Petita Miss Sunshine / Little Miss Sunshine / Pequeña Miss Sunshine

Comedieta simpàtica, Little Miss Sunshine segueix la ja bogadejada tradició d’ironitzar sobre el rebregat "somni americà". Amb amable -tova- sornegueria, caricaturitza un cert estat de coses a la societat nord-americana i ho fa centrant l’atenció en una família concreta, que és com un mostrari de personatges estrafolaris o, més ben dit, la representació grotesca d’una sèrie d’estereotips i tòpics d’aquell país. Em sembla que no se n’ha deixat cap.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Sinopsi: La història dels Hoover. El pare, Richard (Greg Kinnear), brega de manera tan "assertiva" com desesperada per vendre el seu llibre "Camí cap a l’èxit en 9 etapes", manual d’autoajuda que recull les "assertives" indicacions per triomfar a la vida amb què malda per convèncer -prou inutilment, sembla- els quatre arreplegats a qui pot fer xerrades. La mare, Sheryl (Toni Colette) és, de fet, qui aporta quatre calés a casa; però, liberal de mena, respecta tothom, per bé que mira d’evitar que el fills pateixin les consignes del marit. Sheryl es fa càrrec també del seu germà, Frank (Steve Carell), un individu especialista en Proust que tot just acaba de sortir de l’hospital, on havia ingressat després que intentés suïcidar-se quan l’amant l’ha deixat per anar-se’n amb un col·lega. L’avi (Alan Arkin) també viu amb ells, des que van expulsar-lo del geriàtric per consum d’heroïna. Els fills Hoover, per altra banda, tenen els seus somnis, francament improbables: Olive (Abigail Breslin), la nena de set anys, s’afigura com a reina de la bellesa; mentre que Dwayne (Paul Dano), el germà adolescent, ha fet vot de silenci fins que entri a l’Acadèmia de l’Exèrcit de l’Aire, per ser pilot d’aviació. Sobtadament, Olive aconsegueix una invitació per participar el concurs de "Little Miss Sunshine", a Califòrnia. No hi ha diners, l’edició del llibre del pare no l’han confirmada encara, l’oncle està convalescent, el germà no té cap ganes de… però tota la família, unida, ha de fer costat a la menuda que, decidida, no hi ha qui la freni. I vés per on, ja els tenim entaforats en la seva rònega furgoneta Volkswagen: agafen la directa cap a l’Oest i comencen un viatge tragicòmic de tres dies, en què els en passaran de tots colors.

N’hi ha prou amb la descripció de personatges que recull la sinopsi del film, per constatar que, a l’olla de Little Miss Sunshine s’hi ha posat tots els ingredients que els ha vingut bé, per fer-ne la comèdia lleugerament descordada que és. Per exemple, el vot de silenci del noi, permet unes mirades múrries, realment divertides entre Paul Dano i Steve Carell, que deixen galdós aquest ingenu i ganganès apòstol de l’èxit que és el pare de família. Un vot de silenci que, a més, permet a l’actor un eficaç posat d’adolescent rebec. El que vulgueu; però em sembla que podem convenir fins a quin punt és inversemblant, per forçat: un recurs còmic absolutament artificiós, que queda en evidència definitivament quan les coses se li torcen al noi.

L’oncle gay i culte, el pare self-made man i força sabata, l’avi que diries que ha sortit d’ Els Simpson, la nena addicta a la cultura pop televisiva, el xicot rebel sense causa, la carrincloneria dels concursos de bellesa infantils, les nenes barbies que hi participen, les mares xarones que bavegen veient les menudes com desfilen, la bruixa enravenada que porta el concurs, el carrincló que s’hi encarrega de les músiques i que -com que deixa aquesta feina- va de "tio enrollat", la furgoneta que es desgavella… tot fa la seva gràcia, però, alhora, tot és tan tòpic i n’ hi ha tants d’estereotips -gastats, per descomptat- que no tan sols Little Miss Sunshine no pot passar per ser una comèdia original, sinó que queda limitada a l’estadi de gracieta la seva eficàcia còmica.

Malgrat que va de comèdia descordada, Little Miss Sunshine és molt familiarista. Comença estrafent la representació d’un nucli familiar impossible, fins al punt que sembla que hagi d’avenir-se a l’acidesa corrosiva d’ Els Simpson -perdoneu que hi insisteixi-, però resulta que no, que finalment ens fant un cant al valor de "la família unida", absolutament harmonitzat amb les veus més reaccionàries de la societat nord-americana. I aquesta mena de doble joc, de relat conservador servit a la manera traencadora, francament, m’irrita força. No pas perquè jo vagi en contra de la família -no és aquest el tema-, sinó per la impostura del film.

No sé si tindrà alguna cosa a veure amb aquesta impostura de Little Miss Sunshine, el fet que els seus directors siguin un matrimoni important en el negoci de configurar la cultura la pop. En el seu programa de l’MTV, The Cutting Edge, van donar a conèixer bandes com els REM o els THE RED HOT CHILI PEPPERS. Han fet documentals i videos per a grups i gent com THE SMASHING PUMPKINS, THE RAMONES, OASIS i JANET JACKSON. Han produit espots publicitaris per marques com IKEA, SONY PLAYSTATION, APPLE… Tot molt "pop", tot molt integrat.

Directors Jonathan Dayton i Valerie Faris. Guió Michael Arndt. Fotografia Tim Suhrstedt. Música Mychael Danna. Muntatge Pamela Martin. Repartiment Greg Kinnear (Richard), Toni Colette (Sheryl), Steve Carell (Frank), Abigail Breslin (Olive), Alan Arkin (l’avi), Paul Dano (Dwayne), Durada 1h40. Festivals Sundance 2006, Locarno 2006, Deauville 2006.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *