Club 7 Cinema

El 16 d’agost de 2019 s’ha commemorat el 200 aniversari de la Massacre de Peterloo. Quatre anys després de la victòria contra Napoleó a la batalla de Waterloo, les condicions de vida per a la gent senzilla eren molt dures, havien empitjorat, i en nuclis com Manchester bullia el descontentament. El 16 d’agost de 1819, la cavalleria anglesa va carregar contra una multitud que s’havia congregat al camp de St. Peter, de Manchester, per a reclamar una reforma parlamentària. Irònicament ho van batejar com la Massacre de Peterloo. Hi van morir una quinzena de persones i centenars hi van quedar ferides.

A la pel·lícula Peterloo, el cineasta Mike Leigh s’afegeix als actes commemoratius reconstruint el procés que desembocà en aquells fets sagnants de repressió política. Encadenant de manera un pèl cansadora tot de discursos en reunions de la classe treballadora i el desfici dels representants del poder polític, judicial i militar per a sufocar la revolta (oimés en el context de por pel contagi de la Revolució Francesa), Leigh posa en pantalla les diverses sensibilitats en un i altre cantó: els partidaris de la revolta armada, els de la via de la reforma parlamentària (reclamant “un home, un vot”), els propensos a reprimir per la via dura i els més disposats a contemplar la situació. Explica i fa més cruel la visió dels fets que, a la banda del poble, s’imposés l’opció pacífica de reivindicació democràtica i, al cantó dels manaires, la solució expeditiva de violència policial i militar.

Ho sento, però a mi se m’ha fet molt difícil no trobar un cert paral·lelisme amb el cas de casa nostra, l’1-O, etc. Aquesta confrontació entre la reivindicació pacífica, puntualment festiva i tot, del poble i l’actuació violència dels poders de l’estat, congeniant amb les classes dirigents del país. Valdria la pena que veiessin la pel·lícula tots els implicats en el procés català, per recordar com les ha gastat (i, com podem comprovar, les gasta) el poder per Europa, quan se’ls pot fer trontollar.

Com a pel·lícula és una obra sòlida, pèl cansadora -com he dit- que defuig el protagonisme individual per a trobar-lo col·lectiu. Amb el “detall” de començar-ho i acabar-ho tot amb el mateix personatge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!