage Grace, de Tom KALIN

Comentari

Savage Grace, protagonitzada per Julianne Moore, s’ambienta parcialment a Cadaqués i compta amb algunes localitzacions filmades al nostre país. Adaptació d?un best seller, relata el procés real cap a la follia autodestructiva del fill de Barbara Daly, dona de caràcter excèntric i arribada a l?alta societat de mitjan segle XX gràcies al matrimoni amb l?hereu de l?inventor de la baquelita. Emmarat i delerós del pare absent i que el rebutja, el noi creix en el contexte dissolutiu de final dels anys seixanta, sense que la seva pràctica homosexual ni les experiències eròtiques incestuoses no li curin les ferides íntimes. Buscant la transgressió i de conduir la història cap al final tràgic, el director, Tom Kalin, va acumulant situacions cada vegada més extremes, provocant en els espectadors no pas cap angoixa, sinó riallades, per l?excés. Per sort, Julianne Moore troba una nova oportunitat de lluir-se, en els clarobscurs d?aquesta dona que es mou entre la bogeria i el delit de viure, la frustació i les ganes de ser estimada. Al seu costat, el jove actor britànic Eddie Redmayne encarna el fill i, en papers secundaris, trobem Elena Anaya, Unax Ugalde, Belén Rueda, Hugh Dancy i Abel Folk. La producció, força matussera i migrada, redueix "aquell Cadaqués" a un retrat tòpic, des del punt de vista social; mentre que, topogràficament, el limita a un simple pla general del Cap de Creus, una platja rocosa que podria ser de qualsevol lloc rocós i a una vista molt eivissenca -o hel·lènica- d’una paret blanquíssima i assolellada que dóna al mar blavíssim igualment assolellat…

Del director de Swoon (1992) i dels videos i curtmetratges que, segons diuen, tenen fama mundial; de l’artista les obres del qual formen part de la col·lecció permanent del Centre George Pompidou i del MOMA… calia esperar-ne més, molt més!

***

Ploy, de Pen-ek RATANARUANG

Sinopsi

Wit i Dang, casats des de fa set anys, tornen dels Estats Units, on viuen, per anar a un enterrament a la seva Tailàndia natal. Fan cap a un hotel de Bangkok. A dos quarts de sis de la matinada entren a l’habitació 603 per descansar unes hores… Wit, però, baixa al bar per comprar tabac i s’asseu una estona a la barra. Mentre pren el cafè no pot evitar de mirar una parelleta jove, en què el noi entreté la mossa, tot lluint les seves habilitats malabaristes. Al cap de ben poc, l’artista ja clapa i la noia s’atansa a Wit per a demanar-li una cigarreta i foc. Atret pel seu pentinat afro i pel seu tarannà franc, Wit es troba parlant amb ella, sense gairebé ni adonar-se’n. Li diu que el seu nom és Ploy, que demà  fa 19 anys, la majoria dels quals ha passat amb la seva àvia a Phuket -d’on també és originari Wit-, i que és a l’hotel per a trobar-se amb sa mare, que arribarà d’Estocolm sobre mig matí. Perquè pugui rentar-se i reposar fins a aquella hora, Wit la convida a pujar a l’habitació. Dang, la seva dona, no encaixa gaire bé que l’hagi fet pujar. Esgotada del viatge i neguitosa pel telèfon d’una dona anotat en un paper que ha trobat accidentalment a la butxaca de la jaqueta de Wit, mentre ell era a baix, Dang li demana que faci fora la noia; però ell ho troba forassenyat i poc educat, per la qual cosa no li fa cas. Al decurs de les properes hores, ningú no dormirà pas gaire. Sentint-se provocada -fins al punt de començar a afigurar-se fantasies criminals-, Dang du Wit a tenir una discussió sobre l’estat del seu matrimoni. Mentrestant, al mateix pis, un xic més enllà, a la cambra 609, Nut, el barman, i Tum, la cambrera d’habitacions, es troben secretament, en una cita absolutament més sensual. Amb Wit adormit al llit i Ploy, al sofà, Dang decideix baixar. Al bar, ella també troba un desconegut: un marxant de figuretes anomenat Moo, que la reconeix com l’actriu de cinema que havia estat fa anys i s’hi presenta com un admirador. En dir-li que està sola, Moo la convida al seu local, on la situació aviat es complica… Les escenes finals plantegen importants qüestions: Tum i Nut trobaran una felicitat duradora? Wit i Dang tornaran a parlar?

Comentari

Encara que sembli mentida, aquesta sinopsi -que ho explica es pot dir tot- és la que publica el material publicitari de la pel·lícula. Tanmateix, Ploy no és una obra que es basi en l’argument, sinó en la posada en escena, en les sensacions que transmet, que ens deixa compartir, i, per tant, no té pas gaire importància saber-ne l’argument de dalt a baix. Temàticament, Ploy tracta del matrimoni, del desig esvaït i la gelosia que brolla, per substituir-lo; parla de la necessitat de l’altre, del delit de sensualitat… I ho fa, trenant quatre petites, contrastades, històries: la del matrimoni adult i corsecat; la dels apassionats, bells, joves, carnals, juganers empleats de l’hotel; la de la innocent, improvisada parella que formen Wit i la noieta del bar -Ploy-, i la de la furtiva i bestial relació entre l’exactriu i el seu admirador lasciu. Una candenciosa declinació de dissemblances, un suau joc de reflexos entre unes i altres històries, pura rima audiovisual. Una càmera tranquil·la acompanya els estats anímics dels protagonistes, l’atmosfera visual en traspua les emocions i el muntatge subtilment  les hi contraposa mútuament. Potser el guió té un punt de partida massa esquemàtic; potser les fantasies criminals de Dang, la dona despitada, no deixen de ser fàcils trucs i virtuosismes guionístics; potser la plausible simetria de la baixada "al bar" dels esposos du a una resolució forçadament tremenda i novel·lesca, pel que fa a Dang… Segurament, sí; però Ploy és cinema que es paladeja. Imperfecte, discutible, però assaborit. I quin profit que m’ha fet! Permeteu que, canviant de tema, presenti breument el repartiment de la pel·lícula. Lalita Panyopas (Dang) és una actriu de cert renom a Tailàndia, sobretot per la seva carrera a la televisió. Tot i que ho fa realment bé, Pornwut Sarasin (Wit, el marit) no és pas actor, sinó -atenció!- el vicepresident de l’empresa que distribueix la Coca-Cola a Tailàndia i assegura que s’ha embolicat en aquesta aventura perquè admira el cinema d’aquest director, però que no té cap interés a tornar a posar-se davant d’un càmera. Amanda Everingham (Nut, el barman) d’origen australo-laocià, treballa de model i, com a actor, per bé que s’hi dedica des dels 14 anys -en té 25-, sembla que se’l coneix per la pel·lícula de terror Shutter. Phorntip Pananai (Tum, la cambrera d’habitacions), també de 25 anys, va començar com a model tot just en fa cinc i ja donava vida a una cantant de country a Mon-Rak Transistor, del mateix Pen-ek Ratanaruang. I la fascinant Apinya Sakuljaroensuk (Ploy) encara va a escola, però ja ha fet molts anuncis publicitaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!