Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 de maig de 2007
0 comentaris

Les directores de Canes 2007: Catherine Breillat

Carn d’escàndol, la francesa Catherine Breillat (responsable de títols com Romace Sex is comedy) presenta Une vieille maîtresse en la secció competitiva de Canes 2007. En aquest article recullo algunes notes sobre Catherine Breillat. Per seguir, cal anar a “Vull llegir la resta de l’article

Fotografia: Une vieille maîtresse

Naixement  13 de juliol de 1948, a Bressuire (França)

Elements biogràfics Amb 16 anys acabats de fer, Catherine Breillat i la seva germana, l’actriu Marie-Hèlene Breillat, se’n van de casa.

Carrera (escriptora, guionista, professora de cinema, directora, actriu)

Escriptora. Als 17 anys va escriure la primera novel·la, “L’Homme Facile”; però el sistema francès de classificació editorial la va marcar “per a lectors més grans de 18 anys”. Escriptora d’un cert èxit, ha publicat la peça teatral “Les vetements de mer” i les novel·les  “Le silence, apres…”, “Le livre du plaisir”, “Le soupirail”, “Tapage nocturne”, “36 Fillette”, “Une vraie jeune fille”, “Pornocratie”, “Police”… moltes de les quals ha adaptat al cinema.

Guionista. Catherine Breillat ha escrit el guió de totes les seves pel•lícules i també ha estat guionista de diversos llargmetratges, alguns dels quals, dirigits per autors de la talla de Federico Fellini (E la nave va), Maurice Pialat (Police, de la qual és l’autora de la història original) i Christine Pascal (Zanzibar). Aquests són els guions que ha signat: Catherine et compagnie (Michel Boisrond, 1975), Bilitis (David Hamilton, 1976), La pell –coguionista– (Liliana Cavani, 1981),  E la nave va –coguionista– (F. Fellini, 1984), Police –història i coguionista–( Maurice Pialat ,1985), L’araignée de satin –coguionista– (Jacques Baratier, 1986), Milan noir –coguionista– (Rony Chamah, 1987), Zanzibar –coguionista– (Christine Pascal, 1988), La Nuit de l’océan (Antoine Perset, 1988), Aventures de Catherine C. –coguionista– (Pierre Beuchot ,1989), La Thune (Philippe Galland, 1991), Le diable au corps –telefilm– (Gérard Vergez), Couples et amants (John Lvoff, 1994), Viens jouer dans la cour des grands (Caroline Huppert), Selon Matthieu –coguionista– (Xavier Beauvois, 2001).

Actriu. Ben minsa és la seva trajectòria com a actriu. A part d’aparèixer en algun film seu, la presència davant de les càmeres es redueix a pel·lícules que, tanmateix, són significatives: El darrer tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972) –el paper de Mouchette– ; Dracula pere et fils (Edouard Molinaro, 1976), i Une femme de ménage (2002), de Claude Berri. 

Professora de cinema. Professora a la FEMIS (París), la tardor de 2003 ha dirigit el master “On set with frech cinema”  a Nova York (Columbia University, City College of New York i School of Visual Arts) i ha dirigit un taller d’estiu sobre cinema d’autor europeu, a Suïssa.

Directora de cinema. El sexe i la transgressió dominen al cinema de Catherine Breillat, fortament marcat per l’escàndol. Per debutar a darrere la càmera, ja va adaptar la seva pròpia novel·la Le Soupirail, treballant amb un equip reduït que incloïa quatre actors provinents del cinema pornogràfic i amb un pressupost irrisori. Pel pèls s’escapa de la classificació X, per bé que queda prohibit als menors de 18 anys; tot i així, sembla que tarda 14 anys a estrenar-se i la crítica mai no desmenteix que es tracta de cinema pornogràfic. Tanmateix, Breillat malda per deixar les coses clares, rebutjant l’acusació, afirmant que “el porno no és cinema…” i remarcant que ella aporta una nova definició de les dones i els seus desitjos. Pràcticament tota la seva filmografia ha patit severes restriccions, quant a l’edat dels espectadors que poden veure-les-hi. I ha aconseguit un renom internacional pel tractament que, als seus films, tenen la sexualitat i els problemes de gènere, havent-se guanyat a pols una etiqueta –potser massa superficial– d’ “autora pornogràfica”. No és menys cert que, a part del pòquer d’actors amb què començà, en les seves pel·lícules ha comptat amb gent significada com Joe Dallessandro o el mateix Rocco Siffredi (en 2 ocasions).

Breillat ha liderat el moviment dels cineastes contra la censura, sobretot ran del cas de Baise-moi (Virginie Despentes, Coralie Trin Thi, 2000)

Un primer èxit de debò se l’endú el 1999, amb Romance, un nou pas de rosca en el seu delit per explorar els sentiments femenins, bo i forçant artificialment tant com cal l’argument, perquè la protagonista pugui passar de sentir-se sexualment rebutjada a viure tot d’experiències extremes, en què la dona explota la sexualitat desentesa del sentiment d’amor –perquè el seu amor (profund), tot al contrari, li ha fet un improbable però guionistament instrumental vot de castedat–

Els 2002, amb Sex is comedy, reflexiona obertament sobre la intimitat de l’acte de filmar i sobre la complexitat emocional que arrossega el vincle entre cineasta i actors. I ho fa precisament al voltant del rodatge d’una seqüència eròtica.

Temàtiques / Constants al seu cinema

El desig en femení, plenitud sexual, experiències extremes, l’aventura com a opció de vida.

Sexe desbocat com a sortida a la frustació en l’amor convencional (el marit poc actiu de Tapage nocturn, el xicot que no carda a Romance…). L’amor com a infern o presó.

Sexe entre gent d’edats diferents (la metgessa de Parfait amour, la noieta d’ À ma soeur…)

Homes objecte sexual vs homes amb ànima.

Nois –Stevenin, Colin, Di Pietro, Fu’ad Aït Aattou… diguem-ne tan atractius com amb alguna cosa de tendres, fràgils– i homes –D’Allessandro, Siffredi… més salvatges, bestials, intimidadors–. Tots  mascles, però contrastadament diferents.

Relacions de poder en les relacions humanes, sobretot en les sexuals (qui obeeix i qui mana). El sexe com a poder.

Feminisme: la dona al centre dels seus films.

Estil

Vocacionalment impúdic, no tan sols despulla i llueix la nuesa dels actors i les actrius protagonistes, mostrant-ne actes sexuals a la manera del cinema pornogràfic, sinó que lleva als personatges qualsevol embolcall que pugui amagar-los sentiments i desitjos: deixar-los al descobert és esencial al seu cinema.

Artifici de guió per arribar a l’extrem. certa fredor distanciadora en la posada en escena d’escenes tòrrides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!