In memoriam: Philippe Noiret

Ara Philippe Noiret; fa sis anys, Vittorio Gassman i en farà deu, Marcello Mastroianni… De mica en mica, la mort se’n du tota una generació de grans protagonistes del cinema europeu: la que brollà en la refeta de la post-guerra, triomfant en les dècades dels ciquanta, seixanta i, encara, setanta i que, amb la saviesa i personalitat forjades en el seu talent innat i en bregades carreres interpretatives, van acomboiar els grans autors europeus fins a les seves darreres obres.

D’una prolífica carrera com la de Philippe Noiret, remarcar-ne alguns títols pot resultar massa aleatori. Tant per tant, permeteu que faci esment d’aquells en què la presència, generositat i ofici de Noiret més m’ha deixat petja: La grande bouffe (Marco Ferreri, 1973), Amici miei (Mario Monicelli, 1975), Round Midnight (Bertrand Tavernier, 1985), La famiglia (Ettore Scola, 1986), Gli occhiali d’oro (Giuliano Montaldo, 1987), La vie et rien d’autre (Bertrand Tavernier, 1988), Cinema Paradiso (1989), Il postino / El cartero y Pablo Neruda / Le facteur (Michael Radford, 1994). Per desgràcia, l’última cosa que li he vist és la  rònega comèdia de boulevard Les côtelettes (Bertrand Blier, 2003), tan insuportable que la memòria gairebé ja n’ha fet net i, així, em queda fresc el record del bo i millor de Noiret.

Per a molts de vosaltres, suposo que són especialment remarcables els seus treballs a Zazie dans le metro (Louis Malle, 1960), Touche pas à la femme blanche (Marco Ferreri, 1973), L’horloger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, 1974), Que la fête commence (Bertrand Tavernier, 1974), Le vieux fusil (Robert Enrico, 1975), Un taxi mauve (Yves Boisset, 1977), Les ripoux (Claude Zidi, 1984)…

Philippe Noiret (01.10.1930 – 23.11.2006)

Descansi en pau

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *