Els directors de Canes 2007: Christophe Honoré

Una comèdia musical a la Jacques Demy és el que presenta a Canes 2007 l’escriptor i director francès Christophe Honoré, amb un títol del tot significatiu: Les chansons d’amour. Avalat per l’astut productor portuguès Paulo Branco i per l’èxit que tot just l’any passat aconseguí amb la comèdia Dans París, també protagonitzada pel seu actor darrerament imprescindible, Louis Garrel, l’entrada en competició posa Honoré davant un repte difícil de superar, per com n’és encara d’immadura la seva carrera cinematogràfica. Tanmateix, compta a favor seu, el probable efecte agradablement estovador que pugui exercir sobre els festivalers. Algunes notes sobre la trajectòria de Christophe Honoré, les trobareu anant a “Vull llegir la resta de l’article

Fotografia: Christophe Honoré i Louis Garrel, durant el rodatge de Les chansons d’amour

Naixement  10 d’abril de 1970 (Carhaix, Finistère, la Bretanya, França).

Elements biogràfics Passa la infantesa a Rostrenen (costes d’ Armor). Estudia  a Rennes i el 1995 s’instal·la a París, treballant de cronista per a diverses publicacions (Cahiers du Cinéma, Première, Têtu…).

Formació Adolescent cinèfil, fa estudis superiors i va a una escola de cinema, a Rennes (lletres modernes).

Escriptor Escriptor jove i de talent, l’any que s’instal·la a París (1995) publica Tout contre Leo, el seu primer llibre per a joves. Ben aviat aconsegueix fer-se un nom entre els escriptors de literatura juvenil, bo i tocant temes poc habituals –la SIDA, paternitat homosexual, suïcidi, l’incest, les mentides dels adults, els secrets de família…). Mai no ha deixat aquest gènere, al marge que hagi escrit altra mena de llibres i guions cinematogràfics o que hagi dirigit pel·lícules. Són seus, en el gènere de literatura juvenil: C’est plus fort que moi (Ecole des Loisirs – 1996), Je joue très bien tout seul (Ecole des Loisirs – 1997), L’affaire p’tit Marcel (Ecole des Loisirs – 1997), Zéro de lecture (Ecole des Loisirs – 1998), Une toute petite histoire d’amour (Ecole des Loisirs – 1998), Je ne suis pas une fille à papa (Thierry Magnier – 1998), Les nuits où personne ne dort (Ecole des Loisirs – 1999), Mon cœur Bouleversé (Ecole des Loisirs – 1999), Bretonneries (Thierry Magnier – 1999), M’aimer (Ecole des Loisirs – 2003), Torse nu (Ecole des Loisirs – 2005), Noël, c’est couic ! (Ecole des Loisirs – 2005), Viens (Ecole des Loisirs – 2006).

Més discreta és la seva carrera com a autor de novel·les per al públic en general, sobretot pel que fa a la quantitat –4 llibres en 8 anys–, per bé que –segons diuen– li ha valgut algun reconeixement de la crítica. Tanmateix, tampoc no ha abandonat mai aquesta activitat i trobem llibres el 1997 i en trobem el 2005: L’infamille (Editions de l’Olivier – 1997), La douceur (Editions de l’Olivier – 1999), Scarborough (Editions de l’Olivier – 2002), Le livre pour enfants (Editions de l’Olivier – 2005)

Dramaturg, és autor de les peces: Les Débutantes (Ecole des Loisirs – 1998), Le pire du troupeau (Editions de l’Olivier – 2001), Beautiful Guys (2004), Dionysos Impuissant (2005). Al Festival d’Avignon és on va “crear”: Les Débutantes el 1998 i, ja en el marc de la programació del certamen teatral, el 2005 hi presentà Dionysos Impuissant, adaptació als nostres dies de Les Bacants, d’Eurípides, amb Louis Garrel en el paper de Dionís i Joana Preiis en el de Sémélé.

Carrera

Guionista. L’any 2000 fa els primers passos dins el món del cinema, signant el guió de Les Filles ne savent pas nager (Anne-Sophie Birot) –un drama de relacions afectives entre noietes que traginen problemes familiars, una de la quals viu a la Bretanya–. Alhora, Honoré i Gilles Taurand, guionista de Téchiné, signen el de Nous deux, curtmetratge amb què Honoré debuta com a director.

Ha escrit els guions de totes les seves pel·lícules i, a més, el de Novo (Jean-Pierre Limosin, 2002), i els dels films de Gaël Morel  Le Clan (2004) i Après lui (2007).

Director.  Després del curtmetratge Nous deux (2000) i de la Tv-movie que adapta la seva primera novel·la, Tout contre Leo (2002), debuta el mateix 2002 amb Dix-sept fois Cécile Cassard, avalat pel renom que ha aconseguit com a escriptor i honorat amb la selecció a “Un Certain Regard”, de Canes. L’escàndol que havia de ser Ma Mère (2004), pel tema de la mare immoral, el fill edípic i l’aprenentatge en la disbauxa, s’esvaiex força per les crítiques negatives que rep el film, rebutjat pels seleccionadors de Canes. És l’èxit absolutament descordat del seu tercer llargmetratge, la comedieta Dans París (2006), a la Quinzena dels Realitzadors, havent de programar-ne sessions extraordinàries, que posa Honoré en un camí de possible consagració. El 2007, a Canes, Les chansons d’amour.

Temàtiques

Home que vol ser pare. Mare que abandona la filla. Fill que desitja edípicament la mare. Fills i marit sense mare. Relacions fraternals.

Sexe i manca d’amor –dificultat d’estimar–. Vertígen del desamor vs lleugeresa afectiva.

Cécile Cassard (B. Dalle, a 17 fois…) i Jonathan (Garrel, a Dans París) tenen un comportament diguem-ne “llicenciós” que, finalment, es revela com una sortida per una ferida íntima, profunda (la filla abandonada en el primer cas; la mort no superada de la germana, en el segon)

Homosexualitat. SIDA

Estil

Estètica d’allò maleït, rabeig –tou i afectat– en la transgressió.

Fisicitat dels cossos.

Una certa tendència –no exempta de pedanteria– a jugar virtuosament –i no sé pas si necessàriament– amb actors que parlen a la càmera (Dans París), amb fragmentacions (17 fois Cécile Cassard)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *