Emigdi Subirats i Sebastià

UN BREU RENAIXEMENT AL MATARRANYA

La separació administrativa que divideix els
ciutadans del vast territori que havia ocupat històricament la Diòcesi de
Tortosa[1] fins el 1957 – i els
atribueix el gentilici de catalans, valencians o aragonesos, sempre depenent de
la banda de la ratlla on se situï el seu poble respectiu – no ha facilitat en
absolut els lligams culturals i lingüístics, ni l?agermanament de poblacions
veïnes amb el mateix accent. Les comarques del Matarranya, els Ports i les dues
del Maestrat, han viscut situacions sociopolítiques molt distintes respecte a
les de les  Terres de l?Ebre, que ben
segur han provocat una diferent estima i consideració per la llengua pròpia, i
ha provocat un permanent conflicte identitari. No obstant, hem pogut constatar
algunes mostres de fidelitat lingüística ferma per part d?alguns ciutadans
nascuts o residents en aquestes comarques (enquadrades fora de la jurisdicció
del Principat de Catalunya) a les quals ens hem de referir tot seguit, atès que
ens queda fora de dubte el fet que qualsevol aportació literària en llengua
catalana des d?aquests indrets del domini lingüístic comú va ser fruit de la
seva estreta relació amb la ciutat de Tortosa, que per una vegada va jugar el
paper de veritable capitalitat cultural de tots els territoris rurals veïns.

La comarca del Matarranya, malauradament, no va
experimentar el procés de dignificació de la llengua pròpia i el revifament del
seu ús literari, que propicià el fenomen de la Renaixença en les comarques de
la Catalunya Vella. Tot i això, una colla d?intrèpids investigadors van
desenvolupar un nodrit estudi de la història local i van propiciar l?endegament
de campanyes arqueològiques amb col·laboració amb l?Institut d?Estudis
Catalans. Aquests il·lustres erudits es van agrupar entorn al ?oeBoletín de Historia y Geografía del Bajo
Aragón?, que es publicava a Tortosa bimensualment des de 1907 a 1909.
Fundat per en Santiago Vidiella, va gaudir de col·laboradors de prestigi com
l?arqueòleg calaceità Joan Cabré, l?historiador Marian Galindo, en Llorenç
Pérez Temprado, Taboada Caballero, el tortosí Frederic Pastor i Lluís, Aznar
Navarro, etc. Tractaven temes d?història molt diversos: l?origen i el
desenvolupament de municipis, aspectes de la Guerra de la Independència, els
afrancesats, els jueus, l?expulsió dels moriscs, els plets entre localitats,
les ordenances, etc. Cal destacar de manera especial l?estudi de les troballes
arqueològiques pel que respecta especialment a pintures rupestres i a jaciments
ibèrics. Varen ser ben escassos, però, els literats matarranyencs que varen
conrear algun cop, ni que fos casualment, la llengua catalana. Cal destacar
especialment el paper que jugar en Maties Pallarès, un polifacètic home de
cultura autodidacta que va col·laborar en nombroses revistes barcelonines;
alhora que a menor escala, ens trobem aportacions esporàdiques com les d?en
Santiago Vidiella, un gran intel·lectual 
que feu però un ús esporàdic del català, l?historiador Marian Galindo i
el periodista Francesc Giraldos.

MATIES PALLARÈS

En Maties
Pallarès (Penaroja de Tastavins 1874 ? Barcelona 1924) va ser el màxim
exponent matarranyenc del lleuger renaixement de la llengua catalana que va
produir-se al tombant del segle XX. Fou un membre actiu d?importants
associacions científiques i culturals[2]: la ?oeReial Acadèmia de les
Bones Lletres?, ?oeAssociació Catalana d?Antropologia, Etnologia i Prehistòria?,
?oeAssociació de Ciències Naturals i Excursions?. Tanmateix, era el delegat de
l?Institut d?Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques, i vocal del
?oeCentre Excursionista de Catalunya?. Fou president del partit ?oeUnión Aragonesista? (l?equivalent a la
Lliga Regionalista a l?Aragó), que el situa òbviament com un dels líders de
l?aragonesisme, tendència ideològica que tingué il·lustres seguidors residents
al cap i casal. Va traslladar-se a Barcelona on treballà com a sastre, ciutat
en la qual va escriure per a 
prestigioses revistes catalanes com ?oeCatalunya artística?, i també de
manera més esporàdica va col·laborar com a folklorista en el ?oeButlletí del
Centre Excursionista de Catalunya?. En un dels nombrosos escrits[3] en què va usar la llengua
autòctona, quan fa la descripció del Santuari de la Mare de Déu de la Font, ens
ratifica la catalanitat completa de la comarca matarranyenca:

 Allí hi destaquen les insígnies d?algunes
ordres militars – religioses; mes al bell mig de tot, en els llocs més
visibles, s?hi veuen quatre escuts de Catalunya que donen molt que cavil·lar.
Molts eren los que allavores portaven l?escut de les quatre barres catalanes,
però és probable, gairebé segur, que aquells cavallers serien catalans, perquè
catalans foren els pobladors d?aquell tros d?Aragó, després de la Reconquesta,
i catalans segueixen essent els habitants d?avui. Catalana és sa llengua,
catalanes moltes de ses costums; no hi ha casa en què hi falti la típica
porrona, i encara hi havem vist algun iaio cobrint son cap amb la barretina
catalana.

També hem de destacar la seva aportació com a
lingüista amb la publicació al ?oeButlletí de Dialectologia Catalana? de l?estudi
titulat ?oeVocabulari de Pena-roja?[4]. En aquest petit estudi
recull 136 paraules del poble, les quals acompanya d’una catalogació
morfològica i d?una definició. Inclou expressions dialectals com: ribàs: marge,
recapte: tota classe de viandes, llavar: rentar la roba, pigota: verola, romer:
romaní, cardar: pentinar la llana, catxo: baix, apegar: encomanar una malaltia,
bacó: porc, mano: germà, gord : gras, bocinada: bugertada; dula: ramat de
bestiar d?una mateixa espècie, etc.

La qualitat literària i la personalitat de Pallarès
ha estat comentada adequadament per estudiosos de la llengua i la literatura de
la Franja de Ponent com l?Hèctor Moret, que publicà un acurat pròleg de l?obra
?oeArticles matarranyencs i altres escrits?, d?on podem extraure tota mena
d?informació sobre la seva activitat literària, política i cultural. En motiu
del seu traspàs, el 18 de desembre de 1924, l?Andrés Giménez Soler, catedràtic
de la Universitat de Saragossa, li dedicà un extens article a ?oeEl Ebro?[5] (butlletí oficial de la
Unió Aragonesista) en el qual lloava les seves virtuts i el considerava com a
un veritable pou de ciència:

Matias Pallarés ha muerto sastre: sin la fosilización de las
Universidades, Pallarés habría muerto catedrático de historia o de arqueología.
Especializado en estas materias fue autor de libros, de los cuales hay pocos
que los superen en estas tres condiciones: investigación, exposición y crítica.
Fue valioso auxiliar de autores de prehistoria y Dios sabe cuánto hay en muchos
libros propio de quien los firma y cuanto del auxiliar. Si la universidad no
funcionara como en el siglo SIV y aún la modernizo,
si la labor de los catedráticos no fuera exponer lo que corre en libros de
imprenta resobados y anticuados, sino hacer avanzar la ciencia, quien habría
disputado a Pallarés una cátedra?

 SANTIAGO VIDIELLA

Advocat de Calaceit (1860-1929), fill d?una
família adinerada de llauradors, va esdevenir un brillant representant de la
burgesia rural il·lustrada. Va fundar al seu poble el periòdic ?oeEl Confín Aragonés? el 1889, així com va
col·laborar en nombroses publicacions del Baix Aragó: ?oeHeraldo de Aragón?, ?oeEl Noticiero?, ?oeEl Eco del Guadalope?, ?oeTierra
Baja?, ?oeLa Zuda?, ?oeRevista de Aragón, etc. Va publicar el 1896 la important
obra ?oeRecitaciones de historia política y
eclesiástica de Calaceite?,i posteriorment els estudis: ?oeFlorilegio de nobles Tierrabajinos?,
Biografía de un rector de Valldertormo?, i ?oeVida y obra del ilustre bajoaragonés D. Evaristo Cólora?. Amb els
seus estudis didàctics i de dret, va deixar palesa la seva motivació ideològica
i la preocupació social, va reivindicar la tradició popular com a font de dret
que es reflectiren en obres com ?oeLa
capacidad jurídica restringida por la edad? i ?oeDe la legitimidad de descendientes en Aragón?.

La seva arma d?expressió literària fou
majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà, tot i que agafà un
inusitat interès per l?idioma que es parla entre l?Algars i el Matarranya, per
a parlar als seus paisans sobre la història i els costums pròpies de Calaceit.
Va defensar que el parlar calaceità era una variant de la llengua catalana, des
que va entrar en contacte amb Mossèn Antoni M. Alcover, del qual va aprendre
unes regles ortogràfiques  i es convertí
en el seu enllaç matarranyenc per a la realització del gran diccionari de les
variants dialectals del català. També col·laborà amb alguns membres de
l?Institut d?Estudis Catalans com en Pere Bosch i Gimpera. Quan feu ús escrit
de la seva llengua materna, va utilitzar el dialecte del Matarranya, ric en
girs i en mots que en molts casos ni es troben en el citat diccionari. Tot i
això, en Vidiella demostrava tenir certs complexos lingüístics i apostava per
la potenciació de la llengua dominant, donada la categoria d?idioma de cultura
que tenia en exclusivitat el castellà. La seva obra catalana es va aplegar  durant la dècada de 1980 en el recull
?oeConverses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit?[6], amb una didàctica
introducció titulada ?oeLa llengua de Santiago Vidiella? per part dels lingüistes
Artur Quintana[7]
i Walter Heim. Es tracta d?una obra marcadament 
costumista (intervencions de l?autor, manca d?argument, enyorament del
passat) que abusa de les digressions i del localisme, tant a nivell de llengua
com de costums.  Es va publicar en la
col·lecció ?oePa de casa?, que va instaurar la Diputació General d?Aragó per
promoure adequadament les llengües que es parlen a la regió, i que pretén
recollir textos i publicar estudis entrats en les comarques catalanoparlants de
la Franja de Ponent.

 Marian Galindo i Francesc
Giraldos

Ja hem fet esment anteriorment que en Maties
Pallarès pot considerar-se l?excepció pel que respecta a l?ús generalitzat i
culte de la llengua vernacla, així com la difusió d?idees pancatalanistes (tot
i mantenir políticament la seva aragonesitat), donat que  hi hagueren molts pocs altres exemples
d?autors comarcals que varen veure la necessitat de rehabilitar la llengua
vernacla literàriament. Es varen limitar únicament a fer escrits esporàdics en
la parla nativa en publicacions culturals, com fou el cas de l?historiador
calaceità Marian Galindo, i del periodista maellà Francesc Giraldos.

Galindo fou un literat molt estimat a Tortosa. Va
col·laborar en els rotatius ?oeDiario de
Tortosa?, ?oeEl Restaurador? i en la revista ?oeLa Zuda?, en la qual publicà varis articles en català no
normatiu,  ?oecalaceità?. Deixà inèdita una
monografia en català sobre la Guerra dels Segadors a Tortosa, que redactà en
aquest idioma a petició de l?intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé,
omnipresent en temes referents a la catalanitat, amb qui l?unia una gran
amistat.

Giraldos era especialista en crítica artística i
taurina, i en bibliofília. Se li coneix una obra teatral, ?oeL?escolanet de la pobla?, que fou estrenada a Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!