Club 7 Cinema

Hi ha una llei no escrita del Festival de Canes, una mena de costum dels programadors, mai verbalitzat, ni explicat, però al qual es mantenen “fidels” des de fà molts i molts anys. Es tracta que, començant el certamen a mitja setmana, les pel·lícules més radicals (o de les més “dures”) van el diumenge a la nit, el dilluns i, com a màxim, fins dimarts. Doncs bé, Paranoid Park, de Gus Van Sant, és el títol que enguany han reservat per a dilluns, dia 21. La cosa promet… Notes sobre Gus Van Sant (Palma d’Or per Elephant), a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Gus Van Sant i els seus xicots intèrprets, al rodatge de Paranoic Park

Naixement 24 de juliol de 1952 (Louisville, Kentucky, EUA)

Formació Llicenciat a la Rhode Island School of Design, el 1970.

Elements biogràfics  Viatja diverses vegades per Europa. S’instal·la a Los Angeles el 1976. S’assegura que llavors és quan entra en contacte directe amb la població marginal –emigrants mexicans, prostituts, drogoaddictes…– que inspirarà no pocs dels seus films. Sobre 1986 o 1987, ran de l’estrena de Mala Noche, rebutja ofertes de treballar per a Universal i se’n va a Portland (Oregon), on encarrilarà la carrera artística que se li coneix.

Músic Membre de la banda “Destroy All Blondes”. El 1985, amb William S. Burroughs van fer “The Elvis Of Letters”, que combinava la música amb la paraula. Ha tret al marcat –sobre 1997–  dos àlbums, “Gus Van Sant” i “18 Songs About Golf”.

Fotògraf El 1992, les seves polaroids les va convertir en un llibre fotogràfic de col·leccionista, “108 portraits”, en què apareixen força dels actors de les seves pel·lícules i bona part dels nois de carrer, que també sovint apareixen als seus films.

Escriptor El 1997 va publicar “Pink”; una intencionadíssima barreja de novel·la i relat autobiogràfic, en què planeja el record de River Phoenix. Pink és matèria primera de què s’alimenta Van Sant a l’hora de fer Last Days –amb Cobain, esclar–.

Carrera

Director. Als 15 anys d’edat ja dirigeix un curtmetratge, en super 8; però és a partir dels 19 que encadena fins a quatre curts –alguns de durada que no arriben ni al minut–, en 16 mm. Fins a mitjan dècada dels setanta.

Coincideix que el 1976 s’instal·la a Los Angeles. Em sona que, aleshores, treballà a la indústria de Hollywood, com una feina. S’esmenta en algun lloc, que treballà d’ajudant de producció de Ken Shapiro [no ho he pogut contrastar]. Remarco que el 1981 reprèn l’activitat curtmetratgista amb una història sobre la decepció de la fama. I l’any següent en dedica un altre a adaptar Burroughs: ja apareix Burroughs a la seva filmografia!. No deixa ja els curts i n’encadena uns quants en què l’homosexualitat hi és present i que, en algun cas, ténen cert caire autobiogràfic –My Friend (1982), My New Friend (1987). El format, d’uns 3 minuts de durada, en blanc i negre i filmat en 16 mm esdevindrà prou freqüent. De fet, al llarg de tota la seva filmografia, Van Sant anirà fent curtmetratges de 3 o 4 minuts: petites peces

El 1985 debuta en el camp del llargmetratge, Mala Noche, història d’amor homosexual, filmada en blanc i negre i en 16 mm. No tan sols el premien els crítics de Los Angeles, sinó que, a partir d’aquí, fins els seus curtmetratges aniran a festivals i seran premiats, encara que sigui en els de temàtica gai. La consagració, però, li arriba amb Drugstore Cowboy (1989), que el corona com a referent del cinema “independent” nord-americà del moment; és a dir, treballant amb un actor com Matt Dillon, que no defuig la gran indústria, però amb una història i un enfoc ideològic aliens absolutament al  que volen les “majors”. River Phoenix i Keanu Reeves, estrelles del cinema juvenil del moment, seran així els protagonistes de My Own Private Idaho, que confirma el prestigi de Van Sant com a “independent”. Però el fracàs del “happening” descordat i mal girbat Even Cowgirls get the Blues, on l’estrella és ara Uma Thurman,  estimba el camí que duia Van Sant.

Sense deixar de fer els seus curts de 3-4 minuts, sobre joves, homosexualitat o la “beat generation”, el 1995 Van Sant comença una etapa de certa integració. Per a la Columbia, filma To die For, amb Nicole Kidman –que guanyarà el Globus d’Or!– i, tot seguit, Good Will Hunting (1997) li entra a la cursa dels Oscar –amb Matt Damon i Ben Affleck que el guanyen, com a guionistes–, Psycho (1998) i Finding Forrester (2000). Certament, posat a fer un remake de Psicosi (Alfred Hitchcock), Van Sant aposta per una reconstrucció radicalment fidedigna, provocant un debat fort i teòric sobre el sentit i abast de les operacions de fer “noves versions”.

El 2002 comença, amb Gerry, la que acabarà anomenant-se “Trilogia del silenci”. Amb Elephant  –Palma d’or i Millor director a Canes– i Last Days conformen una aportació certament desigual, progressivament més diluïda, indubtablemnt poètica, en què practica cinema de l’acompanyament, en autèntic estat de gràcia creativa.

Muntatge. Van Sant ha assumit o ha participat al muntatge d’alguns films seus: Last Days (2005), Elephant (2003), Gerry (2002),  Even Cowgirls Get the Blues (1993), Mala Noche (1985), The Discipline of D.E. (1982)

Productor executiu. Ha produït pel·lícules de cineastes que, des dels seus respectius estils, toquen temes semblants als seus –marginalitat, sexe adolescent, drogues, homosexualitat…–: Kids (Larry Clark, 1995); Speedway Junky (Nickolas Perry, 1999); Tarnation (Jonathan Caouette, 2003);  Wild Tigers I Have Known (Cam Archer, 2006); Lightfield’s Home Videos (Lightfield Lewis, 2006). De les seves pròpies pel·lícules, precisament fou el productor executiu del seu gran fracàs: Even Cowgirls Get the Blues (1995).

Videos musicals. D’entre els videos musicals i productes audiovisual amb temàtica musical: video “Under the Bridge”, dins de Red Hot Chili Peppers: Greatest Videos (2003); video “Fame ’90”, dins de Best of Bowie (2002); Understanding (1996) – per a la TV–; Bowie: The Video Collection (1993)

Temàtiques / Constants

Joventut / adolescència –sobretot masculina–. Tarannà.

Homosexualitat. Poder i sentiments (Keanu Reeves vs River Phoenix a My own Private Idaho; l’immigrant de Mala Noche). Desig no correspost –a partir d’un moment–.

Droga. Estil de vida i cul-de-sac vital. Opció (autodestrucció vs reviscolar)

No moralista.

La TV i les capes populars

Contracultura. Beat Generation. Allen Ginsberg, Burroughs…

Bases socials de la violència gratuïta.

Cinema. Reconstrucció (Psycho). Depuració (Gerry, Elephant, Last days)

Estil

Postmodern. Collage

Murri, sorneguer.

Trajecte estilístic (Independent (Mala noche – Even cowgirls.. –To Die For) > Prou integrat (Good Will Hunting – Finding Forrester) > Trilogia del silenci (Gerry, Elephant, Last days)

Cinema de l’acompanyament. Travellings. Poètica audiovisual.

Càmera amb tendència a la “pederastia” [terme exagerat, per part meva, però descriptiu].

Actors de la indústria, en històries i enfocs ideològics aliens als de les “majors”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!