Club 7 Cinema

El marsellès Raphaël Nadjari explica l’abast del títol del seu últim film, Tehilim: “Tehilim”, Els salms, les poesies, les cançons, les ensenyances, les meditacions atribuïdes al rei David. És el nucli de la litúrgia judaica. Els Tehilim han d’acompanyar els jueus cada dia de la seva vida, en qualsevol circumstància, casament, naixement, alegria, tristesa, pena, desesperació. És un text per als humils i per als poderosos, la història d’un combat humà, complex i terrible, una forma de redempció exemplar que s’ha de llegir i qüestionar com una inspiració, una esperança, una referència. De la condició jueva en parla, a les seves pel·lícules, Raphaël Nadjari; cineasta que, de París saltà a Nova York, on rodà els primers films, per anar tot seguit a Israel, on ja hi ha rodat dues pel·lícules. cada cop més a fons, capbussant-se en les interioritats del judaisme (per ell, una qüestió encara més d’identitat que no pas de religió). Algunes notes sobre Raphaël Nadjari, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Tehilim

Naixement 1971 (Marsella, França)

Formació Inicialment es forma com a artista plàstic.

Elements biogràfics El 1999 –als vint-i-vuit anys d’edat– deixa París i s’instal•la a Nova York. El 2003, se’n va a viure a Tel Aviv. El 2007, té encara un peu a Israel –Tel Aviv– i un altre a París.

Pintor, grafista i cineasta…

Carrera de cineasta (guionista, director)

El 1993 comença a treballar a la televisió, després escriu i dirigeix.

Guionista. A final dels noranta, escriu el guió del telefilm P’tit bleu (François Vaultier), produït per  Geoffroy Grison, Francesca Feder  i que pertany a la col·lecció “Petits gàngsters”, d’ARTE. Escriu també els guions de les seves pel·lícules.

Director. El 1998 debuta com a cineasta, amb el curtmetratge Snow Bird. Durant la seva estada a Nova York (1999-2002), hi filma tres llargmetratges, en anglès: The Shade (1999), I Am a Josh Polonski’s Brother (2001) i Apartment #5C (2002), els protagonistes dels quals tenen en comú la condició jueva, sent els de l’últim títol, ja, israelians que arriben a Nova York. Es veu doncs com una evolució natural, que Nadjari faci el pas, s’acabi instal·lant a Israel i hi rodi pel·lícules molt marcades per la qüestió jueva –Avanim (2004), filmada a Tel Aviv,  i Tehilim (2007), ambientada a Jerusalem– i en hebreu.

En la seva primera etapa –l’americana– treballa amb un equip habitual, format pel director de fotografia Laurent Brunet, el muntador –i a voltes també coproductor– Tom Donahue, l’actor Jeff Ware i, sobretot, el protagonista principal dels seus dos primers films –i que també apareix al tercer–, l’actor Richard Edson (primer bateria dels Sonic Youth, convertit en figura del cinema independent de Nova York des que Jarmusch el revelà a Strangers tahm Paradise…). En traslladar-se a Israel, el director de fotografia, Laurent Brunet segueix amb ell. En unes declaracions, Nadjari diu que això de l’equip habitual pel·lícula rere pel·lícula ho va aprendre de Cassavetes.

Fidel a la idea de mantenir un equip, Nadjari –que, pel que es veu és un amant del jazz– ha deixat en mans del saxofonista anglès John Surman la música original de The Shade (1999) i d’ Apartment # 5C (2002). Un cop a Israel, les bandes sonores d’Avanim (2004) i Tehilim (2007) les ha confiades a Nathaniel Mechaly: compositor format als conservatoris de Marsella, París i Bolonya, on estudià violoncel, música de cambra i composició electroacústiques; que, des de 1996, ha fet un gran nombre de temes per a la televisió, publicitat i curtmetratges; que, amb el violoncel ha col·laborat habitualment amb Gabriel Yared, i que ha esdevingut compositor de bandes sonores des de 2004 –precisament amb Avanim–.

Totes i cadascuna de les pel·lícules de Nadjari han estat en algun gran festival, per bé que en seccions paral·leles, fins que Tehilim ha estat seleccionada a concurs per Canes. Les anteriors han estat a UCR, QZ, Berlín-Forum, Berlín-Panorama… És significatiu que I Am Josh Polonski’s Brother, filmada en super 8mm, fos programada per les Preestrenes MOMA, ran de la reobertura del museu. El 2005, Nadjari rep el premi France Cultura de millor cineasta de l’any.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!