Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

11 de gener de 2016
0 comentaris

Comentari: “L’Assassina”, de Hou Hsiao-hsien

Quan veus una pel·lícula una vegada i una altra i encara tens més ganes de tornar a veure-la és perquè et té fascinat, però sobretot perquè té elements per a assaborir-la un cop i un altre i un altre… Em passa amb poques pel·lícules i L’assassina, del mestre Hou Hsiao-hsien n’és un cas, enormement plaent.

Prodigi de posada en escena, em sembla millor en la forma que interessant temàticament. Conté seqüències i unes estratègies de posada en escena que et refermen en la convicció que el millor cinema ve de la seva concepció com a art visual. Jo, que sóc procliu a sobrevalorar la narració i el guionatge fílmics, em rendeixo novament al talent de Hou Hsiao-hsien en narrar visualment, d’una manera ontològicament cinematogràfica.

Opera el contrast entre una realitat ritualitzada, presentada com a quietista, i una manera dinàmica, mai quieta, de mostrar-la. La càmera, al seu ritme, no para de moure’s, amb subtils moviments panoràmics; mentre a l’escena sempre hi ha algú que es desplaça o fa alguna cosa, cortines que el vent fa ballar… És una societat que de mica en mica ens és presentada com a corcada per les conspiracions: les dels que fan desterrar el comandant díscol amb la cort imperial, la dels que planifiquen l’emboscada per a carregar-se aquest comandant durant el viatge a l’exili, la conspiració de la dona del senyor de Tian per fer perdre el fill a la concubina, la de la mare del senyor de Tian que va desfer el compromis del seu fill amb la jove Nie Yinniang per a garantir a aquest fill l’herència de la regió via capítols matrimonials, les conspiracions que la monja-princesa encarrega a Nie Yinniang… En aquell món, tot sembla quiet, però tot es mou. L’efecte acumulatiu d’aquestes conspiracions, al decurs del metratge fílmic, es conjuga amb la dinàmica interna de cada seqüènciai el resultat és que L’assassina tracta d’alguna cosa més que del trajecte de la protagonista camí de resoldre la seva lluita interior, la seva brega entre l’eficiència en allò perquè ha estat ensinistrada (matar) i els propis sentiments.

Reflex visual d’aquest combat interior és la dialèctica que Hou Hsiao-hsien estableix amb el cos de la protagonista. Nie Yinniang es disposa a executar les seves víctimes amagada en la foscor d’una casa o emboscada, sempre vestida de negre, apareixent i desapareixent sobtadament. Tanmateix, quan és davant de les persones a qui no gosa matar, perquè els sentiments la dominen, és el seu cos sencer el que veiem, tot ella, il·luminada. En arribar a casa seva a Weibo, es banya i es vesteix de clar, tot i que, més endavant, quan va a presentar respectes a l’àvia i a parlar amb la mare, torna a anar vestida de fosc… i és que no deixa de tenir un encàrrec criminal. Moment culminant d’aquesta representació gràfica de la tensió que tragina és quan, anant vestida de negre, esclata en sanglots després que la mare li explica la història dels jades que, fa anys, anaven destinats a unir-la a ella amb l’actual senyor de Tian.

Una presència fantasmagòrica de la protagonista, armada per matar, però sense actuar perquè els sentiments la dominen es produeix en la millor seqüència de la pel·lícula, la que assoleix el clímax màxim: a la cambra,el senyor de Tian i la concubina vistos a través de les cortines que els envolten (i no paren de moure’s), amb Nie Yinniang dreta entre els plecs, mirant, observant. I, mentrestant, el senyor explicant que, estant malalt de jove, el pare de Nie Yinniang li va solucionar la malaltia dolorosa fent-lo estar tres dies i tres nits embolcallat amb bambú i que hi va notar tothora… la presència de la noia, de Nie Yinniang.

Fins i tot el fil conductor de la narració, el trajecte que fa la protagonista, té el seu corol·lari visual, amb la projecció dins del cos fílmic de la faula de l’ocell blau que no piulava i, perquè ho fes, el van posar davant d’un mirall, de manera que aleshores cantà, plorant per la seva tristesa (soledat) fins a morir. Blau va vestit el guarda que surt a rebre Nie Yinniang al final de la pel·lícula, que és el mateix a qui prèviament hem vist netejant un mirall perquè s’hi mirin els nens d’un llogaret. Nie Yinniang va ser extreta de la seva gent, de ben joveneta (per a allunyar-la de les conspiracions matrimonials de la mare del futur senyor de Tian), i deixada en mans de la monja-princesa es convertí en una solitària, hàbil criminal. L’argument de la pel·lícula el que ens la mostra és plorant aquesta soledat, amb una inexpressiva tristesa, que la podria deixar com l’ocell de la faula…

Podríem comentar molts altres aspectes, alguns dels quals ja s’han comentat en el munt d’articles publicats a la premsa especialitzada ran de l’estrena de la pel·lícula (com és el rol que hi juguen els timbals que sonen ben sovint al metratge, però en unes hores concretes del dia; o com ara l’escena de comiat, dalt d’una muntanya, entre Nie Yinniang i la monja-princesa; el paper de les el·lipsis cinematogràfiques -fins a fer pèl difícil de seguir-ne el fil, si més no en una primera visió-, etc.). És que no te l’acabes!

Permeteu que, finalment, dediqui aquest escrit a la meva família “cannoise”.

P.S.: I què me’n dieu de l’escena del ball? Quina dinàmica interna, quanta bellesa cinematogràfica!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!