Sofia Coppola

 

Sofia Coppola  neix el 14 de maig de 1971, a Nova York.

Néta de Carmine Coppola. Filla de Francis Ford Coppola i Eleanor Coppola. Germana de Gian-Carlo, Roman i Mary Coppola. Neboda de Talia Shire. Cosina, per part de l’oncle August Coppola, de Nicolas Cage, Christopher Coppola i Marc Coppola; per part de Talia Shire, cosina de Robert Schwartzman, Jason Schwartzman, John Schwartzman, Stephanie Schwartzman i Matthew Orlando Shire. És a dir, Sofie Coppola no tan sols pertany a una família “de cine”, sinó que també els familiars són presents al seu cine –els Scwartzman, sobretot!–. A més, en el matrimoni amb el director –pel que fa al cas, director de videoclips de grups com Daft Punk, Fatboy Slim  Spike Jonze –matrimoni que va durar de 26.06.1999 a 09.12.2003–, no tan sols s’hi ha vist un reflex dels interessos musicals de Sofia, sinó que s’hi ha trobat una relació directa, personal i íntima –mal que ella ho negui– amb la situació d’Scarlett Johansson a Lost in Translation. Igualment, la seva vella amistat amb Quentin Tarantino –que l’esmenta en els crèdits d’algun dels seus films– gairebé acaba en relació sentimental, després que Sofia se separés de Jonze. El 28 de novembre de 2006, a París, Sofia Coppola ha tingut una filla -a qui ha posat de nom Rommy-, fruit del seu vincle amb el cantant Thomas Mars, del grup francès de pop-rock “Phoenix”.

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

……

Sofia Coppola estudià Fotografia al Mills College d’ Oakland, Califòrnia, a vora San Francisco, i Arts Plàstiques al California Institute of the Arts (Cal-Arts), a Valencia, Califòrnia, al nord de Los Angeles.

Polifacètica, ha treballat com a actriu, productora, guionista, directora, dissenyadora de moda i de vestuari, fotògraf…

Com a actriu, Sofia Coppola va debutar tot just nadó, fent de Michael Francis Rizzi, el fill de Connie Corleone (Talia Shire) a qui batejaven mentre s’executava la matança final d’ El padrí (FF Coppola, 1972). Tot i que també apareixia breument com a figurant a El padrí II (FF Coppola, 1974), la retrobem a la pantalla –acreditada amb el nom Domino–, a Outsiders (1983) i, ja amb un paper secundari, com a germana de Diane Lane a Rumble Fish (1983). Va treient el nas en diverses pel·lícules, entre les quals Frankenweenie (Tim Burton, 1984) i, de les dirigides per son pare, Cotton Club (1984) Peggy Sue es va casar (1986) –en la qual ja no s’acredita com a Domino–. Sens dubte, el seu més polèmic treball interpretatiu ha estat el del paper de Mary Corleone, la filla de Michael, que mor assassinada a la sortida de l’opera, a El padrí III (1990); oimés quan es veié pur nepotisme en la decisió que ella substituís Winona Ryder, prèviament triada per al rol –tot i que sembla que fou una solució d’emergència, fàcil i certament desafortunada, davant el desistiment de Ryder–. Després ha anat apareixent en pel·lícules d’amics, del seu marit i del seu germà Roman –CQ–, a més d’interpretar Saché a una saga que, pel que es veu, li ha encantat des de petita: Star Wars Episodi I L’amenaça fantasma, de George Lucas.

De la seva vinculació amb el món de la moda, en queda constància en eventuals treballs com a model, però sobretot pels dissenys de samarretes per a la marca Milkfed. El dissenyador Marc Jacobs va batejar una de les seves bosses de mà amb el nom The Sofia Bag, dedicat a ella.

Com a dissenyadora de vestuari per al cinema, destaca el que va fer per Life without Zoe l’episodi de New York Stories (1989) dirigit pel seu pare i en què ella també consta com a guionista i dissenyadora dels títols de crèdit principals. El 1990 s’hi tornà a dedicar, per al film The Spirit of ’76, escrit pel seu germà Roman i Lucas Reiner –germà de Rob Reiner–, que n’era el director.

Pel que fa a la seva tasca com a guionista, efectivament va començar amb el text que escrigué juntament amb son pare per a Life without Zoe l’episodi de New York Stories (1989) i l’ha seguida practicant per a la seves pròpies pel·lícules, a part de la fallida sèrie de TV Platinum (2003) –creada i escrita per ella, amb un notable component musical. És tanmateix, el de guionista, l’àmbit en què més premis ha congriat, sobretot pel de Lost in Translation. Amb l’Oscar com a millor guionista, va seguir la tradició d’estatuetes de Carmine, Francis Ford Coppola i Nicolas Cage i va convertir els Coppola en la segona família que aconseguia Oscars en tres generacions, després dels Huston –Walter, John i Anjelica–.

Com a directora, asseguren que s’hi acabà dedicant en veure que no podia fer d’actora, perquè hi trobà gust ran curtmetratge Lick the star (1998) i per començar a focalitzar la seva dispersa –i de resultats desiguals– activitat artística. Jo diria, però, que això és pura literatura. Diria que la noia tenia i té talent i, al davant seu, una amplíssima gamma de possibilitats que aprofitat segons que ha pogut i volgut. En tot cas, una cosa és objectivament segura: de directora ha continuat fent-ne, ha anat madurant l’estil i, des d’una personalitat reconeguda, ha anat sumant èxit de crítica i públic, si més no, fins a Lost in Translation. En tota la història dels Oscar, ha estat la primera dona americana nominada en la categoria de millor direcció i la tercera dona, en termes absoluts –les anteriors foren Jane Campion, de Nova Zelanda, i Lina Wertmüller, europea–. Per cert, amb el seu marit d’aleshores –Jonze– també ha estat el primer matrimoni mai nominat als Oscar en la categoria de millor direcció, ja que Spike Jonze també ho fou en aquest apartat.

Com a productora, a part dels films que ella mateixa dirigeix, destaquen sèries de TV en què també hi apareix com a actriu i en què hi participen gent propera a ella, com Spike Jonze (director de Ciao, LA), Adam Horowitz (actor ocasional, membre de la banda Beastie Boys), o Zoe Cassavettes (High Octane), sense oblidar la producció del video Beastie Boys: Video Anthology (2000), ni la de la ja esmentada sèrie TV Platinum.

El vincle de Sofia Coppola amb determinada música, més enllà de la influència que hi pot haver tingut el matrimoni amb Spike Jonze, és ben clara. Particularment, convé subratllar que ella ha fet pública la seva admiració preferent per als The Chemical Brothers, fins al punt d’aparèixer al DVD The Chemical Brothers: Singles 93-03 (Nick Goffey, Michel Gondry, Dominic Hawley, Spike Jonze i Tim Qualtrough, 2003). 

… 

Com a directora de fotografia en una pel·lícula, consta tan sols a Torrance Rises, dirigida el 1999 per Lance Bangs, Spike Jonze –acreditat com a Richard Coufey– i el grup de dansa Torrance Comunity.

FILMOGRAFIA

 

 

1998 Lick the Star

 

Guió Sofia Coppola i Stephanie Hayman. Repartiment Christina Turley (Kate),  Audrey Heaven (Chloe),  Robert Schwartzman (Greg), Peter Bogdanovich (Principal), Zoe R. Cassavetes (P.E. Teacher). Durada 0h14.

 

 

1999 Virgin Suicides / Les verges suïcides / Las vírgenes suicidas / Il giardino delle vergini suicide

 

 

Guió Sofia Coppola, basat en la novel·la de Jeffrey Eugenides. Música original Air: Jean-Benoît Dunckel i Nicolas Godin . Fotografia Edward Lachman. Muntatge  Melissa Kent i James Lyons. Repartiment James Woods (Sr. Lisbon),  Kathleen Turner (Sra. Lisbon), Kirsten Dunst (Lux Lisbon), A.J. Cook (Mary Lisbon), Hanna R. Hall (Cecilia Lisbon),  Leslie Hayman (Therese Lisbon),  Chelse Swain (Bonnie Lisbon), Josh Hartnett (Trip Fontaine),  Michael Paré (Trip Fontaine, de gran), Scott Glenn (el pare Moody),  Danny DeVito (Dr. Horniker),  Anthony DeSimone (Chase Buell), Lee Kagan (David Barker), Robert Schwartzman (Paul Baldino), Hayden Christensen (Joe Hill Conley). Durada 1h37.

 

 

2003 Lost in Translation

 

Guió: Sofia Coppola. Fotografia Lance Acord.  Música Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin i  7 més.  Muntatge Sarah Flack. Repartiment Bill Murray (Bob Harris), Scarlett Johansson (Charlotte), Giovanni Ribisi (John). Durada  1h42. NFP Venècia60, 2003, Contracorrente-concurs, premi Lina Mangiacapre a Sofia Coppola; Oscar al millor guió i nominacions  a pel·lícula, director i actor –Murray–; Globus d’Or, millor pel·lícula, millor actor –Murray–, millor guió i nominacions directora i actriu –S. Johansson–; ISA pel·lícula, directora, actor –Murray– i guió; Cesar 2005 al millor film estranger; Valladolid 2003, millor director novell i premi FIPRESCI.

 

 

2006 Marie-Antoinette

 

 

Guió Sofia Coppola, basat en el llibre d’Antonia Fraser. Música Air: Jean-Benoît Dunckel i Nicolas Godin. Fotografia Lance Acord. Vestuari Milena Canonero. Muntatge Sarah Flack. Director de la 2a unitat  Romano Coppola. Productors executius Francis Ford Coppola, Paul Rassam, Fred Roos i Matthew Tolmach. Repartiment Kirsten Dunst (Maria Antonieta),  Jason Schwartzman (Lluís XVI),  Rip Torn (Lluís XV),  Judy Davis (comtessa de Noailles), Asia Argento (Madame du Barry), Marianne Faithfull (Maria Teresa),  Aurore Clément (duquessa de Chartres),  Guillaume Gallienne (comte Vergennes), Clementine Poidatz (comtessa de Provença), Molly Shannon (Anne Victoire), Steve Coogan (comte Mercy d’Argenteau),  Jamie Dornan (Axel von Fersen),  Shirley Henderson (tia Sophie), Jean-Christophe Bouvet (duc de Choiseul), Filippo Bozotti (Dimitri), Sarah Adler, Mathieu Amalric (home al ball de màscares), Io Bottoms, Tom Hardy (Comte Rohan), Danny Huston (Josep II), Xavier Bonastre (no acreditat, cortesà), Victor Loukianenko (no acreditat, ajudant de cambra de Maria Antonieta). Gènere Històric, biogràfic. Durada 2h03. NFP Canes 2006, SO.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *