Els directors de Canes 2007: Fatih Akin

Conegut especialment per l’exitosa Contra la paret / Head on / Contra la pared, Fatih Akin torna amb De l’altre costat, una nova història entre Alemanya i Turquia, que presenta a competeix per la Palma d’Or a Canes 2007. En aquest article, recullo algunes notes sobre  Fatih Akin. Per seguir, cal anar a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Fatih Akin.

Naixement 25.08.1973, Hamburg, Alemanya. Fill de pares turcs.

Estudis Cinema a l’escola de belles arts d’Hamburg (Hochschule für Bildende Künste), des de 1994.

Carrera (director, guionista, actor, productor)

Director. Al cap d’un any de ser a l’escola de cinema, ja fa el primer llargmetratge (Du bist es!), premiat al festival de curts de la seva ciutat. El 1998 debuta al camp dels llargmetratges (Kurz und Schmerloz), amb èxit a Locarno i a Baviera. La consagració internacional, però, s’escaurà a Berlín 2004, amb Head-on, que no tan sols s’endurà l’Ós d’or, sinó també el premi a Akin com a millor director i guardons per als protagonistes. Els premis EFA del cinema europeu no faran sinó confirmar-ne el renom, al cap d’uns mesos. L’any següent (2005), Canes el fitxa com a membre del jurat de la secció oficial competitiva i, en el marc del certamen presenta fora de concurs Crossing the Bridge. The Sound of Istanbul, amb què deixa constància que segueix el ritme de pel•lícula anual i, alhora, que obre definitivament la temàtica de la immigració i de les arrels cap al país d’origen de la seva família.

Guionista. Solino (2002) fou la primera pel•lícula que Fatih Akin va filmar amb guió d’altri (i, fins a 2005, no n’hi ha hagut cap altre).  A més, ha col·laborat en el de Kebab Connection (Anno Saul, 2006), que han escrit conjuntament amb Ruth Toma (la guionista, precisament, de Solino), Anno Saul i Jan Berger (és la història d’un turc d’Hamburg que, enderiat amb Bruce Lee, vol convertir-se en el creador del primer film alemany de “kung-fu”)

Actor. Paral·lelament a la seva estada a l’escola de cinema, Akin apareix ocasionalment en episodis aïllats d’algunes sèries de televisió. Assumeix el protagonisme dels seus llargmetratges inicials i es reserva papers secundaris en els seus dos primers llargmetratges (en què trobem també força membres de la seva pròpia família: pare, mare, germà, dona…). I encara al documental Denk ich an Deutschland. Wir haben vergessen zurückzukehren (2001), ell i la seva família apareixen com ells mateixos. El 1999, quan ja ha començat la carrera com a director de llargmetratges, el trobem d’actor en el curtmetratge Der Letzte Flug / The Last Flight (conjuntament amb algun dels protagonistes dels seus propis films) i al llargmetratge Kismet, d’ Andreas Thiel (que identifiquem posteriorment com a membre de la productora “Corazón Internacional” que crearà Akin). Fidel al vincle amb els seus col·laboradors, el 2001 protagonitza el curtmetrage Die Liebenden vom Hotel von Osman, d’Idil Üner (que el 1998 ha estat la “bella Ceyda” de Kurz und Schmerloz)  i fa una breu aparició a Das experiment, d’ Oliver Hirschbiegel (que protagoitza Moritz Bleibtreu, qui prèviament li ha encapçalat el repartiment de Im Juli (2000) i després serà un dels germans italians de Solino (2002)).  Fatih Akin ha seguit fent aïllades aparicions davant la càmera, tant de cinema com de TV.

Productor. Tot i que Akin arrenca la carrera aixoplugat per la productora Wüste Filmproduction (Stefan Schubert, Ralph Schwingel), el 2003 crea la seva pròpia productora, Corazón International, que ha participat en tots els seus propis projectes d’ençà Head-on (2003) –inclosa– i ha fet possible Takva (2006), una mirada al sectarisme islàmic, que signa el turc Özer Kiziltan.

Temàtiques

Identitat, arrels, emigració, diferències culturals, discriminació racial, integrisme islàmic, les tradicions com a cotilla (l’insuportable pes dels costums)…

Somnis

Amor com a dolor i salvació (Head-on)

Estil

(Arran de Head-on) Faith Akin, es mou entre l’herència de Fassbinder, el cinema de denúncia ètnica i els relats romàntics convencionals, tanmateix disfressats d’alternatius, perquè s’ambienten en ambients diguem-ne undergrounds i es presenten amb l’embolcall de cinema independent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *