Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

11 d'octubre de 2006
0 comentaris

Les Amitiés maléfiques / Poison friends

Les amitiés maléfiques, d’Emmanuel Bourdieu, ja s’ha estrenat a la Catalunya Nord. Reconec la meva flaca pel context del film, diguem-ne "a la Paul Auster", és a dir: ambient universitari, protagonistes escriptors ?i/o artistes, actors…?, qüestions d’escriptura i vida. Aquesta inclinació em predisposa a encaixar bé aquest relat iniciàtic que tracta de tensions juvenils ?de fet, adolescents?, en clau de domini i submissió, alhora que reflecteix una imatge més aviat galdosa de la intel·lectualitat ?inseguretats, possibilisme en detriment de la radicalitat i potser del rigor, tràfic comercial, salvatgisme crític, academicisme universitari…?

A Les amitiés maléfiques,  el primer dia del curs universitari, Eloi i Alexandre coneixen André, l’estudiant més brillant de l’amfiteatre. Fascinats per la seva desimboltura i el seu carisma, de seguida cauen sota la seva influència: aleshores André els ofereix l’amistat a canvi d’una absoluta lleialtat cap a ell… Esmaperduts d’admiració, Eloi i Alexandre s’avenen de bon grat a aquesta rigorosa disciplina. Fins que arriba el dia que André els deixa, amb el pretext d’haver guanyat una beca als Estats Units… Sobtadament abandonats, a Eloi i Alexandre no els queda cap altra opció que crèixer per ells mateixos…

(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article")

Notes

Efectivament, com reconeix Bourdieu a l’entrevista del pressbook, aquesta és una pel·lícula sobre allò que en dèiem "la colla" i, particularment, sobre el delit que alguns tenen per ser-ne el líder ?el "cap de colla"? i la vocació dels altres, de ser-ne seguidors fidels. Ho passa al medi universitari i en nois ja granats, en lloc d’enfocar-ho en adolescents més tendres, i tot plegat dóna peu, sense perdre versemblança ?ja que persistent és el delit grupal dels joves com a "defensa davant la immensitat d’opcions que han de prendre" cara a la vida adulta, en paraules del mateix Bourdieu?, dóna peu ?deia? de retruc a una certa mirada al món intel·lectual i artístic de París, del nostre món accidental.

Així, la postura tirànica d’André, aquesta radicalitat d’empassar-se la gran literatura i de no deixar que ningú practiqui la "impostura" d’escriure, per comparació amb els grans, és una postura, un "discurs" que resulta coherent, radical, però "un hom pot acabar estant-hi d’acord" ?Bourdieu dixit?. De retruc, el món editorial, literari i universitari de la ciutat queda posat en qüestió: el personatge de  Dominique Blanc (Florence Duhaut, mare d’Eloi), víctima d’unes crítiques ferotges, en què se l’acusa d’embrutir la literatura, esdevé l’emblema de la mediocritat establerta que André assenyala acusatòriament. I Eloi i Alexandre, enlluernats per André, tenen un neguitós camí iniciàtic cap a la creació artística, que no arribarà a la llum pública sinó gairebé per accident i es produirà, per descomptat, quan André hagi desaparegut del mapa. Eloi s’estrena amb èxit en el "mediocre" món cultural contemporani i Alexandre, que li fa la lectura pública dels textos, assumeix l’escenari amb propietat, com a oficiant de la cerimònia ?iniciàtica? de bateig ?o comunió? en la societat "mediocre". Fins i tot el professor Mortier ha de quedar reduït a un simple funcionari de l’ensenyament, davant la insolència egocèntrica, provocadora i agressiva d’André.

Bourdieu i la coguionista, Marcia Romano, ens mostren les dues cares d’André. Tot primer, el presenten com a personatge carismàtic, que sap veure el potencial de la gent i ajudar-los a superar pors ?Alexandre s’encamina al món del Teatre perquè André li ha falsificat el currículum i, així, ha pogut entrar al conservatori…?. D’aquest poder, el mostren com a autèntic abusador, com a individu enfilat en una supèrbia ilimitada, autoinvestit com a demiürg de les criatures que ell afaiçona. Probablement, aquest André és la caricatura de molts petits tirans que, com ell, han fet autèntiques malvestats als companys.

Qualificatius com "manipulador" o "demiürg" els esgrimeix l’entrevistador/a de Bourdieu al pressbook i el mateix cineasta hi afegeix que, per a ell,  "era fonamental que André fes servir els altres com a autèntics personatges de ficció: el poder d’André rau en la seva capacitat de crear una posada en escena i una dramatúrgia, per extreure’n un relat extraordinari".

André "juga" amb tothom: la xicota, els companys, els coneguts… Es permet destestar i menystenir amics, tractar les noies com a objectes ?certament, misògen!?, amenaçar el professor… El configuren gairebé com un ésser monstruós, sense fisura ni contradicció. I, acte seguit, Bourdieu i Romano l’ aboquen a l’abisme més inesperat. L’enfonsen en la impostura  i l’arrosseguen cap a un pou d’indignitat. Potser en fan un gra massa, l’artifici, l’esquematisme del guió resulta excessiu en aquest aspecte.

No és ben bé que l’absència d’André faci possible que Eloi i Alexandre segueixin el camí que, en el fons, volien. Per ser justos, en no haver-hi André, ho poden fer sense haver de superar-ne la crítica, l’oposició, l’obstacle. Aquí, molt bé que s’hagi separat la via "Alexandre" de la d’ "Eloi", perquè el primer comptava amb l’empempta d’André i el segon comet el "sacrilegi" d’escriure d’amagatotis i sobretot de publicar, no sense la inseguretat que li potencia André, l’ombra d’André i el cas de la seva pròpia mare. Tanmateix, quan la publicació del seu llibre ja és irreversible, Eloi fa el pas, Alexandre s’hi avé, i tots dos tenen present el que això significaria per a André, el desaparegut. Actua com a consciència ?mala consciència??, doncs, André. I al moment de l’acte, els reapareix: Eloi i Alexandre han d’encarar la contradicció entre el que acaben de fer i la consciència que André significa.

Diu Bourdieu ?al pressbook? "és injusta la rancúnia que li té Eloi al final de la pel·lícula: André s’ha lliurat a la causa dels dos nois, mal sigui per motius narcisistes, i els ha ensenyat el camí; de cop i volta, ha deixat estar aquesta feina, la seva pròpia construcció i s’ha enfonsat: és aquest fracàs el que li retreuen Eloi i Alexandre, quan ells ja han trobat el seu propi camí".

El líder els ha fallat i els seguidors només el volien com a líder. En la mesura que Eloi i Alexandre han trobat el seu camí, blasmen el guia que els menava pels aiguamolls dels dubtes. No hi ha en ells dos cap mena de solidaritat humana cap a l’André caigut, dit sigui de passada, perquè els sentiments humans no era el que els havia unit ?tot i que la rancúnia, en el fons testimonia un cert nivell de sentimentalitat?. Remarco que Alexandre havia estat especialment arraconat en el vincle que havia unit Eloi i André i, per tant, aquest se’n sent més lluny, tot i que difícilment li pot perdonar la fallida de la seva relació amorosa amb la xicota ?que André la hi va allunyar, enganyant-la?. També hi ha, en la desafecció d’Eloi i Alexandre, un distanciament respecte a "l’ideal" ?rigor, agosarament…? que representava André i allunyar-se d’ell és esquivar el possible mal de consciència.

Quant a la banda sonora del film, transcric aquest fragment del pressbook:"André fa pensar en els herois del Romanticisme, una mena d’àngels maleïts… Era un objectiu potent, sobretot pel que fa a la tria de temes musicals. Amb Grégoire Hetzel, el compositor, vam inspirar-nos de músics com Schumann o Hoffmann que donen testimoni d’un romanticisme de l’excés, obscur i violent, i no pas d’un romanticisme de la renúncia. Aquesta música desprèn una energia mancada de sentimentalisme, que s’avé perfectament amb el personatge d’André (..)"

A la contraportada del pressbook en paper, s’hi reproduïa una frase de Karl Kraus que s’esmenta al film: "Per què n’hi ha que escriuen? Perquè no tenen prou valor per no fer-ho"

Visualment, la càmera no deixa de petja els protagonistes i els emmarca bé al context físic per on es mouen ?facultat, casa, bar…?. Potser li retreuria una certa confusió ?si més no, jo m’he fet un embolic? entre "pisos d’estudiants".

Director Emmanuel Bourdieu. Guió Emmanuel Bourdieu i Marcia Romano. Fotografia Yorick Le Saux. Musique Grégoire Hetzel. Muntatge d’imatges Benoit Quinon. Producció  4 A 4 Productions, Mani Mortazavi, David Mathieu-Mahias, Yorick Le Saux, amb la participació de la Fondation Beaumarchais, l’Aide au développement (CNC), l’Avance sur recettes (CNC), la Procirep, l’Angoa, la Région Limousin, la Région Aquitaine, la Région Ilede-France, TV5. Repartiment Malik Zidi (Eloi Duhaut), Thibault Vinçon (André Morney), Alexandre Steiger (Alexandre Pariente), Thomas Blanchard (Edouard Franchon), Dominique Blanc (Florence Duhaut, mare d’Eloi), Natacha Régnier (Marguerite), Jacques Bonnaffé (professor Mortier). DF Les Films du Losange. EF 04.10.2006. NFP Canes 2006, 45SC, inauguració, premi de la Semaine de la Critique, Prix SACD ?exaequo amb PIng Pong? i Prix Grand Raïl d’Or.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!