Els directors de Canes 2007: Alexandr Sokurov

Amb el rus Alexandr Sokurov al capdavant, el cinema de l’est d’Europa té una notable presència a Canes 2007, si més no en comparació al que havia estat darrerament. A més de Sokurov, competeixen per la Palma d’Or el també rus Andrei Zviagintsev, l’hongarès Béla Tarr i el rumanès Criastian Mungiu. Alexandr Sokurov, però, no tan sols n’és el degà, sinó que presenta una pel·lícula a priori destinada a aixecar una gran polseguera: Alexandra. No tant per les ressonàncies tsaristes del títol, com pel fet que l’ha rodada a Txetxènia, amb la protecció de les tropes especials de l’exèrcit rus, i va sobre l’entesa entre russos i txetxens, al lloc on més bé es parla el rús… Algunes notes sobre Alexandr Sokurov, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Alexandra

Aleksandr Nikolayevich Sokurov

Naixement 14 de juny de 1951 (Podorvikha, Rússia)

Elements biogràfics Fill d’un veterà de l’exèrcit roig de la 2a Guerra Mundial. El 1974 se’n va a viure a Moscú.

Formació El 1979 es llicencia a l’escola de cinema VGIK, on havia entrat el 1974.

Carrera Des dels 19 anys, treballa durant molt de temps com a ajudant de producció i productor a la televisió – a la filmografia consta una TVmovie el 1975: Leto Marii Voynovoy– i posteriorment es llicencia a la VGIK. 

Director. Ja en els treballs d’escola té problemes amb les autoritats comunistes, perquè les hi consideren “antisoviètiques”.  El 1978 filma el seu primer llargmetratge, que no podrà estrenar-lo fins a1987: La vida solitària de l’home. És en aquelles circumstàncies que Sokutrov rep el suport d’ Andrei Tarkovski i, amb l’aval del gran director rus, entra als estudis Lenfilm, el segon més gran del país.

Entre 1980 i 1987 realitza quatre curtmetratges: la ficció Razzhalovannyy / The Degraded (1980); el curt documental Elegiya (1985), premiat a Rotterdam; l’assaig espiritualista, en format de curtmetratge,  Zhertva vechernyaya / The Evening Sacrifice (1987), i el curt documental, sobre els sacrificis d’un esportista rus, Terpenie trud (1987). Tot i que pot estrenar La vida solitària de l’home el 1987, les seves pel·lícules pateixen, si més no, una forta censura; però Sokurov va a la seva, al marge del que diguin autoritats, crítica o públic. D’entre el que segueix fent, la trilogia El segon cercle (1990), La pedra  (1992) i Pàgines amagades (1993) deixen clar que el seu cinema gira sobre l’ànima i la naturalesa humana. Evidentment, amb l’enfonsament del comunisme, la seva carrera retroba la llibertat.

És  el  1997, que es consagra amb Mare i fill, multipremiada al Festival Internacional de Moscú. A partir d’aleshores, comença una sèrie de pel·lícules sobre figures clau de la Història del segle XX, essencialment dictadors: Hitler –Moloch (1997)–; Lenin, però mirant-se Stalin –Toro (1999)–, i l’emperador japonès Hirohito –El Sol (2005)–. Entremig, a part dels documentals i altres obres de ficció, signa L’arca russa (2002), en què repassant el Museu de l’Ermitage, de Sant Petersburg, evoca la història d’Europa, en general, i, amb la recança que quedés estruncada la de Rússia en particular, quan s’acabà amb el tsarisme, se’n mostra prou nostàgic. El 2003 presenta a Canes –n’és habitual, ja– Pare i fill, rèplica a Mare i fill, en què Sokurov declina les diverses variants dels vincle pare-fill –espiritual, afectiva, generacional…–

Temàtica

L’ànima i la naturalesa humana.

Vincle paterno-filial. Cordó umbilical que es trenca, soledat, records…

La galdosa intimitat de grans figures històriques dictatorials

Rússia. Nostàlgia tsarista. L’ànima russa. Una història interrompuda.

Estil

Esteta, perfeccionista i experimentador. Distorsiona la imatge, creant-ne un efecte bidimensional, a Mare i fill; tonalitat verdosa de la imatge com fredament emboirada a Moloch, que a Toro és groguenca; el pla seqüència únic i diacrònic, d’hora i mitja de durada, a L’arca russa; la textura pictòrica –a la Miquel Angel– de Pare i fill i el caire pictòric que tenen totes les seves obres.

Simbolisme de caràcter religiós – espiritual.

Ambigüitat eròtica –mare-fill, pare-fill…–

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *