Club 7 Cinema

Cada any, quan l’hivern s’exhaureix i comença a primaverejar, alguns ens dediquem gairebé amb delit a una activitat que pot resultar ben estranya, als ulls dels que ens veuen: fem una mena de carta als reis. No pas als Reis d’Orient, esclar; es tracta d’una carta encomanada de cinefília prou malaltissa. A vegades comença el joc per la revista industrial Screen, però aquest any ha estat Variety qui ha començat a esverar el galliner. Altres cops és un de nosaltres, que s’ha entretingut a juntar informacions disperses, a pouar amb la intuició i l’experiència del que ha passat els anys anteriors… Que de què va la cosa? Doncs mireu. Quan el Festival de Berlín s’acaba (mitjan febrer), l’atenció comença a focalitzar-se en Canes, però fins la segona quinzena d’abril no se’n farà pública oficialment la programació (enguany, el dia 19) i, ve-t’ho aquí, els rumors, les especulacions, les primeres noticies van forjant una mena de desideratum que aboca a autèntiques “cartes als reis”. Rieu-vos-en de les que escriu la canalla per Nadal! Acabem fent unes llistes tan magnífiques que pràcticament és impossible que mai s’acabin satisfent, al final (tant pel nombre de títols, com pel renom de tants autors junts). Però cada any hi tornem, els addictes a aquest joc, alhora absurd i divertit. Vulgues que no, aquestes “cartes als Reis” acaben convertint-se en una mena d’avançament del que destacarà la propera temporada; és a dir, no ja a Canes, sinó també a Venècia i, en algun cas, fins al Berlín que ve i tot.

A dia d’avui, a part del rutilant film d’esquetxos Chacun son cinéma, realitzat per un grapat d’autors consagrats, encara no s’ha confirmat oficialment res més. Tot i així, fonts ben informades de Hollywood han anunciat que Ocean’s 13, d’Steven Soderbergh, s’estrenarà mundialment a Canes (foto de l’article). No obstant això, com ja he dit, Variety va publicar una primera “carta als Reis”, que de seguida va ser “millorada” pel servei informatiu del web de Cameo i a continuació s’hi ha afegit alguna cosa de collites diverses. Podeu veure’n el resum anant a Vull llegir la resta de l’article.

Youth without youth, de Francis Ford Coppola. Una història d’amor embolcallada de misteri, amb guió que el mateix Coppola ha escrit a partir d’una novel·la del rumanès Mircea Eliade, prestigiós historiador de la religió . Al repartiment, Bruno Ganz i Tim Roth, en la pell d’un professor que topa amb els misteris de la vida, en patir un gran daltabaix els anys immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial.

L’âge des ténèbres, de Denys Arcand. Fóra el retorn d’Arcand a Canes (per altra banda, habitual del certamen) després de la prou bona acollida que tingué la seva anterior pel·lícula, Les invasions bàrbares. Comèdia fantàstica sobre un funcionari del Quebec, que per fugir d’una vida quotidiana absolutament monòtona, s’afigura com a protagonista d’aventures ben imaginàries. Al repartiment, Marc Labreche i Diane Kruger (Helena de Troia, al film de Wolfgang Petersen, i mestressa de cerimònies a Canes 2007!).

Ballon rouge, de HOU Hsiao-hsien. Primer llargmetratge que el prestigiós director taiwanès roda a París i sembla que adapta un curtmetratge francès guanyador de l’Oscar. Juliette Binoche hi dòna vida a una mare atrafegada, entre els seus espectacles de titelles, les classes a la universitat i les dues criatures que puja ella sola. El seu fill de set anys l’ha de deixar moltes hores amb la cangur, una taiwanesa que estudia cinema a París. De tornada de l’escola, el marrec arrossega la noia pels carrers i els cafès del barri, en companyia d’un amic ben estrany que no el deixa de petja i té la peculiaritat que només ell el veu: un globus vermell que va per sobre les teulades de París…

No country for old men, d’ Ethan i Joel Coen. Relat negre de Cormac McCarthy, que els Coen adapten, amb Tommy Lee Jones i Javier Bardem de protagonistes. Violència i mutilacions criminals es desfermen després que un caçador topa per casualitat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d’heroïna i més de 2 milions de dòlars en metàl·lic, prop de Rio Grande… Habituals del Festival (seleccionats a concurs en 6 ocasions), els Coen han guanyat la Palma d’Or amb Barton Fink (1991) i han rebut tres vegades el premi a la millor direcció: Barton Fink (1991), Fargo (1996) i L’home que no hi era (2001). 

Paranoid Park, de Gus Van Sant. A Canes se li va escapar Gerry (2002), ho va compensar encimbellant Elephant ( 2003) amb la Palma d’Or i va honorar-se projectant la injustament maltractada i francament colpidora Last Days (2005). L’any passat el van tenir (com els germans Coen) gràcies al film d’esquetxos Paris, je t’aime (2006). Enllestida aquella trilogia diguem-ne experimental, especulem amb el retorn del cineasta de Portland, de la mà d’aquesta adaptació de la novel·la de Blake Nelson, sobre un jove monopatinador (skateboarder) que mata accidentalment un guarda de seguretat.

El pasado, d’Hector Babenco. Gael Garcia Bernal i la seva parella decideixen deixar-s’ho córrer després de viure junts 12 anys. Ell veu tan fàcil anar-se’n de pressa com difícil d’impedir que la seva exdona el persegueixi… a ell i a la nova dona de la seva vida.

Shrek tercer, de Chris Miller i Raman Hui. Cau bé i ja és com tradició, l’Shrek a Canes!

Sicko, de Michael Moore. Tres anys després d’endur-se una Palma d’Or militant amb Fahrenheit 9/11 i cinc després de ser guardonat amb el premi del 55è aniversari del Festival de Canes, per Bowling for Columbine, Michael Moore hi pot tornar, ara amb aquest altre documental, sobre el sistema públic de sanitat als Estats Units. Seguint l’atenció que hi reben els malalts mentals, Moore trena el que qualifica de “comèdia sobre 45 milions de persones sense sistema sanitari al país més ric del món”.

There will be blood, de Paul Thomas Anderson. El director de Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) i Amor estabornit / Punch-Drunk love ( 2002) té actualment en fase de post-producció aquesta història sobre la família, la cobdícia, la religió i el petroli, que gira al voltant d’un pospector texà al tombant de segle, quan el negoci tot just començava. Al repartiment, Daniel Day-Lewis i Paul Dano (el noi que no piula a Little Miss Sunshine). 

Eastern Promises, de David Cronenberg. Viggo Mortensen és Nikolai i Naomi Watts, Anna, en aquest nou thriller a la Cronenberg (que anteriorment ha dut a Canes Crash (1996), Spider (2002) i Una història de violència (2005)). Misteriós i despietat, Nikolai està vinculat a una de les més importants famílies del crim organitzat de Londres. Duu una vida molt ben cuidada fins que topa amb Anna i tot se li’n va en orris. Llevadora innocent que brega per reparar una falta, accidentalment Anna  posa al descobert possibles proves contra la família. Al repartiment també hi trobem Armin Mueller-Stahl, Vincent Cassel i Sinéad Cusack. El guió l’ha escrit el televisiu Steve Knight, a qui reconeixem pel de Dirty Pretty Things, Stephen Frears, 2002).

Après lui, de Gaël Morel. A priori carn de seccions paral·leles, el repartiment encapçalat per Catherine Deneuve, Elodie Bouchez i Guy Marchand (i, per tant, la seva presència a la popular pujada d’escales al Palau dels Festivals de Canes) pot resultar prou atractiu pels responsables del certamen i permetre que vagi fins i tot a competició aquest nou drama dirigit pel protagonista de Les roseaux sauvages (Téchiné, 1994) i que s’estrena a França comercialment el dia 23 de maig. Deneuve hi encarna una mare desconsolada per la mort del fill en accident de trànsit. Incapaç de superar el dol, s’aferra a Frank (Thomas Dumerchez), el millor amic del fill traspassat i responsable del drama  L’entorn d’ella no la comprenen i li fan el buit. Però tant li és l’escàndol, acceptant-li Frank la descàrrega d’afecte, com li accepta. Tanmateix, de mica en mica el noi s’adona que l’obsessió d’aquesta dona el posa literalment en perill.

Boarding Gate, d’Olivier Assayas. Gairebé es dóna per feta la presència d’aquest thriller del francès Olivier Assayas (de gran prestigi a Canes). Atenció a la sinopsi i al repartiment: Sandra (Asia Argento), una noia italiana que s’està a Londres, ha quedat engolida per una relació sense cap mena de futur, tanmateix esvalotada, barreja de desig i de jocs sexuals, amb un golden boy en hores baixes, Miles Rennberg (Michael Madsen); fins que un bon dia se’n desfà, tant per trencar el cercle infernal d’una passió que la devora com per calés:  Sandra té un amant, Lester Wang (Tony Leung Ka Fai), que és l’intermediari contractual de Miles; Sandra i Lester volen comprar un club a Beijin i començar una nova vida allà baix, de manera que fugen i queden de trobar-se a Hong Kong. Lester, però, es fa fonedís i Sandra cau a la trampa que li ha parat Sue (Michelle Yeoh), la dona de Lester…

Julia, d’Erick Zonca. Zonca va sorprendre molt positivament al Festival de Canes, amb La vida somiada dels àngels / La vie rvée des anges (1998). Després, a penes li hem pogut veure res més (tan sols Le petit voleur (1998)). Així doncs, aquest seu nou llargmetratge pren tot el caire de retorn esperat. Inspirant-se en Gloria, de John Cassavetes, enfila una road movie en què una dona (Tilda Swinton) protegeix una criatura i malda per escapar-se dels que la persegueixen.

I’m Not There, de Todd Haynes. Aproximació a la biografia de Bob Dylan, interpretat succesivament per actors diferents: Marcus Carl Franklin, Ben Whishaw (el noi d’ El perfum…), Heath Ledger (el tímid de Brokeback Mountain), Christian Bale, Cate Blanchett (sí, Cate Blanchett fent de Bob Dylan), Richard Gere… I al repartiment també hi trobem Julianne Moore, Adrien Brody, Charlotte Gainsbourg (en el rol de Sarah Dylan), Michelle Williams…Cinc anys després de Lluny del Cel / Far from Heaven / Lejos del cielo / Loin du Paradis (extraordinària evocació del melodrama a la Douglas Sirk), Todd Haynes  torna amb aquest biopic sobre Dylan, que de cap manera s’hauria de deixar perdre Canes (on Haynes ja ha participat amb Velvet Goldmine (1998) i, a la Quinzena de realitzadors, amb Safe (1995)). Només de pensar-hi, ja m’afiguro una soirée de les mítiques, amb música de Bob Dylan senyorejant tot el dia per la Croisette…

The Valley of Elah, de Paul Haggins. Nova pel·lícula del director de Crash (Òscar a la millor pel·lícula) i guionista de Clint Eastwood a Million Dolar Baby, Banderes dels pares i Cartes d’Iwo Jima. Drama bèl·lic que fa preveure una nova batalla entre la crítica (continuació de la que hi ha hagut amb Babel) en el context no ja de contrast d’opinions, sinó d’autèntica confrontació ideològica (que, en certa manera, es va fer ostensible amb Crash). Tommy Lee Jones, Charlize Theron, James Franco, Susan Sarandon, Josh Brolin… al repartiment d’aquest nou film, en què Jones és un oficial de carrera que investiga la desaparició del seu fill (Jonathan Tucker), soldat exemplar que ha estat condecorat en tornar de l’Irac.

A Mighty Heart, de Michael Winterbottom. El polièdric, prolífic, incansable i gairebé compulsiu realitzador anglès adapta el llibre de Mariane Pearl relata la terrible història del seu marit, el repòrter del Wall Street Jounal, Danny Pearl. És Angelina Jolie (sic) que incorpora el paper d’aquesta dona que s’embarca a la recerca frenètica del seu marit, Danny (Dan Futterman), desaparegut al Paquistan. Fóra la tercera selecció oficial de Winterbotton a Canes, on ha presentat anteriorment obres menors (com ho són, al meu parer, gairebé totes les seves): Welcome to Sarajevo (1997), Wonderland (1999) i 24 Hour Party People (2002).

My Blueberry Nights, de WONG Kar-wai. Aquest mes de març encara l’està filmant i el noi és dels que mai no acaba d’enllestir les pel·lícules, fins que gairebé el forcen a fer-ho; de manera que veig difícil que la tingui a punt el maig. A més, no m’acaba d’encaixar que, éssent president del jurat l’any passat, vagi a competició enguany. Ja sé que reglamentàriament no hi hauria res a dir i segurament això ha passat anteriorment; però és afegir una innecessària pressió mediàtica a la pel·lícula (i Wong Kar-wai ja pagà una certa factura a l’expectativa dels mitjans, amb 2046; a part del fet que aquesta nova pel·lícula és la primera que filma en anglès i a Occident…). Tot i així, alguns apunten que potser hi serà, a Canes, i les ganes són tantes, que no la descartarem… L’argument va d’una noia (bellíssima, Norah Jones) que comença un viatge de recerca espiritual per Amèrica, per trobar respostes als seus interrogants sobre l’amor, mentre pel camí va trobant tot de personatges excèntrics. Al repartiment: Jude Law, Natalie Portman i Rachel Weisz confirmen que Wong Kar-wai manté viva la seva tirada per dur bellesa (d’ambdós sexes) a la pantalla; sense descurar tampoc actors com David Strathaim, Ed Harris, ni (el ja més discutible) Tim Roth. M’agradaria a Canes, però la veig un pastís molt temptador (per dates i per la connexió xino-americana) cara a Venècia.

Funny Games, de Michael Haneke. Haneke és un amant dels reptes i molt probablement gosarà encarar el risc de presentar-hi la seva pròpia nova versió de Funny Games (1997), ara anglòfila i amb actors d’aspecte disfuncional com Michael Pitt, Tim Roth i Brady Corbet, a més de Naomi Watts. Si fa deu anys va literalment impactar amb la crònica d’aquell segrest gratuït i violentíssim, fins al punt de deixar muts bona part dels detractors i en estat de xoc els seus defensors, veurem que passarà amb aquest remake  si finalment la hi seleccionen (possibles acusacions de “voler fer el salt a Hollywood”? O de producte “innecessari”? O exaltació d’una probable lliçó de cinema al mercantilisme de Hollywood?…). Sumem-hi l’enfadada que Haneke va agafar perquè no li van donar la Palma d’Or per Caché: d’enrenou no n’hi faltarà, si va a Canes!

Into the wild, de Sean Penn. El mateix Penn ha adaptat el bestseller de Jon Krakauer, sobre el noi idealista (Emile Hirsch) que deixa enrere la vida diguem-ne més o menys còmoda, com estem avesats a entendre-la, per anar-se’n a la soledat d’Alaska. Vince Vaughn, Catherine Keener, William Hurt i Marcia Gay Harden acompanyen el protagonista al repartiment d’aquest retorn de l’actor Sean Penn al darrere de la càmera (després del seu magnífic episodi al film d’esquetxos 11’09’01 (2002) i, anant més enrere, The Pledge /El juramento (2001), que competí per la Palma d’Or a Canes). De fet, l’opera prima de Sean Penn, The indian runner (1991), inspirada en una cançó de Bruce Springsteen i autèntica revelació de Viggo Mortensen,  es presentà a la secció no competitiva Un certain regard.

Free Rainer, de Hans Weingartner. El director de The Edukators (2004) podria tornar a provar sort a la secció oficial amb aquesta crítica a la societat de consum, sobre un productor de televisió que, fart i tip d’haver de tirar endavant programes-escombraria, entra a l’emissora i manipula els ratings, per començar la revolució televisiva. L’actor Moritz Bleibtreu (Das experiment; Corre, Lola, corre,…)  és Rainer.

Cassandra’s dream, de Woody Allen. Tot i que les dates d’estrena a Europa i del rodatge del següent film per Barcelona farien pensar que Venècia podria acollir el Woody Allen de 2007, tots els rumors apunten cap a repetir l’estratègia comercial de Match Point, que es presentà en societat a Canes i, a continuació, tingué un progressiu bon nivell de vendes arreu. Història de dos germans (Colin Farrell i Ewan McGregor), nois de barriada, del sud de Londres, i les seves relacions amb una xicota (Hayley Atwell) que corre per la ciutat, buscant fortuna. Topen casualment i un d’ells s’enamora de la mossa. Això fa que la noia s’adoni del seu poder sobre els de l’atre sexe i en treu profit, arrossegant cap al crim aquest parell de germans, que passen dificultats financeres, alhora que arterosament crea una rivalitat perillosa entre tots dos. Banda sonora de Philip Glass i fotografia de Vilmos Zsigmond.

The Hideout / L’amagatall, de Pupi Avati. Rodatge nord-americà per aquest veterà i important autor italià massa poc conegut a casa nostra. Thriller amb prou suspens, en què Laura Morante és una italiana arribada a Davenport (Iowa) per obrir-hi un restaurant. El marit se li suïcida i ella es passa 15 anys a un hospital psiquiàtric de Minnesota, refent-se’n. Quan ella finalment es troba bé i amb forces per obrir un altre restaurant, descobreix un crim que va tenir lloc fa 50 anys. Decideix investigar-ho i troba una trama secreta.

Yasamin kiyisinda, de Fatih Akin. Poca informació es disposa ara mateix d’aquesta nova pel·lícula del director de Head On / Contra la pared, Lleó d’Or a Berlín el 2004 i, des d’aleshores, gairebé xuclat per Canes, que li seleccionà fora de concurs el musical Crossing The Bridge: The sound of Istanbul (2005) i el fitxà com a membre del jurat. Al repartiment, Hanna Schygulla. Versió origonal, en turc. I ja en sabrem alguna cosa més, oimés perquè la informació del web és en turc i no hi he pas sabut trobar la versió en anglès o cap altre idioma que pugui entendre.

Nightwatching, de Peter Greenaway. Esvaït amb les seves pedants i insuportables maletes de Tulse Luper, Greenaway pot intentar tornar a treure el nas, a costa de Rembrandt (i, vés a saber, potser per alegria dels seus antics seguidors, que se n’han desentès tants anys, després que l’havien pujat a l’altar olímpic de la creativitat summa). La pel·lícula s’anuncia com una mirada extravagant (!), exòtica (!) i commovedora (?) a la vida sentimental i artística de Rembrandt i la controvèrsia que va moure en indentificar un assassí en el quadre conegut com a “Ronda de nit” (nom que, en anglès -“The Night Watch”-, dóna peu al títol internacional del film).

Grindhouse, de Quentin Tarantino i Robert Rodríguez, amb la col·laboració d’ Eli Roth, Edward Wright i Rob Zombie. S’estrena als Estats Units el 6 d’abril de 2007, però a la resta del món no ho farà fins immediatament després de Canes; cosa que ens fa pensar que molt probablement es projecti al Festival (segurament, fora de concurs), oimés si tenim en compte el predicament “cannois” de Tarantino i Rodríguez i l’aposta pel cinema de gènere que el certamen està fent els darrers anys, especialment a la selecció de títols fora de competició. Homenatge als thrillers de sèrie B anomenats d’ “explotation”, s’ha estructurat en dues parts diferenciades, avenint-se a la fòrmula “dos films en un”,  que imperava a les dècades dels setanta i dels vuitanta als “grindhouse” (que, segons m’aclareix un bon amic, eren cinemes marginals en què només es programaven pel·lícules del gènere “exploit”, molts dels quals obrien les 24 hores del dia, projectant ininterrompudament programes dobles i triples d’ “exploitation movies”). Les dues parts són Death Proof i Planet Terror (que, als paÍsos no anglòfons, s’estrenaran com dues pel·lícules separades i, en els anglòfons, es passaran d’acord amb la idea com l’han concebut, com un film únic, de dues parts). Per retrobar la textura d’aquella mena de subproductes, Tarantino i Rodríguez han empobrit la imatge, velant-la un xic i fent que agafi més gra. Han embolicat les dues parts amb tot de falsos tràilers sobre falses pel·lícules de gènere (i aquí és on entren en joc Eli Roth, Rob Zombie i Edward Wright); per bé que perilla que pguem veure’ls, als països no anglòfons. Death Proof, de Tarantino, va sobre un psicòpata anomenat Stuntman Mike (Kurt Russell) es dedica a matar dones amb el seu cotxe. I Planet Terror s’ambienta en un poblet de l’Oest devastat per uns “zombis” anomenats “sickos” i en el qual, una dona (Rose McGowan) amb un fusell i el seu company karateka (Freddy Rodriguez) miraran de foragitar-los…

Zodiac, de David Fincher. Coincidint amb el llançament publicitari d’aquest nou thriller inquietant del director de Seven (1995), d’ El club de la lluita / Fight Club (1999) i de L’habitació del pànic / Panic Room (2002), la distribuïdora internacional ha fet “sospitosos” canvis de data prevista d’estrena, fins al punt de fer pensar en una possible projecció a Canes, fins a cert punt avalada pel repartiment, en què destaquen Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr., Mark Ruffalo, Chloë Sevigny, Brian Cox… Tanmateix, encara s’anuncien estrenes fora del país de producció i anteriors a Canes (16-27 de maig), cosa que li trauria qualsevol possibilitat de ser finalmemnt seleccionada. Fan córrer la brama que és “el millor thriller vist en anys”. Basat en el llibre de Robert Graysmith, segueix el tragí de policies i periodistes, a la recerca de l’assassí del zodíac. En clau de ficció, reconstrueix el cas real del serial killer que als anys setanta va aterrir la zona de la badia de San Francisco, mentre anava prenent el pèl a la policia amb cartes i missatges críptics.

Luz silenciosa, de Carlos Reygadas. Als antípodes cinematogràfics del cinema mexicà que representa Alejandro González Iñárritu, el de Carlos Reygadas balla entre l’experimentació i l’autocomplaença artístiques. Beneït pel Festival de Rotterdam, Canes se l’ha com afillat, donant-li una menció especial a la Caméra d’Or per la seva opera prima Japón (2003) i presentant-li desaforadament el seu llargmetratge Batalla en el cielo (2005) com una gran i trencadora aposta artística (que va ser rebuda ben discretament). Fóra certament previsible que ara li donessin una nova oportunitat: ja les fan, aquestes coses!

Mister Lonely, d’Harmony Korine. Parem atenció a aquesta bogeria absoluta, que hauria de ser a Canes (si més no, a la Quinzena de Realitzadors): l’actor mexicà Diego Luna és… Michael Jackson (sí, Michael Jackson!); Samantha Morton, Marilyn Monroe (!); una tal Anita Pallenberg, la Reina d’ Anglaterra; Denis Lavant (el d’ Els amants del Pont Neuf, de Leos Carax), Charles Chaplin; Joseph Morgan, James Dean; Richard Strange, Abraham Lincolm (!), i, completant el repartiment, Werner Herzog i Leos Carax. La cosa va d’un noi nord-americà  perdut per París que mira de viure com a clon de Michael Jackson i, per atzar, topa amb Marilyn Monroe. Amb ella se’n va cap a una comuna, a Escòcia, on hi ha el seu marit, Charlie Chaplin i la seva filla, Shirley Temple. Entre els que s’hi estan: el Papa de Roma, la Reina d’Anglaterra, Madona i James Dean. Tanmateix, aquest drama també s’ambienta a la selva brasilera, on una comunitat de monges missioneres malden per ajudar als natius. Quina bogeria!

Le scaphandre et le papillon / The Diving Gell and the Butterfly, de Julian Schnabel. El director de Basquiat (1996) i de Before the night falls / Antes que anochezca (2000) duu a ara a la pantalla la història de Jean-Dominique Bauby, l’editor de la revista “Elle France”, que el 1995 i només amn 43 anys d’edat va patir un col·lapse que el va deixar totalment paralític, llevat del seu ull esquerre. Fent servir aquest ull per  pestanyejar la memòria, Beauby descriu de manera eloqüent el seu món interior, des del turment psicològic que significa viure atrapat en aquell cos fins a les històries que s’empesca, ambientades a països que tan sols ha visitat mentalment. És l’actor francès Mathieu Amalric qui incorpora el personatge de Jean-Dominique Beauby i, al costat seu, hi ha Emmanuelle Seigner, Marie-Josée Croze, Max vob Sydow, Isaach de Bankolé, Jean-Pierre Cassel, Marina Hands…

La pols del temps / The Dust of time, de Theo Angelopoulos. Poc confio i ja em sap greu, que Angelopoulos tingui acabada la pel·lícula per dur-la a Canes. I, deixeu-m’ho dir, probablement, encara que la hi tingués, tampoc m’estranyaria que volgués reservar-se-la per a Venècia. Ja veurem. Es tracta d’un Angelopoulos en anglès, amb actors com William Dafoe i Valeria Golino i el retrobament de cares conegudes al seu cinema, com Harvey Keitel i Bruno Ganz. Segona part de la trilogia que va començar Eleni / The Weeping Meadow / La terre qui pleure / La sorgente del fiume (2004) i que probablement acabarà aquí, com un díptic. Mirada a l’Europa del segle XX, retroba els personatges del film anterior: Elena, a Sibèria, coneixerà un jueu d’origen alemany que va fugir a Rússia, mentre Spyros, empresonat també a Sibèria, busca una dona que mai no ha donat per perduda. Gran coproducció, pressupost caríssim i tot el pòsit artístic i intel·lectual d’Angelopoulos fan d’aquesta pel·lícula un dels títols previsiblement més importants de l’any. Quin festival no el voldria!

Persépolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Atenció a la possible reacció dels islamistes radicals contra aquest film d’animació. Es tracta de la punyent història iniciàtica d’una precoç i franca noia iraniana, durant els dies de la Revolució Islàmica. Nascuda a Teheran el 22 de novembre de 1969, Marjane Satrapi és l’autora del còmic que ara ha adaptat a la pantalla, en companyia del coguionista i director Vincent Paronnaud. A la versió original, hi posen les veus: Catherine Deneuve, Danielle Darrieux, Gena Rowlands, Chiara Mastroianni i Simon Abkarian. Només la política exterior francesa (a què està vinculada tradicionalment el Festival) podria fer que no anés a Canes aquesta cinta, de com està carregada d’ingredients altament valorats al certamen.

Pirates of the Caribbean: at Worlds End, de Gore Verbinski. Si va a Canes, pura faramalla mediàtica; la típica coincidència d’interessos: Hollywood pren la plataforma del Festival per fer una aparatosa presentació mundial del producte i Canes se’n val, pel reclam que això té a les televisions, ràdios i diaris. Ja va passar amb el darrer lliurament de la saga de les galàxies; per bé que no sé si caben en una mateixa edició dos carnavals d’aquesta mena (un que aniria per a Ocean’s 13 i l’altre, per als pirates…). Tanmateix, fa gairebé 1 any que s’anuncia l’estrena dels pirates coincidint amb Canes i això pot ser casual, però no sol ser-ho.

Manolete, de Menjo Meyjes. Adrien Brody fent del torero; Penélope Cruz, de Lupe, l’amor apassionat de Manolete; Nacho Aldeguer, de Dominguín; Juan Echanove, de José Flores, i Josep Linuesa d’ Enrique de Ahumada… Fa temps que corre la brama que va a Canes i el repartiment deu resultar atractiu, cara a donar carnassa als fotògrafs i a les càmeres de televisió… Mirarem de torejar-ho com puguem, si hi va.

I Now Pronounce You Chuck and Larry, de Dennis Dugan. Sempre hi ha alguna sorpresa no precisament engrescadora, quan arriba l’hora de la veritat i es fa pública la selecció; però, d’entrada, no se m’acut què hi faria a la selecció de Canes aquesta comèdia sobre dos bombers de Filadèlfia, solters, que es fan passar per gays amb la idea d’unir la brigada on treballen… Per molt que hi hagi el revaloritzat Adam Sandler! Si en miro la fitxa, potser li dóno alguna unça de confiança, en trobar-hi Alexander Payne com a coguionista (però molt co-co-co-guionista).

Désengagement, d’Amos Gitai. El més calent gairebé és encara a l’aiguera; però hi ha qui pensa que faran mans i mànegues perquè estigui llesta el maig, buscant de rendibilitzar un càsting tan “cannois” com el que formen Juliette Binoche, Liron Levo, Jeanne Moreau i Asia Argento. Però diria que va per llarg (en algun cas similar, ha arribat a passar que l’han seleccionada l’any següent!)

These Times, de Ken Loach. Ja veurem què passa, perpo també em sembla precipitada l’aposta pel nou film de Loach, guanyador de la Palma d’Or l’any passat (amb El vent que belluga l’ordi). Fidel a les seves temàtiques, ara explica la història d’una dona que, per mal comportament en públic, ha de fer treball social en una agència de col·locació i allà s’adona de les possibilitats de negoci que els ofereix la mà d’obra barata que representen els immigrants polonesos, de manera que, amb una amiga, van i munten pel seu compte una agència de col·locació.

Zavet, d’Emir Kusturica. És gairebé un tòpic d’aquesta mena de “cartes als reis”, que hi hagi una pel·lícula de Kusturica (que sembla fill adoptiu de Canes, oimés perquè la seva feixista visió pro-sèrbia del conflicte balcànic s’avé força amb l’oficial francesa). L’any passat ens la vam estalviar, però enguany ens pot caure al damunt el relat d’aquest avi que ha fet prometre el nét que anirà a la ciutat i en tornarà amb una dona. Habituals als seus repartiments, Miki Monojlovic i Mirjana Karanovic.

Rolling Stones – Martin Scorsese, de Martin Scorsese. En l’apartat dedicat als documentals i en un any on la secció oficial probablemnt homenatharà Bob Dylan, el Festival segurament voldria tenir el documental que Scorsese (flamant guanyador de l’Òscar) ha fet sobre els Rolling Stones. Sembla que va enregistrar-los els concerts al Beacon Theatre de Nova York, l’octubre passat; però no se sap ben bé si es tracta d’un treball sobre tota la història del Rolling, sobre la gira en què s’emmarcaven aquells concerts (A Bigger Band) o simplement sobre aquelles actuacions en concret. Si de Mike Jagger dèpèn, ja podeu comptar que la pel·lícula serà al Festival, perquè l’home mira de no perdre-se’n cap edició, us ho ben asseguro jo, que l’he vist per allà en més d’una ocasió!

Earth / Un jour sur terre, d’ Alastair Fothergill. Després de l’èxit que va tenir l’aposta pel documental sobre la campanya d’Al Gore per la sensibilització del perill del canvi climàtic, a An incovenient truth, de D. Guggenheim; hi ha qui assegura que Earth inaugurarà el Festival el dia 16 de maig. Es tracta d’una superproducció de la BBC, amb participació de la francesa Gaumont, en què es recorre un periple espectacular a través de les estacions de la Terra, des de la primavera àrtica a l’hivern antàrtic. Amb tecnologia absolutament puntera, d’alta definició, asseguren que s’ha captat imatges d’una bellesa extraordinària, reivindicatives de la vida que batega a cada instant, en cada racó del nostre planeta. Té tirada a Canes, això dels superdocumentals naturalistes d’estètica impressionant i missatge ecològic; però dedicar-hi la inauguració… Veurem!

El 19 d’abril de 2007 sabrem què hi haurà de tot això a la 60a edició de Canes i les sorpreses amb què no comptem. Mentrestant, de mica en mica, els rumors segurament apuntaran altres títols i seguirem allargant la “carta als Reis” .

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!