Club 7 Cinema

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre Truman, de Cesc Gay, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums o fragments del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Eulàlia Iglesias, Truman, diari Ara, 30.10.2015: (..) Cesc Gay, especialitzat en un registre poc habitual: el drama masculí. Un gènere en què cobren protagonisme els sentiments i les relacions dels homes de mitjana edat, més enllà de la recurrent crisi de maduresa (..) Gay sap trempar aquest melodrama al voltant d’una amistat que ha de confrontar una mort propera perquè aflorin les emocions però mantenint sempre cert to de sobrietat i un punt d’humor. A aquest difícil equilibri hi contribueix el talent dels dos intèrprets protagonistes (..)

Imma Merino, En una corda fluixa, diari El Punt Avui, 01.11.2015: (..) De fet, la decantació cap als sentiments diu alguna cosa de la naturalesa de “Truman”. Cesc Gay sembla que té consciència d’abordar una situació dramàtica que el fa moure en una corda fluixa que pot fer caure en el sentimentalisme (..) Tanmateix, potser perquè pesa el tema de la malaltia encara que no se’n parli constantment, o perquè hi ha el desig de crear una certa emoció a través dels sentiments finalment mostrats, és possible sentir una certa pressió sentimental. No se n’abusa, però se sent el perill (..) D’altra banda, una cosa és la relació entre els dos amics i una altra l’aparició de secundaris d’acord amb una certa mecànica de guió que estableix un catàleg de situacions (..)

Xavi Serra, Un passeig entre la vida i la mort, diari Ara, crònica de Sant Sebastià, 20.09.2015: (..) Fidel al seu estil, Gay alleugereix la història de conflicte dramàtic. No hi ha girs inesperats, revelacions del passat, epifanies transformadores. Només un adéu amb punt final, però escrit en minúscula perquè no sembli tan definitiu. Potser la contenció emocional està massa telegrafiada en algunes escenes; la pel·lícula verbalitza algunes informacions que el cinema pot explicar sense paraules. “Truman” també corre el risc de convertir-se, per moments, en un monòleg de Darín, tan còmode en un paper que sembla fet a la seva mida que desplega tots els seus recursos de trapella encantador. Ell, més que no pas un Javier Cámara cohibit en un paper que no li escau, és el rei d’una funció per la qual transiten esporàdicament altres sospitosos habituals del director, com Eduard Fernández, Alex Brendemühl i Àgata Roca, entre d’altres. Emparat per ells, Gay torna a brillar en la direcció d’actors i firma una de les seves millors pel·lícules, però no la millor.

Beatriz Martínez, Truman, Time Out Barcelona, 30.10.2015: (..) Aquest és un últim viatge de comiat d’emoció continguda, tan serè com transparent. No subratlla el dolor, no cau en el sentimentalisme, i fa que allò que no s’arriba a dir acabi adquirint una transcendència superior (..) I també és una de les històries d’amistat masculines més delicades que ens ha donat el cine recent.

 FOTO: Filmax.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!