Comentari: “Stan & Ollie”, de Jon S. Baird

En principi, sembla que Stan & Ollie, de Jon S. Baird, hauria de seguir la tradició de biopics sobre personalitats del món de l’espetacle, que tan sovintegen en temporada d’Òscar. Aquells que s’avenen a una fòrmula de guió que passa per les dificultats de començar, l’arribada a l’èxit, els probleme que tot ho fan trontollar i atorguen gruix dramàtic al film, etc. I, en certa mesura, Jon Baird i el seu guionista hi resten prou fidels. Però hi ha un matís important. Llevat del pròleg ambientat al 1937 i que pràcticament serveix de rerefons als títols de crèdit (amb pla seqüència inclòs dins dels estudis de Hollywood), l’acció del fim transcorre es pot dir tota al 1953, quan el duo còmic fan una gira per teatres anglesos i irlandesos. Són ja grans d’edat i la seva millor època de famosos del cinema els ha quedat enrere. Per tant, és una obra crepuscular i més enllà de la fòrmula biopic esmentada, gira sobre el conflicte entre la individualitat i el duo, que els ha forjat inseparables, malgrat els estira-i-arronsa amb la indústria i les seves diferències personals. És aquesta força del duo i el reflex en cadascun dels dos la que hi atorga una caràcter entranyable, emotiu, i una personalitat fílmica.

John C. Reilly i Steve Coogan estan impecables en la seva recrecació d’ Oliver Hardy i Stan Laurel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *