Altres veus: Babel (Àngel Quintana contesta les meves rèpliques)

Val molt la pena que entre tots adobem el debat, el contrast d’opinions i que hi reflexionem, sobretot quan es genera sobre qüestions de fons i a partir de propostes com la de Babel. No estem davant d’una qüestió de "gust": no és allò d’ "a mi m’agrada; a tu, no".

L’amic Àngel Quintana m’ha enviat un escrit en què contesta  les consideracions que he fet (aquí i aquí) sobre els arguments que sobretot ell mateix i Eulàlia Iglesias han exposat contra Babel. Per l’indiscutible interés del text de Quintana i amb la seva autorització, el reprodueixo tot seguit (cal anar a "Vull llegir la resta de l’article")

Benvolgut Salvador.

He llegit atentament el teu comentari sobre  "Babel" i les teves precisions sobre la teva crítica. Com que sempre ha cregut que això de la critica era sobretot una manera de crear opinió i per tant fomentar la discussió, m?ha semblat interessant rebatre alguns dels teus arguments.

Sóc conscient que molta gent s?ha estranyat que m?hagi carregat la pel·lícula de l?any, la possible guanyadora dels Oscar. D?entrada coincideixo amb l?Eulàlia Iglesias en dir que quan parlem de  "Babel" no estem parlant de cap mala pel·lícula, mal rodada i impresentable, sinó d?una pel·lícula que a alguns ens irrita perquè representa tot allò que entenem que no ha de ser el cinema contemporani. "Babel", sobretot em molesta perquè és més un gran artefacte que una reflexió sobre el món contemporani. Es cert que la pel·lícula parla de la incomunicació, el sofriment, les diferències de classe i la paranoia dels blancs respecte la seguretat. Però, a mi em dóna la sensació que tot això no és més que l?excusa per construir un producte fals a nivell formal, on els temes s?acaben difuminant i on tot resulta massa impostat. A nivell narratiu la pel·lícula no és més que un gran trencaclosques que vol fer evident el pes del relat, el joc de paral·lelismes, sense cap mena de solidesa conceptual i sense cap rigor en les formes d?enunciació i exposició del relat. Es una pel·lícula de guió de ferro, en la qual el guió no deixa respirar res i tot està pensat en funció l?adrenalina de l?espectador, en la forma com se?l manipula. A nivell dramàtic em sembla que la pel·lícula juga al excés. Quan es calma un relat ?o quan no sap què fer de la situació- va a l?altre costat del planeta per crear una situació límit, sortida de to per captivar l?espectador. La construcció d?una dramatúrgia de l?excés em sembla forçadíssima i en més d?una ocasió immoral. Em dius que el final és fidel a la realitat. Crec que quan ho dius et creus massa la pel·lícula. Si que és cert que en el món global els americans triomfen i els pobres mexicans o marroquins els hi toca carregar el mort. Però, a mi em sembla que més enllà de l?únic que busca Iñarritu és força el Happy end. En la pel·lícula tots estan tarats menys la família americana. Els japonesos son depressius i no saben com escoltar els seus fills, els marroquins juguen amb armes de foc quan no toca, els mexicans són uns irresponsables travessant la frontera amb uns nens americans, en canvi la parella Pitt-Blanchet son dos pobres nois que anaven d?excursió que s?han trobat víctimes de les circumstàncies. No hauria costat res fer morir a Cate Blanchet com a conseqüència del atemptat, si no mor és perquè Iñaritu busca el Happy End i perquè sap que en el cinema global sempre acabem més propers dels actors rossos amb ulls blaus que de la resta de la humanitat.

Bé, no em vull allargar més, suposo que queda clara la meva posició.

Una abraçada

Àngel Quintana

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *