Club 7 Cinema

Quan l’any passat, Pasolini, d’Abel Ferrara, es presentà a Venècia, les cròniques tendien a mostrar-se’n decebudes, perquè d’un transgressor com Abel Ferrara n’esperaven una obra més trencadora, tot parlant de Pasolini, i perquè, sobre la mort del cineasta-poeta-escriptor…, s’avenia a la versió oficialment acceptada.

Ara he tingut oportunitat de veure-la, això sí, recordant els comentaris que n’havien arribat des del Lido fa es pot dir un any. I francament, em sembla una aproximació política (en el sentit ample del terme) al Pasolini viu, al Pasolini que morirà al cap d’unes hores, i que Ferrara no gasta ni un bri d’energia en especulacions sobre la seva mort.

Passant d’un hipotètic món imaginari de Pasolini (inclosos els seus somnis) a l’univers de la creació que menava en aquell moment, alternant-ho sense solució de continuïtat i amb molt plausible fluïdesa amb la crònica de la darrera quotidianitat del malaguanyat cineasta, Abel Ferrara mostra la potent vitalitat artística i política que quedà segada la fatídica nit del 2 de novembre de 1975, a la platja d’Ostia.

Certament les imatges de tot aquest imaginari em temo que són més “Ferrara” que “Pasolini”, però el novaiorquès aconsegueix recuperar el discurs ideològic i la traducció creativa que en feia el de Bolonya.

Sentides ara, en aquesta època de discursos tan prims, les paraules de Pasolini poden sonar molt dels anys setanta, d’una època que hem deixat enrere. D’aleshores ençà, la política, la societat, el cinema, la literatura han (anava a escriure “evolucionat”) canviat; però si volem escoltar el que Ferrara li posa en boca, molt em temo que podrem constatar com, amb el pas dels anys, s’han confirmat els seus mals averanys. O no estem en una societat consumista, on el diner ho arrossega tot (tot) pel pedregar, etc? En reviscolar el discurs de Pasolini, Ferrara aconsegueix fer mal en les consciències conformistes disposades a escoltar. Definitivament, ret el que segurament és el millor homenatge que ell pot retre a Pasolini: fer una obra política, que posi el dit a la llaga.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!