Club 7 Cinema

Izgnanie, títol que sembla que podem traduir com El desterrament, és la segona pel·lícula del rus Andrei Zvyagintsev. Costa poc de dir-ho, però el que pot significar és molt valuós. Perquè la seva opera prima fou El retorn, Lleó d’Or al Festival de Venècia el 2003 i un dels films més admirables dels darrers temps. Absolutament a contracorrent, sense avals de tendències, ni complicitats dels que voldrien fer renèixer el cinema cada mes, Zvyagintsev gosà plantejar, des de la pantalla i en clau metafòrica, interrogants eterns no gens de moda, tanmateix plenament vigents. A Canes 2007, l’home encara el repte de superar l’inesperat èxit del seu debut. Algunes notes sobre aquest cineasta, a “Vull llegir la resta de l’article“: com que la seva filmografia és curta i, a més, gairebé ja estic enllestint els articles sobre els diversos directors/ores que participen en la secció competitiva de Canes, m’he permès de reproduir gairebé de manera íntegra el dossier documental que m’he preparat sobre ell.

Fotografia: Izgnanie

Naixement  6 de febrer de 1964 (Novosibirsk, Rússia).

Elements biogràfics Als 22 anys –era el 1986– deixa la Sibèria natal i se’n va a viure a Moscú.

Formació El 1984 –als 20 anys– es gradua a l’Escola d’Actors de Novosibirsk. I a Moscú es gradua a la Universitat Estatal d’ Art Dramàtic.

Actor de teatre, “extra” a TV i cinema Ja a l’època de l’educació secundària vol ser actor de teatre. Passa per l’Escola d’Actors de Novosibirsk, s’hi gradua i intervé en diverses representacions, a teatres provincials. A Moscú, un cop acabats els estudis d’interpretació, comença a treballar en algunes obres de teatre independent. ara bé, estant a Moscú –centre de la indústria russa del cinema–, es planteja actuar al cinema; però allà el prenen per un aprenent. Ha de passar manta proves de càsting. Sembla que entre 1992 i 2000 apareix d’extra (!) en sèries de televisió i fins en pel·lícules, però en tot cas,  res no es concreta amb cap resultat particularment remarcable. És en aquesta situació que, sobtadament, un amic li ofereix de treballar com a director a una productora independent de TV: REN TV

Carrera A començament dels noranta, descobreix L’avventura, de Michelangelo Antonioni i li causa un impacte tan gran que s’aboca al cinema, mirant les pel·lícules d’ Orson Welles, Luchino Visconti, Eric Rohmer…

Director. REN TV és una productora independent especialitzada en telesèries actuals i espectacles. Sembla que Zvyagintsev hi féu alguns espots publicitaris. Ara, quan Zvyagintsev té l’oportunitat d’estrenar-se, dirigint tres episodis de la telesèrie L’habitació negra –prou popular–, n’impressiona el productor, Dmitri Lesnevski, per la traça que hi demostra. I és Lesnevski qui, aleshores, li proposa que faci un llargmetratge, El retorn, que es convertirà en un gràn èxit per a Zvyagintsev i en un triomf per al cinema rus. En rebre el Lleó d’Or a Venècia es converteix en el primer cineasta rus que el guanya, d’ençà molts anys, i, quan torna a Moscú el reben gairebé com un heroi. De cop i volta es veu arrossegat per un remolí mediàtic, que el du d’un reguitzell d’entrevistes a un no parar d’aparicions en programes de TV, fins que ho talla en sec i es reclou. Es tanca tant que es disparen els rumors, sobre si està preparant una nova pel·lícula, si dubta entre quedar-se com artista d’una única obra magistral o bé tirar endavant una carrera autoral, si tem perdre la reputació de “nou geni”…
 
A El retorn combinava, en un equilibri fràgil i alhora esperançador, la immaduresa d’un cineasta en la seva opera prima i la profunditat i expressivitat d’un artista sensible i de debò.

FILMOGRAFIA

2000 Chyornaya komnata

L’habitació negra / Black Room / La stanza nera

Director Andrei Zvyagintsev. Productor Dmitri Lesnevski.

Nota  La sèrie televisiva L’habitació negra la conformen curtmetratges telefílmics,  amb caràcter de thriller psicològic, i  Zvyagintsev en dirigí els episodis “Obscure”, “Busido” i “Choice”.

2003 Vozvrashcheniye

El retorn / El regreso / Le retour / Il ritorno

Director Andrei Zvyagintsev. Guió Vladimir Moiseyenko, Aleksandr Novototsky. Muntatge Vladimir Mogilevsky. Música Andrei Dergachyov. Fotografia Mikhail Krichman. Productor Dmitri Lesnevski. Repartiment Vladimir Garin (Andrey), Ivan Dobronravov (Ivan ), Konstantin Lavronenko (el pare), Natalya Vdovina (la mare). NFP Venècia 2003 Lleó d’Or.

Sinopsi La vida de dos germans es destrossa sobtadament, en reaparèixer-los el pare, a qui tan sols recorden a través d’una simple fotografia de fa ben bé deu anys. És de debò ell? I si ho és, ell, perquè torna després de tants anys? Els noiets troben les respostes en una illa llunyana i desolada, en viatge amb l’home que els ha capgirat la vida. La bellesa salvatge dels llacs i dels boscos del nord aporten una dimensió peculiar a aquest revelador drama humà.

Nota sinòptica Història del pare que sobtadament apareix a la vida de dos marrecs que només el coneixien per una vella fotografia i que, al decurs d’un viatge iniciàtic carregat d’enigmàtic significat metafòric, en una illa abandonada, busquen respostes a preguntes que potser no en tenen

Primeres notes (recomano que no les llegiu, si encara no heu vist la pel·lícula)

El cordó umbilical = la corda de la barca mentre s’enfonsa, a l’escena final. Un “cordó umbilical” tallat i que cau per l’aigua com entre un líquid amniòtic.

Les repeticions. La cursa inicial dels germans, respecte a la final amb el pare. La torreta de llançar-se a l’aigua, respecte la de l’illa. Les emprenyades del fill petit i les sortides “pedagògiques” del pare, respecte de la importància d’entendre’s, de recuperar el temps perdut.

Si ha retrobat els fills perquè li ho ha demanat la dona, els intents infructuosos –sobretot quan els factura amb autobús– són com la inviabilitat d’atendre el desig de la dona.

El fill petit, el més emmarat, el que planta cara i canta les veritats al pare. El fill gran s’apunta a l’aventura! Però les bufetades al gran, que ja s’havia “fet” al pare, no tan sols se li fan insuportables, sinó que desencadenen la reacció final del petit. Ni tan sols el gran pot esdevenir “fill normal” d’aquest pare, per la qual cosa, en el petit, s’expressa definitivament el trencament.

Pare al llit vs pare (mort) a la barca.

Mort el pare, el fill gran respon intuïtivament, pren les decisions instintivament. I n’arrosseguen el cadàver. El petit obeeix. Hi ha un reconeixement implícit de la paternitat, fins aleshores discutida o contingent. I això explota quan, ja a terra ferma, la barca se’n va “llac” endins, s’enfonsa i els nois criden: pare, pare!

Bon coneixement de la psicologia preadolescent i adolescent.

Costa creure i/o aguantar que un pare pugui ser tan sec i dur. Les petites esquerdes en la duresa –quan els recupera de l’autobús; quan encaixa que el petit no mengi la sopa; quan es fa evident que el paquet recollit en un petit port era un motoret fora borda per a la barca que els du a l’illa, i no pas contraband; quan corre darrere el petit en l’última discussió…– deixen sobreïxir uns sentiments molt colgats… i això commou tristament.

L’opció el·líptica, que en el cas del pare du a obviar les causes de l’allunyament de la família i del retorn, permet centrar-se en els vincles impossibilitats entre pare i fills –els intents inútils de transmetre una valors autoritaris fora d’epoca, segurament heretats, com una manera de donar-se als fills; els intents impossibles dels fills, per recuperar el pare– però  arriba a saturar la pel·lícula d’excessiva reiteració temàtica. per bé que, finalment, la reiteració es confirma com un lacònic discurs dramàtic.

Aquí hi ha un cineasta. Certament, li falta rodatge –una planificació elaboradíssima encaixa alguns plans d’angulacions extremes evidents, notoris, que responen més a una expressió estètica que no pas a una coherència formal de l’obra–. Hi ha una fotografia treballadíssima, que arriba  a vorejar l’esteticisme; per bé que la fotografia treballa el paisatge com a context i rellotge (?), com a topografia. És una autèntica opera prima d’un cineasta de debò.

Al·legòricament, s’obren moltes portes, en un film que gairebé no en tanca cap:

• La foto del pare en un llibre de gravats religiosos… és el retrobament dels nens “excomunistes” amb el pare-Déu dels ortodoxos?
• L’illa abandonada, que el pare coneixia bé i d’on s’endú una andròmina – testimoni que sabia on era amagada, que ho coneixia… és la Rússia comunista, aïllada del món, que impressiona vista des de dalt, perquè és fins i tot més gran del que sembla, però que donava fills –ara, pares– emocionalment eixuts?
• El pare autosuficient davant dels reptes de la vida i els fills inexperts… és una crítica a les noves generacions? És una tractament del vincle paternofilial que la Història ha trencat, amb el canvi social –i a Rússia, en particular–?
• Les dues torretes del film… iconografia fàl·lica?

Les fotografies del final són imatges d’un temps de felicitat convencional, que sabem acabat. Quina època era, aquella? Potser l’època comunista? Potser l’època que la gent no havia d’anar a fer guerres enllà? Potser l’època que no s’havia de mafiejar? Potser només era l’època que la parella estigué junta, abans de separar-se conjujalment? Que no ho aclareixi resulta escaient, perquè saber-ho no canviaria res de la tragèdia íntima de pares i fills.

Argumentalment, les fotografies surten de la càmera del fill gran, però se n’hi afegeixen de les preses quan eren petits.

2006 Izgnanie

 L’exili o El desterrament o El bandejament / Le Bannissement / The Banishment

Director Andrei Zvyagintsev. Guió Artiom Melkoumian, Oleg Negin, basat en l’obra de William Saroyan.  Fotografia Mikhail Kritchman. Música Andrei Dergatchev. Productor Dmitri Lesnevski. Productor executiu Anthony Rey. Coproducció Hélicotronc (Bèlgica), Ren-TV (Rússia). Repartiment Aleksandr Baluyev (Mark), Konstantin Lavronenko (Alex), Maria Bonnevie, Dmitri Ulyanov. Durada 2h30. NFP Canes 2007, SO.

Sinopsi Un home, la seva dona i els seus dos fills se’n van d’una ciutat industrial per anar a la ruralia d’on és originari el marit i s’instal·len al casalot de l’avi. En contrast amb el lloc d’on vénen –la ciutat que embelleix les relacions entre els personatges–, el nou indret és la Natura, una natura embruixadora. I ningú no agafarà la mà que el pare aixeca contra el fill. Ningú no escoltarà cap veu, l’anyell no reemplaçarà el fill. Perquè qui branda el ganivet res no sent, els seus ulls res no veuen, el cor el té sec. Però la seva fe en  la “llei” de l’orgull, humà és tan violenta com insaciable. Com qualsevol altra pel·lícula, aquesta parla, tant és com estigui feta, de tots nosaltres: de gent  bona  i caritativa enfonsades en circumstàncies tràgiques i sense sortida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!