Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

28 de setembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

La nacionalitat andorrana

Opinió (Diari AVUI)
la crònica

La nacionalitat andorrana

Una imatge de la cèntrica avinguda Meritxell d’Andorra la Vella, a Andorra. Foto: EL PUNT.

Aquests dies a Andorra es torna a parlar de les condicions per accedir a la nacionalitat. Es parla de quinze anys de residència. Alguns ho troben poc, d’altres massa. El cas és que una part important dels residents al petit país dels Pirineus no són andorrans: la majoria, treballadors procedents de l’Estat espanyol i de Portugal, que miren de guanyar-se les garrofes, fer un raconet i tornar cap a casa amb un cotxe de supòsit i el capital suficient per obrir un petit negoci i comprar un piset. D’aquests, alguns se’n surten; d’altres marxen amb renovades esperances a nous destins; i pocs retornen a casa amb la cua entre cames. I els fills dels immigrants, que ara són andorrans si arriben a la majoria d’edat al país –fins fa pocs anys quedaven en una mena de llims legal anomenat “nats a Andorra”–.

Fa uns anys, el llavors cap de govern, Òscar Ribas, em deia que només Kuwait tenia una proporció de nacionals tan baixa entre la seva població. Pocs mesos després de la conversa, Kuwait va ser envaït per l’Iraq i li calgué déu i l’ajuda nord-americana per recuperar la sobirania. En una roda de premsa celebrada a Barcelona pel bisbe d’Urgell, el copríncep d’Andorra, que era Martí Alanis, va explicar que ell sempre recomanava als andorrans que busquessin maneres per redreçar la situació.

Potser d’aquells consells en va derivar la llei de les padrines –una llei que permetia als nets d’andorrans que vivien fora del país recuperar la nacionalitat– i l’ampliació a les cabaleres, el dret que només tenien les pubilles a passar als seus marits el dret de ciutadania. Finalment, es va trobar la manera d’incloure al cens els residents anteriors a una data llunyana, que venia a representar 25 anys de fidelitat.

El problema que no han resolt encara els andorrans i que els preocupa és que molts estrangers que es guanyen la nacionalitat –i que estan obligats a renunciar a la que tenien– acaben, amb una petita trampa, tenint dues o fins i tres nacionalitats. L’ambaixada espanyola, per no posar en evidència el frau, deixa d’exposar la llista del cens espanyol quan hi ha eleccions. Les coses són com són.

Ser andorrà tenia avantatges durant segles. La pràctica nul·la fiscalitat era important, és clar. Però el que més valoraven els andorrans era no estar subjectes al que s’anomenava “impost de sang”. Ells no podien ser cridats a les guerres que França o Espanya mantenien arreu del món, i que tantes vides costaven als allistats obligatòriament a files.

Quan ja ho ni ha impost de sang i es va diluint el diferencial impositiu, queden pocs arguments que no siguin sentimentals i històrics –prou importants– que facin atractiu el passaport. Per Andorra, seria bo que assegurés l’arrelament de cor dels seus ciutadans.

Darrera actualització ( Dilluns, 27 de setembre del 2010 02:00 )

Publicat a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!