Club 7 Cinema

Està bé que, en un festival com Sitges 2006, es passi el treball d’un cineasta interessat pel gènere de terror que vol reflexionar sobre el sadisme dels que fan aquesta mena de pel·lícules i sobre el masoquisme dels que les veuen. És el cas del –vostès perdonin– documental de J.T. Petty que, amb el títol S&Man, s’ha projectat a la secció anomenada “Noves visions” del certamen nostrat. I dic “vostès perdonin” perquè aquest director de cinema, guionista de videojocs i escriptor de relats infantils ha declarat que no creu en això que anomenem documentals, perquè “tant si es tracta d’atribuir emocions humanes als pingüins com intel·ligència a un president, el cineasta sempre porta la història cap a allò que vol explicar” –diu ell, que tanmateix ha fet, d’S&Man, un documental.

L’obvietat d’aquestes declaracions que ha fet el noi ja ens fa pensar que tragina algun problema amb l’objectivitat. Perquè és evident que hi ha sempre el punt de vista del cineasta, en qualsevol pel·lícula que no sigui impersonal. No obstant això, la desitjable mirada del director no s’ha de confondre amb fer passar gat per llebre i en J.T. Petty, a S&Man, ho intenta, encara que no se’n surti.

(Per seguir, cal anar a “Vull llegir la resta de l’article”)

El punt de partida d’ S&Man, de debò que em sembla ben prometedor: allò del cineasta davant el gènere de terror i la investigació que en fa, amb el suport de les aportacions sovint força interessants de professionals com Carol J. Clover, professora a Berkeley, autora d’un llibre de referència sobre la temàtica; el Dr. Richard Krueger, psiquiatar forense i la Dra. Meg Kaplan, sexòloga, especialistes en parafílies. I ha comptat també amb una altra mena de professionals del ram: Debbie D, la reina de l’Scream, protagonista de films underground de terror; Erik Rost, el diguem-ne creador d’ S&Man, una sèrie de pel·lícules de terror underground, empelts de voyeurisme assetjador i snuff movies, –de la qual J.T. Petty ha manllevat el títol per al seu documental–; Fred Volgel –àlies Fredenstein–, responsable d’ Underground –el terme, com veieu no para de repetir-se–, una sèrie de videos hiperrealistes filmats com si fossin els videos casolans d’un assassí en sèrie; Bill Zebub, cineasta, radiofonista, publicista que ha fet pel·lícules amb títols com ara: Jesus Christ: Serial Rapist, The Crucifier o Kill The Scream Queen i amb el qual aviat col·laborarà J.T. Petty.

Com podeu observar, és gran la desproporció entre gent seriosa i documentada i capsigranys parafílics que apareixen en pantalla. Perquè en J.T. Petty, tot i que ho presenta indiscutiblement com un documental, s’obsessiona tant en les snuff movies i derivats, antecedents i variacions, es llança vampíricament tan a la descarada a xuclar els que fan aquesta mena de productes, perd el senderi tan desmesuradament per mostrar el que aquells fan… que va colant, com qui no ho vol, va colant imatges d’ snuff movies. Pegar, assetjar, violar, agredir, matar són verbs i accions que no són objecte de cap mirada crítica ni ètica, sinó d’una observació delectada i parafílicament encurosida. Dels responsables d’aquesta misèria humana, a en J.T. Petty, al final, només li interessa saber si fan muntatges o el que filmen és debò real. Hi insisteix tan empudegosament, que al final, un d’aquests – Erik Rost– l’engega a dida. Mentrestant, les declaracions dels experts seriosos han estat repartides al llarg del metratge, en alguna ocasió com explicant –si no justificant– el que segurament no volien pas justificar: “la gent que mira això volen experimentar el límit, allò que sabien que mai no farien…”, “ja saben que és una ficció”, “la possible realitat del que es veu hi afegeix un punt d’anar fins al límit…”.

Francament, si en J.T. Petty hagués plantat la càmera només davant de la gent seriosa que hi intervé, hauríem assistit a declaracions intel·ligents sobre temes delicats i ens hauríem estalviat tota la femta; però ell no hagués pogut colar el que li interessava.

Per cert, Petty ja va ser a Sitges el 2002, amb Soft for Digging (2001), el film amb què va debutar, i ha dirigit Mimic 3: Sentinel (2003)

Director i guió J.T. Petty. Fotografia Patrick McGraw. Música On Filmore. Muntatge Andy Grieve. Productors J.T. Petty, Lawrence Mattis, Jason Kliot i Joana Vincent. Durada 1h24.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!