Club 7 Cinema

Comentari de Vici inherent (Inherent Vice | Puro vício | Vizio di forma), de Paul Thomas Anderson.

El fil argumental d’aquesta pel·lícula és de típic cinema negre. Un detectiu privat rep un encàrrec envoltat de misteri, rere del qual es va desplegant un gran embolic en què s’hi van veient implicats personatges d’ambdós costats de la llei, gent d’aparença honorable, societats secretes criminals, bandes organitzades… i en la tasca investigadora, el detectiu també s’hi veu implicat fins a perillar-li la pell. Cinema negre reviscolat. Res de simples arquetips moguts convencionalment. Aquí es capta i transmet la temperatura d’una part de la societat, un ambient no pas boirós per núvols, sinó per fum de porros; no pas dels clarobscurs anys quaranta, sinó dels pastosos, lisèrgics, violents començaments dels setanta, a la Califòrnia dels EUA.

Com a bon film del gènere, la frontera entre ambdós costats de la llei no pot ser més esvaïda, els protagonistes traginen tot de ferides internes… Potser on la cosa resulta més a la contra és en el terreny de les “femmes fatales”. Qui arrossega el detectiu no n’és exactament una, tot i que la mou el sexe i l’ombra del dubte; la dona del promotor presumptament desaparegut, en canvi, en té força el perfil, però se li dóna poc joc…

La clau de Vici inherent rau en la posada es escena. Un nou lluïment del prodigi de Paul Thomas Anderson en la direcció cinematogràfica. Potser fins i tot aquesta sigui no pas la seva millor pel·lícula, perquè no és tan contundent com Magnòlia, ni té la riquesa de llenguatge de Hi haurà sang o The Master, però és més rodona que aquests títols esmentats. Si habitualment Anderson no sol acabar els films a l’alçada de com i on els ha plantejats, en aquesta ocasió se’n surt del tot. La imatge i el ritme fílmic estan coherentment amarats de psicotròpics, ja sigui a través de la plausible interpretació de Joaquin Phoenix, ja sigui passant d’una escena prou excèntrica a una altra que encara en resulta més, pel que s’hi mostra o per com ens ho mostra Anderson. En els diàlegs, restes de deliris, ombres de paranoia… A les seqüències, gent que es col·loca, traumes que s’han mal paït, cures desintoxicadores, dentadures malmeses per les drogues i que han estat refetes… En pantalla, present, records, contrastos… I un guió que du el magí de l’espectador a funcionar a tota màquina, per lligar personatges i situacions, copsar subtileses… Som lluny d’heroïcitats o de la mítica detectivesca… Som en un temps i un país, on tothom mira de sortir-se’n i ample és el ventall de figures, amoralitats, rols… de manera que el relat “noir” ens retorna una imatge complexa i alhora ben galdosa d’aquell temps i d’aquell país…

FOTO: WB.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!