L'Hereu Riera

Aquesta és la sinopsi del documental sobre Ivie Okundaye del qual són autors Anna Teixidor i Marc Faro i que va ser presentat el mes de març passat a Girona, el dia 22, i a Figueres l’endemà. El document pinta amb cruesa la realitat de la vida “fàcil i regalada” a peu de carretera de les noies que es veuen obligades a prostituir-se al nostre país, i amb els particulars tints, encara més tenebrosos, que envolten l’experiència forçada de les noies africanes. És una realitat dura que clama al cel, però també hauria de fer-ho a la consciència i a la responsabilitat dels dirigents polítics i socials, que haurien d’encarar-la amb valentia i donar-hi una resposta que no sigui la d’amagar el cap a la sorra com els estruços i d’amagar la incomoditat sota l’estora, i regular d’una vegada des de l’administració aquesta activitat, per molt espinosa que els resulti, perquè no representi un perill per a la sanitat pública ni per a la salut i la vida de les mateixes noies.

En comptes d’això, el dilluns 12 de juny vam veure el conseller Felip Puig traient el careto per la pantalla de la TV i posant aquella cara de circumstàncies que només ell sap clavar tan bé, per anunciar que entrava en vigor la disposició que s’ha estat coent durant mesos i que permetrà d’ara endavant als Mossos multar les noies i els seus clients, amb un màxim de 30.000 euros (no queda clar si vol dir en una sola infracció, o si es tracta d’un màxim d’infraccions acumulades, o entre la noia i el client, i sobretot no se sap per quin barem una i altre seran multats entre diguem un euro i trenta mil: quin concepte marcarà la gradació d’infraccció lleu a greu o molt greu, o gravíssima…).

No és cosa de broma, en absolut. Ja no parlem del drama personal de les noies que es prostitueixen (les que ho fan per força, que són la majoria), i encara podríem afegir-hi el dels clients (que potser no són els puteros sense escrúpols i malparits pintats invariablement i sense matisos per les feministes que es fiquen en aquest esbarzer amb l’empenta de la donzella d’Orleans), sinó d’aquest sistema desequilibrat i ple d’absurditats i d’extrems sense cap sentit, que només fa que produir misèria i dolor, i que encara té les penques d’estigmatitzar totes les pobres desgraciades que llença a la cuneta, literalment en el cas de les prostitutes de carretera…

A veure: aquestes noies, per què se les vol foragitar de les vores de la carretera? Per una qüestió moral? Perquè fan lleig? Per homologar el nostre paisatge al de l’Europa calvinista? Per la dignitat de la dona? Sigui quina sigui la motivació, totes respectables, tanmateix, hauríem de puntualitzar que hi ha altres àmbits del paisatge social, que no tenen res a veure amb el sexe, on hauria de prevaler la moralitat, i en canvi estem tips de veure fins a quins nivells de baixesa moral són capaços d’arribar alguns personatges del nostre entorn, incloent-hi molts personatges públics. I això per no parlar de la moralitat del sistema sencer, que explota sense manies i sense escrúpols ètics les necessitats dels treballadors. Però dit això, al final queda una qüestió per resoldre; aquesta: quina alternativa proposen per a les noies que viuen de la prostitució, els seus detractors? Si els preocupa tant que exerceixin una professió tan indigna, quina altra els posen a l’abast?

Bé, doncs, sembla que l’única cosa que compta, darrere de tant de nerviosisme, és que Catalunya no dugui penjada l’etiqueta de ser el prostíbul d’Europa. Però què hi ha de la possibilitat de regular aquesta activitat? Res de res. Ni tan sols la crisi els ho fa replantejar: el sexe, dins el matrimoni, i la resta és pecat i queda prohibit (els bordells són, simplement, tolerats, segurament perquè és suficient que facin la funció de pantalla). D’aquesta manera, els capellans contents, les feministes contentes, les dretes hipòcrites contentes i les esquerres beates contentes (i ves per on, resulta que aquesta tropa tan heterogènia ja tenen amb això una cosa en comú!).

Tampoc és gaire corrent que se’n parli a les tribunes d’opinió. No direm que es tracti d’un tema tabú, però sí que és un tema que crea una molèstia evident. Però de tant en tant hi ha qui s’hi atreveix, com ara Martí Gironell, que escrivia al Punt Avui del 4 d’abril un article, “Hi sortiríem guanyant”, on enfilava la possibilitat de legalitzar la prostitució i les drogues (l’altre negoci que tampoc hi ha manera de rescatar de les grapes de les màfies) i que hauria de ser motiu de reflexió i d’un debat que s’hauria d’abordar necessàriament, en una societat que ha de madurar en aquest i en tants altres aspectes, i encara més en temps de crisi (en el sentit de canvi) com el que vivim:

«Un cop passada la Setmana Santa, dimarts que ve, Rasquera ha de votar en referèndum si es tira endavant el projecte de cedir uns terrenys del poble a l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA) per plantar-hi marihuana. És una iniciativa arriscada, ambiciosa i pionera a Europa, que vol obrir camí en aquest camp i posar sobre la taula la necessitat de regular aquesta pràctica i, al mateix temps, diversificar-ho cap a la investigació amb finalitats lúdiques, però també terapèutiques. I això sense oblidar que de tot plegat i de manera legal se’n pot obtenir un benefici econòmic pel poble, escanyat com molts altres per la crisi. Però a diferència de molts altres, a Rasquera tenen una sortida. No han esperat que cap administració amb voluntat paternalista els vingués a rescatar, tal com està el pati tampoc es podien esperar que ningú els ajudés, s’han estimat més espavilar-se i han sortit a buscar-se la vida. Han decidit emprendre apostant pel territori i què han trobat? Pals a les rodes i que se’ls paga amb la moneda de la hipocresia i la doble moral. Tant que ens omplim sempre la boca que Catalunya ha de ser –perquè vol ser– un estat de la Unió Europea, i jo em pregunto, per què en qüestions tan sensibles no adoptem el que d’altres països europeus han sabut resoldre amb seny? Per què no s’afronta el problema de cares, sense amagar el cap sota l’ala ni mirar cap a una altra banda? Què ha fet Holanda amb la prostitució o les drogues toves? Legalitzar-ho. Què suposa aquest pas? No és només un acte de justícia social sinó que és una manera de plantar cara a la crisi. Regular pràctiques ancestrals, treure-les de l’economia submergida, desmantellar els mercats negres, fer aflorar els diners, gestionar uns impostos que revertirien en sanitat o educació i sanejar les arques públiques. Emergirien uns calerons que ara mateix només enriqueixen uns quants, mafiosos i traficants, amb la connivència d’unes autoritats que s’esquincen els vestits quan senten a parlar de sexe i droga. Doncs mirin-s’ho des de l’altra bàndol, si no els podem vèncer, unim-nos-hi. Siguin sensibles a la demanda d’una gran majoria de la població i actuïn sense por i d’una vegada sobre aquests temes, que tots hi sortiríem guanyant».

(Els subratllats són meus).