Club 7 Cinema

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre Un dia perfecte per volar, de Marc Recha, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums o fragments del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Imma Merino, Un conte que, com la imaginació, no s’acaba, Full de sala del Cinema Truffaut, de Girona: (..) És una relació de transmissió i aprenentatge entre un nen i, potser, un amic invisible que es fa visible; o entre un nen i una figura paterna, que, lluny de l’autoritarisme, aporta seguretat, però que, com a la vida, pot desaparèixer i, per tant, és fràgil (..) Aquest testament patern, però, ho és d’un cineasta que, per compartir-les, va llegant unes imatges amb les quals s’encarna vivament la capacitat del cinema per registrar el món perceptible i per crear (o evocar) un món imaginari (..) Però aquesta tensió entre el visible i l’invisible va més enllà del que és a dins o a fora del camp visual. En l’aspiració a fer visible l’invisible, hi ha la palpitació del misteri i la voluntat de fer presents els absents.

Àngel Quintana, Minimalisme barroc, diari El Punt Avui, 25.10.2015: (..) una mena de compendi de la filmografia anterior del cineasta i, al mateix temps, una obra que va cap a noves vies (..) La gràcia de l’aposta és que mentre es du a terme l’operació de buidatge progressiu de tots els elements de la representació hi ha alguna cosa que converteix “Un dia perfecte per volar” en una aposta barroca. Allò que la posada en escena buida de forma prodigiosa acaba sent emplenat per la força expressiva de la paraula i pel desig de fer esclatar un portentós univers imaginari. El resultat final és una obra delicada i sensible.

Joan Pons, Un dia perfecte per volar, diari Ara, 23.10.2015: És una pel·lícula voluntàriament petita. Però, ep!, això no vol dir que les seves idees no siguin grans (..) Observació i imaginació. Tot plegat s’acaba convertint, com qui no vol la cosa, en una pel·lícula de fantasmes tan naturalista com insòlita.

Carlos Losilla, Un dia perfecte per volar, Time Out Barcelona: (..) es tracta simultàniament d’un manifest poètic, un document commovedor i una ficció conduïda amb destresa (..) d’un destiŀlat, una depuració del que el cineasta havia experimentat fins ara, una home movie emotiva i humil que esdevé un conte meravellós sobre els clarobscurs de la infància, vista no com un paradís perdut, sinó com un territori ple de contradiccions (..) Està filmada amb una naturalitat aparent que en el fons amaga un apassionant exercici sobre com posar en escena el dolor i la pèrdua des del punt de vista d’un infant. I la segona meitat és un dels fragments més enlluernadors i aterridors del cinema europeu recent.

Foto: Alfa Pictures

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!