Club 7 Cinema

Wong Kar-wai, que l’any passat era el president del jurat del Festival de Canes, serà l’encarregat d’aixecar el teló d’aquesta 60a edició. Amb My Blueberry Nights  trencarà el foc de la competició, sent la primera que es projectarà de les vint-i-dues pel·lícules que aspiren a endur-se la Palma d’Or. Amb els seus protagonites: Norah Jones, Jude Law, Natalie Portman, David Strathaim, Rachel Weisz… garanteix, a més, una molt escaient quota de “glamour” a la gala inaugural. Notes sobre Wong Kar-wai, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: My Blueberry Nights

Naixement  1958 (Xangai, la Xina)

Elements biogràfics Als 15 anys, s’instal·la a Hong-Kong amb la família.

Formació Estudia a l’Escola Politècnica i es llicencia en Arts Gràfiques.

Carrera. (director, guionista, productor)

Entra a treballar a la TV com a ajudant de producció i aviat esdevé guionista de telefilms i de sèries. S’integra a l’equip creatiu de Barry Wong –un dels guionistes més prolífics de l’excolònia britànica– i comença a treballar al cinema. Col·labora especialment –com a guionista– al rodatge de The Final Victory (Zui hou sheng li, 1987), de Patrick Tam –que posteriorment li produirà l’ opera prima.

Debuta el 1988, amb As Tears go by, que ja la seleccionen a la Setmana de la Crítica de Canes; però s’embolica en el projecte d’un díptic, del qual només s’arriba a estrenar Days of Being Wild, perquè fracassa a la taquilla. A continuació, filma durant 2 anys el fresc històric Ashes of Time i queda esgotat físicament i mentalment. La pel·lícula, tanmateix, guanya el premi de fotografia a Venècia i deixa constància del talent coreogràfic i de la precisió amb què Wong filma –sobretot, les escenes de combat [Aquest 2007 s’anuncia el llançament d’un “redux”, que en permetria “descobrir-la”]. Wong, però, decideix de retornar a l’essència del cinema i filmar només personatges al Hong Kong d’avui en dia. Així neix Chungking Express, que la filma de nit, febrosament, càmera en mà i sense cap permís, al barri on va viure de jove – Tsim Sha Tsui–. El resultat no podia ser millor: un gran èxit de públic, reconeixement internacional i, per arrodonir-ho, li comporta l’etiqueta de ser el “Tarantino xinès”. Per allunyar-se de tot el que havia de ser la retrocessió de Hong Kong a la Xina –per part britànica–, Wong se’n va a l’Argentina a filmar-hi Happy Togeter. Amb In the mood for love (2000), impacta a Canes i arriba arreu, reconegut com un dels grans cineastes postmoderns. El 2004 crea la màxima expectació novament a Canes, fent alterar la programació dels darrers dies del certamen, per poder tenir enllestida l’última boniba de 2046: tant d’embalum i parafernàlia es gira en contra la pel·lícula, que es percep com un caos en què el virtuosisme estètic preval a qualsevol altra qüestió. Dissortadament, perquè amb ben pocs retocs de muntatge cara a l’estrena comercial posterior, li queda com una gran pel·lícula –segurament ja ho era més del que alguns vam percebre-la, justament per l’enlluernament que anà seguit d’una decepció, a Canes–. El 2006, presideix el jurat del Festival de Canes –crec que és el primer oriental a assumir aquest rol– i el seu jurat dóna la Palma d’Or a El vent que belluga l’ordi (Ken Loach). Durant aquella edició del festival, tinc la impressió que està per deixar-se fer fotos, ben elegant, i per resoldre coses del seu nou projecte, més que per les pel·lícules.  El 2007 gosa tornar a competició, encaixant l’honor d’inaugurar la 60a edició de Canes, amb My Blueberry Nights, filmada als EUA, amb actors occidentals.

Temàtica

Mal d’amor. Impossibilitat de viure plenament l’amor. La pèrdua. El dolor de la renúncia. El delit de ser estimat. Amor vs possessió. Conflicte entre lleialtat i llibertat, entre desig i sacrifici, entre hedonisme i responsabilitat. Amor i desamor.

La soledat

Estil

Fragmentat, visualment excèntric.

Poètica audiovisual. De mica en mica, més cap a un cinema de la percepció, més que de la narració. Tendència a contrastar l’estilització de la posada en escena i el muntatge amb l’hiperrealisme dels decorats.

Personatges malaltissament romàntics. Taciturns. En llocs i èpoques diferents, iteren el mateix mal d’amor.

A Happy together, salts de raccord, muntatge sincopat, fotografia virada, que l’ allunyen del realisme i, en contrast, usa decorats hiperrealistes

Virtuós. Saturació estètica

Banda sonora d’antologia… d’un romanticisme gairebé malaltís, malenconiós i d’estàndards de tirada llatinoamericana.

Imatges, atmosfera, ritme, bellesa pregona…

Belleses masculines i femenines, impecablement pentinades i vestides.

2046 concebuda musical, amb tornada, amb reiteracions i variacions sobre el mal d’amor.

Projeccions de personatges.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!