La meva flaca pels Coppola

Començo aquí una sèrie d’articles previs a l’estrena de Marie-Antoniette, de Sofia Coppola, a les Illes, Catalunya i el País Valencià. En aquest primer, parlo de la meva flaca pels Coppola i, en aquest context, comento la meva reacció en la primera visió de Marie-Antoinette. En un segon article, glosaré la figura de Sofia Coppola. En un tercer, penjaré un meu escrits sobre Virgin Suicides, de Sofia Coppola. I en un quart, el de Lost in Translation. Finalment, ja d’aquí a uns dies, penjaré el de Marie-Antoinette. I és que no pas cada dia un Coppola estrena pel·lícula…

En parlar de Marie-Antoinette miraré de ser objectiu, però deixeu que m’expliqui. Quan es tracta de parlar d’una pel·lícula d’un Coppola… sembla que jo formi part del clan: de Francis Ford -el pare- m’agrada tot el que ha dirigit, fins el que no agrada a ningú; de Carmine -l’avi- m’embadaleixen les bandes sonores; de Sofia -la filla- n’admiro d’allò més la sensibilitat, la personalitat de la seva jove mirada, el to de les seves pel·lícules; fins he experimentat una mena de cofoïa satisfacció "familiar" amb aquell llargmetartge titulat CQ, de Roman Coppola -el fill-; al seu dia, a l’època de Rumble Fish, de Cotton Club i de la Peggy Sue…  em va afectar com afecta la mort d’un conegut, el traspàs de Gian-Carlo Coppola -el fill-, mort als 22 anys d’edat a resultes d’un accident aquàtic amb el fill de Ryan O’Neal-… Què hi farem! Suposo que hi deu tenir molt a veure el pes enorme que el cinema de Francis F. Coppola ha tingut en el moment clau de la meva formació cinematogràfica. Això sí, es veu que aquesta meva perversió afectiva s’acaba amb el cognom Coppola, perquè no l’experimento amb aquells dels clan que s’han canviat el cognom o l’han perdut: Nicolas Cage -el nebot, de nom real Nicolas Coppola i fill d’August Coppola, germà de Francis-, Talia Shire -la germana, de nom real Talia Coppola-,  Jason Schwartzman -el nebot, fill de Talia Shire-…

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Un dels millors moments que he viscut aquest 2006 va ser el 24 de maig de 2006, al matí, quan vaig veure en Francis Ford, la Sofia, el Roman… passar davant meu -i de centenars de persones, però, ja em perdonareu, els altres se me’n fotien, en aquells precisos instants-  Certament, no era pas la primera vegada que els veia personalment. Uns anys abans, ja me’ls vaig estar mirant una llarga estona, quan, acabada la projecció inicial de Canes, enfilaven cap al sopar de gala, per dins el Palau, on, per sortir-ne, vaig haver d’esperar que passés la comitiva. Al meu despatx, presidint tots els pòsters emmarcats i la petita biblioteca que hi tinc, hi ha la fotografia que l’amic Francesc Vilallonga va fer a la porta del cannois Hotel Majestic  el 1997, en què, darrera Francis Ford Coppola, vestit amb jaqué, hi sóc jo, gornit amb un jersei de ratlles amples, blanques i blaves. Potser és perquè si el cinema m’apassiona, en Francis Ford hi té tant a veure! Val a dir que, ara, m’interessa molt menys que abans tot això de "veure" personalment la gent famosa; però tot i així, si es tracta d’algú de la família… Coppola… què hi farem!

Així doncs, vaig patir veient Marie-Antoinette, com es pateix quan no li acaba de sortir prou bé el que fa, a algú que t’estimes prou com per patir-hi. Les meravelles de la pel·lícula van de bracet amb qüestions si més no discutibles i absolutament fàcils d’atacar. Per tant, en acabar la projecció, que n’era l’estrena mundial, i rodejat de gent que l’esbroncava i d’altres que els replicaven, aplaudint-la, amb els primers que s’hi tornaven i els altres que encara la defensaven amb més vehemència… jo, quiet, allà mig, sense acabar de fer costat ni a uns ni a altres, absolutament meravellat i alhora perplex pel que m’havia desplagut. I plantejant-me si no estava "defensant la nena" més enllà del que era admissible. Al cap d’una estoneta vaig trobar una sortida: proposar als discrepants que donessin temps a la pel·lícula, que intuïa -i és ben cert que així ho pensava i encara bo, perquè anava encertat- que, reposada i distanciant-nos de les grans espectatives que hi havíem posat, intuïa que la pel·lícula pujaria. Al cap d’unes hores, tan sols unes poques hores, absolutament convençut, ja vaig escriure -per a la crònica diària del Festival a Diari de Girona– que Marie-Antoinette ha de ser incorporada a les millors antologies de films sobre personatges històrics, per la sensibilitat i singularitat de la proposta de Sofia Coppola. I encara n’estic ben convençut, sense que això tingui res a veure amb voler "defensar la nena" -que es defensa ben soleta!-. Deixeu-me dir que, alhora, jo bregava per llançar metafòriques galledes d’aigua freda als meus amics que, entusiasmats, absolutament encantats amb la pel·lícula, en parlaven en termes d’obra mestra de la posada en escena i la consideraven com a mereixedora indiscutible de la Palma d’Or. No me’n vaig pas sortir i, per sort, el jurat no els va fer cas. Cada cosa al seu lloc -tot i que, a mi, no em féssiu pas triar entre El vent que belluga l’ordi i Marie-Antoinette, perquè no hagués premiat en Loach…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *