Les directores de Canes 2007: Naomi Kawase

Enderiada amb la seva pròpia història familiar, la directora japonesa Naomi Kawase explora el costat misteriós de la vida, a través de personatges arrelats al país (la regió nipona de Nara, d’on ella és originària) i el seu vincle telúric amb la natura, tot  recorrent a tradicions arcanes i a la mitologia japonesa. Injustament, el 2003 va passar de puntetes per Canes, amb una obra de ficció, Shara, sense que ella hagi deixat de practicar el seu documentalisme obsessivament autobiogràfic. Enguany torna al Festival amb El bosc de Mogari. Unes quantes notes que he recollit sobre Naomi Kawase, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Naomi Kawase

Naixement  30 de maig de 1969 (Nara, Japó).

Elements biogràfics  De petita, la separen del pare. Divorciada de Takenori Sento –productor d’ Aoyama–, amb qui estigué casada entre octubre de 1997 i març de 2000.

Formació El 1989 es llicencia de l’escola d’ Osaka on ha estudiat direcció cinematogràfica i filmat diversos curtmetratges.

Carrera Llicenciada de l’escola de cinema, roda un seguit de curtmetratges i migmetratges, en 8mm –si més no alguns–, alguns dels quals documentals i de caràcter autobiogràfic.

Crea el grup “Kumie”, per difondre al seu país la seva obra i la d’altres joves cineastes japonesos. És així que arriba a fer-se present a indrets com el Museu d’Art de Yokohama. En aquest marc, el 1996 signa amb Hirokazu Kore-eda el migmetratge en 8mm, This World.

El 1997 debuta en el llargmetratge, amb Moe No Suzaku, que rep la Càmera d’Or, a Canes i el permi de la crítica a Rotterdam.

Polifacètica i autàrquica, assumeix –de manera repartida, segons la pel·lícula– tasques de guionista, muntatge, fotografia, música i fins d’actriu. En els casos dels documentals autobiogràfics és quan més acumula funcions diverses.

Temàtiques

La canalla a qui separen dels pares (el curt de 1993 i el personatge d’Eisune, a Moe No Suzaku). El vincle –no sé si substitutiu, sembla que afectiu– amb l’àvia (el curt de 1994 i, a Moe No Suzaku, l’àvia que se l’endú el deu esventat i l’afectivitat d’Eisune cap a la tia –substitutiva de la mare?–. La mancança afectiva, també entre germans, a Shara (quan un ha de sobreviure al llarg dels anys, havent-li misteriosament desaparegut el germà). L’absència. La família, sempre als seus films.

Els déus (a Moe No Suzaku i a Shara).

Tradició – modernitat.

Estil

Documentalisme autobiogràfic –força pel·lícules, moltes, tantes que, sense haver-les vistes, sembla que estracti d’un excés, d’un exhibicionisme impúdic o d’una necessitat no sé si patològica o una deu inesgotable d’inspiració atística…– i petja biogràfica en les ficcions (a Moe No Suzaku, l’àvia que desapareix, el pes de l’absència a Moe No Suzaku i a Shara).

Filma les seves pel·lícula a la regió de Nara, d’on és ella i on va crèixer. A Shara, aquesta ciutat és el marc del film; als anteriors llargmetratges, n’era el punt de partida o d’arribada.

Filma amb amor la gent dels pobles i les granges.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *