Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 de maig de 2007
0 comentaris

Els directors de Canes 2007: Kim Ki-duk

El sud-coreà Kim Ki-duk és un dels que s’estrenen enguany en la cursa per la Palma d’Or de Canes. Evidentment, això no vol pas dir que ell (com tampoc molts dels altres “novençans” en aquesta competició) no sigui ja perfectament conegut pels cinèfils d’arreu. Kim Ki-duk és l’autor de Ferro 3 i el de L’illa i el de Primavera, estiu, tardor, hiver… i primavera, títols de renom contrastat. A Canes 2007, hi presenta Alè i veurem si hi retroba el camí perdut de l’èxit o, en canvi, la seva carrera s’acaba d’enfonsar un xic més. Notes sobre Kim Ki-duk, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Jung-woo Ha, a la pel·lícula Alè

Naixement  20 de desembre de 1960 (Bonghwa, província de Kyonsang, Corea del Sud).

Elements biogràfics El seu poble era en una zona muntanyosa, al nord de la província de Kyonsang. Als 9 anys d’edat, la família se’n va a viure a Seül. Sembla que son germà va ser expulsat de l’institut i ell va haver de seguir-lo. De totes maneres, el seu tarannà baliga-balaga el desvia del previsible camí que havia de passar per l’Escola d’Agricultura i després entrar a treballar a la fàbrica als 17 anys: el noi se n’acaba anant a l’exèrcit i després pensa a fer-se capellà. L’única cosa que mai no ha deixat d’interessar-li és la pintura i als 29 anys d’edat, el 1990, deixa Corea per anar-se’n a França, a estudiar beles arts a París. Sembla que, mentrestant, feia de pintor de carrer.

Formació Entre 1990 i 1992 estudia belles arts, a París -això és el que s’explica, però Kim Ki-duk ho desmenteix a Positif 518, d’abril de 2004–

Carrera (guionista, director, muntador, productor, actor, director artístic)

Guionista. El 1993 o el 1994 –segons les fonts–, va escriure el guió de Un pintor i un criminal condemant a mort, amb què l’associació de guonistes li atorga el premi de creació. L’any següent és la Comissió del Film Coreà qui li premia un altre guió: Illegal Crossing. Després d’un tercer guió, el 1996 debuta com a director, amb Crocodile. Ha escrit el guió de tots els seus films.

Director. Fins que, a Venècia, no es revela internacionalment amb L’illa (2000), els quatre primers films que roda els seus primers quatre anys com a  director, no havien aconseguit cap notorietat, tot i alguna selecció en festivals.

La seva carrera segueix aleshores un itinerari que passa pel film experimental Real fiction; Adress unknow amb què torna a Venècia –i que algú assenyala com a obra de caire o ressó autobiogràfic [?]–; Bad guy, que el du a Berlín i que li dóna un cert èxit de taquilla; The Cost Guard, que li val el premi FIPRESCI a Karlovy Vari, i arriba l’èxit internacional de Primavera, estiu, tardor, hivern… i primavera (2003).

Kim Ki-duk ha triomfat a Venècia –més de rítica que no pas premis– i Berlín –Lleó d’argent–; mentre que a Canes no hi debutà fins el 2005, inaugurant Un certain regard amb la fallida L’Arc. El 2007 s’estrena en la competició amb Alè.

Muntador, productor, actor, director artístic… En diverses pel•lícules, assumeix tasques ben diferents.

Temàtiques

Sexe (objectualitat, prostitució, repressió, moneda de canvi de favors) vs Amor (frustrat, impossible ). Desig. La prostitució és recurrent a la filmografia, sobretot intencionada (per pagar deutes, per alguna causa)

Traïció. Lliurament

Secret dolorós

Violència (física; psícològica; càstig; herència històrica; recurs fàcil, disponible, immediat, generalitzat). Suïcidi. Trencar el cercle viciós de la violència.

Pecat. Redempció impossible. Sacrifici expiatori, mortificador o venjatiu.

Espiritualitat entre cristiana –sembla que evangèlica– i budista (Primavera, estiu…  però també Bin Jip : podríem dir que el procés del xicot és de caire budista, mentre que el de la noia s’avé força a l’espiritualitat cristiana). Per la via espiritual, alliberament de l’esclavatge material.

El fantasma.

Estil

Realitats aïllades: cases enmig de l’aigua. Recers “segurs” vs “perills del món”

Pocs, escassos, diàlegs. Personatges taciturns. Silencis. Música normalment de funció significativa.

Plans descriptius d’accions “quotidianes” executades per personatges que no en són gaire, de “quotidians”.

Tendència a una llarga exposició, un cert nús i un desenllaç prou sorprenent –a vegades sobtat–, de caire significant, sovint simbòlic o al·legòric.

Esteta. Una tirada a imatges fascinadores, en què els paisatges lacustres o els rostres i cossos dels protagonistes juguen el seu paper visual. Tendència a llepar les imatges.

Narrativament, estructura en parts diferenciades;  juga al cicle, a la repetició+variació; és a dir, a l’espiral contrastada, amb un intercanvi de rols entre els protagonistes (víctima-botxí > botxí-víctima…) o bé amb uns rols matisadament diferents, significativament diferents. Personatges, que se sotmeten a una prova dura o radical, que sol ser de lliurament total o d’agosarament individual, i acte seguit ens els fa retrobar, marcats per la prova passada o per la penitència que han de pagar-ne

Relat iniciàtic i personatge que es transforma.

Lirisme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!