Club 7 Cinema

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre The Hateful Eight, de Quentin Tarantino, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums o fragments del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Àngel Quintana, Reconèixer el pecat original, diari El Punt Avui, 15.01.2016: (..) No ens ha d’estranyar, per tant, que Los odiosos ocho, que promet un espectacle en 70 mm, acabi essent un western de cambra en interiors en què el format no està al servei de la grandiositat sinó de la intimitat de la posada en escena. Tampoc ens ha d’estranyar com divideix la pel·lícula en dues parts. La primera juga amb el diàleg depurat i la segona amb l’acció frenètica que desemboca en l’excés de violència, que vol tenir una carrega simbòlica (..) Som en una Amèrica en formació –després de la guerra de Secessió– en què sorgeixen les tensions entre les comunitats (..) Tarantino fa esclatar tot aquest univers, per recordar-nos, a partir d’una vella carta de Lincoln i una cançó de Roy Orbison, que darrere l’odi hi ha l’esperança i que tot país necessita assumir els seus pecats originals. La seva tasca consisteix a mostrar-nos l’arrel d’aquest pecat.

Joan Pons, Los odiosos ocho, diari Ara, 15.01.2016: (..) Qualsevol a qui agradi que li expliquin una bona història (una ficció amb suspens, grans diàlegs, girs imprevistos i crescendo dramàtic) també connecta de seguida amb aquest film. Tant és que ignori qui és Sergio Corbucci, que no hagi llegit mai Agatha Christie o no hagi vist cap obra de teatre en què tot passa al mateix escenari. Tarantino és tan hàbil utilitzant els recursos cinematogràfics i narratius que, sigui quina sigui la nostra competència lectora com a espectadors, ens fa empassar tres hores de pel·lícula com si res. Mestre.

Gerard Casau, Los odiosos ocho, Time Out Barcelona, 15.01.2016: (..) Descobrir que la iconografia dels gèneres fílmics podia servir-li  [a Tarantino] per violentar la Història (amb majúscules) el va portar a submergir-se en la memòria del seu propi país: si ‘Django desencadenat’ transformava un personatge clau de l’’spaghetti western’ en ariet contra l’esclavisme sudista, ‘Los odiosos ocho’ concentra les fractures deixades per la Guerra de Secessió en una colla de bergants tancats en una cabana durant una tempesta de neu (..) Tot just després de massacrar-se, acaben trobant en una carta suposadament escrita pel president Lincoln la mentida que els permet fundar una estrambòtica conciliació

Joan Moret, La mida sí que importa, blog Els maleïts bastards, 20.01.2016: (..) Amb la sorprenent introducció d’un element novel·lesc, la pel·lícula muta en un relat de misteri que sembla tret d’una obra d’Agatha Christie. Tenim vuit personatges atrapats en una cabana enmig d’una tempesta de neu. Sabem que n’hi ha un que no és qui diu ser. I ara Tarantino ens adverteix que potser també serem testimonis d’un possible enverinament. I que bé que ho fa (..) Hi ha els personatges, els diàlegs, la tensió i els esclats de violència extrema a què Tarantino ens té acostumats des de Reservoir dogs, una banda sonora impecable i un bon reguitzell de cites tan autoreferencials com innecessàries. Però entre virtuts i defectes hi sobresurt el sempre encomiable esforç d’oferir una experiència digna de ser recordada, un film pel qual valgui la pena pagar una entrada.

Foto: © The Weinstein Company

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!