L'Hereu Riera

Fa uns dies parlava aquí d’un descobriment, d’un llibre que pensava endur-me’n a la tauleta de nit per anar-lo assaborint a glops com un licor de poma. Doncs bé, ja tinc el llibre, La melancolia dels oficials, i a més dedicat pel seu autor, Joan Daniel Bezsonoff, tot un personatge a qui vaig tenir el plaer d’escoltar dilluns passat al vespre a la Llibreria 22 de Girona, en una tertúlia molt salada que va mantenir amb els presents (pocs però selectes!) després de la presentació de l’obra i del seu autor a càrrec de l’amic Xavier Cortadellas.
A la xerrada es va parlar una mica de tot, sobretot d’aquest cadàver a l’armari que té França amb la guerra de la independència d’Algèria, i que és el fil que cus bona part de la producció literària de Bezsonoff; en aquest sentit, el novel·lista de Perpinyà va remarcar com poden resultar de productius, des del punt de vista literari, els conflictes, i particularment els conflictes bèl·lics. Llec com sóc, però, en l’obra escrita de Bezsonoff, em limitaré a fixar l’atenció en un parell de detalls menors, i tanmateix interessants, que van sortir en la conversa al voltant de la realitat de la Catalunya del Nord, que és on viu. Un d’ells és el mateix topònim, que Cortadellas va suggerir –com l’hi havien suggerit a ell, va dir–  que potser haurem de començar a pensar a canviar-lo pel de “el nord de Catalunya”, simplement, com a símptoma, o símbol, d’una Catalunya que malgrat tot –i això que és un tot enorme!– mai ha deixat de ser.
I l’altre és la constatació –no sé si dir-ne curiositat antropològica– feta pel mateix novel·lista en relació amb la llengua dels avis de l’àmbit familiar de Nils: quan ell era xic, va explicar, la gent d’aquell rodal estava convençuda que allà parlaven el català més genuí del país, i que els catalans de les Alberes cap avall en gastaven un que feia pena, mentre que ara tenen una consciència més aviat esmorteïda de la seva parla, com si hagués perdut valor als seus propis ulls. Deu ser que la història no passa pas en va, per a bé i per a mal; però per això mateix toca esperar que la història acabi posant com més aviat millor les coses al seu lloc, ben endreçades.
Dit això, cedeixo la paraula a Xavier Cortadellas, que va fer una dissertació completa, amena i imperdible del llibre i les seves circumstàncies, un llibre no pas gaire extens que, com diu un altre lletraferit, Luis Soravilla, fa allò tan difícil de dir molt amb poc:

«Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a
Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel
Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són
més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un
país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem
classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho
dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són
també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel
d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per
Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs
del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.
»Bezsonoff
començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de
La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit
la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi
havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que
gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat
l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu
parlar a De feux mal éteints, ‘Focs mal apagats’, que és d’on Joan-Daniel
Bezsonoff treu la cita.
»Joan-Daniel Bezsonoff seria també un
foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el
primer de no tenir cap ganes que això passi.
…

»En Bezsonoff, en Bezso per als amics, és un foc de passió quan parla de
llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i
d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i
de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la
Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de
dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els
parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan
parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza.
Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també
perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus
llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes
planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra
dels cornuts o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen
catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean
Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on
es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que
és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que
escriu una empremta pròpia.
»A Nils és on va néixer també el
coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger, a La presonera
d’Alger, i que s’enamora d’Assià, una jove terrorista que ha de
custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa
l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer. Però això últim no té
cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un
any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que
conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la
realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de
saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare
d’en Daniel i que va ser militar a l’Indo-xina. Potser ho sabria si
hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va
publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el
conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta
a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts
anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he
llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de
regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a
Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia
prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que
diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres,
abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més
exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser –i això també ja
ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.
»Fa un moment he dit que ha
nascut dos cops. No n’estic segur, perquè, si ho compto bé i si me’n
refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més
autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha
nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final
dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un
dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la
carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa;
a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer
lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va
fullejar una guia turística sobre la Indo-xina francesa; a la Indo-xina
que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la
França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres
blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i
les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria
francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i
que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del
Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat
Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es
va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a
la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les
històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com
el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li
falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que,
naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un
exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament
catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.
»De fet
hi ha tants de llocs on ha nascut i té tantes històries i coses per
dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent,
tant de poti-poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses
com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb
la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El
resultat és un estil propi. Molt efectiu.
»A La melancolia dels
oficials hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de
Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa
en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que
l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les
pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no
sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria
tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a
l’Indo-xina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el
1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les
prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La
presonera d’Alger Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana
que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només
sua malenconia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però
no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant
del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca
de París, quasi el seu únic desig és “entrar a la guerra secreta”. El
romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors
Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff
recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un
llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert
de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el
més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra
d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que
no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia
s’estimi més imitar De Gaulle.
»I no és casualitat que, trist
com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel
Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de
L’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou,
sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que
escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que
Joan-Daniel Bezsonoff suï malenconia també com Valls i que sàpiga,
sense necessitar un comandant Bronstein que l’hi expliqui, que cap
general De Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria
francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa
Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger
i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de
maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en
part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que De
Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla
que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa
que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice
Lecchia, una traïció que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè,
a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que som
també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat
Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has
nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el
que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li
impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més
clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i,
encara més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt am Main perseguint
Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a
assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no
va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que
al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per
últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en
rossellonès:
“Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas
mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company
ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…”
»Bé,
Joan-Daniel, per això et llegim i és per això que m’ha agradat La melancolia
dels oficials perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses
que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi
són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament
feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen
Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda
mentre va passant el temps.
»Joan-Daniel, un dia em vas dir que
per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et
parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. “Va haver-hi un
temps”, em vas dir, “que em semblava impossible que algú que parlés
català pogués ser un fill de puta”. Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però
també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan
escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que
són també els llibres».

Xavier Cortadellas