13 (Tzameti) (Sitges 2006)

En la tradició del polar, el cineasta georgià arrelat a França, Gela Babluani debuta com a director de llargmetratges amb 13 (Tzameti). Narrativamnet lineal, explícita, d’una elementalíssima caligrafia expositiva i atresorant un estil immadur, poc definit (cosa comprensible en una opera prima), marcat per unes inacceptables deficiències en l’angulació de la càmera, en la planificació i dramatúrgia fílmiques, la pel·lícula troba una intensitat inesperada en el seu nucli argumental.

13 (Tzameti) se situa en algun lloc vora el mar, on Sébastien, de 22 anys, arregla la teulada de la casa d’un home que mor. Mor d’una sobredosi, poc després d’haver rebut una convocatòria que li ha de fer guanyar ràpidament molts de calés. Sébastien agafa el sobre i decideix suplantar-lo, presentar-s’hi en lloc seu. Aleshores comença per a aquest noi una recerca del tresor que el durà a un cau clandestí, un món esgarrifós, propi d’un malson esfereïdor, en què tot d’homes fan apostes molt fortes amb la vida d’altres homes ?convertits en simples peons d’un macabre joc tipus ruleta russa?…

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Fa tot l’efecte que 13 (Tzameti) s’hagués concebut inicialment com un migmetratge potent, centrat en el macabre joc d’apostes que tot de gent carregada de calés mantenen en aquell casalot, i que finalment s’hi hagi afegit, per davant, els prolegomens que ens situen en la història i, pel darrere, el desenllaç. Ho fa pensar la diferència que hi ha en el treball del director, entre les escenes que s’ambienten en aquell cau i les altres. La planificació, en aquestes seqüències i a diferència de la resta, resulta molt ben estudiada, per donar dinamisme i varietat al relat del joc, paradoxalment pautat per determinats rituals.

En el que no té remei és en el capítol de la direcció d’actors. Dóna el personatge de Sébastien a un xicot que, pels cognoms, deu ser un seu germà o cosí… tant se val, el problema és que més que un paleta jove, sembla un ballarí fent de paleta.En lloc de donar un personatge fràgil, el veiem com un actor que es fa el fràgil. D’un posat afectat, com afectada és tota la pel·lícula. L’actor que dóna vida al propietari de la casa on treballa inicialment el xicot, resulta teatralitzant: el veiem com un individu que es fa el drogat, més que no pas com un drogat. Aquesta mena d’impostura i pretensions es nota també als diàlegs, si convé, amb criminals que parlen de filosofia i filòsofs.

La galeria d’individus sinistres que concorren en les clandestines apostes macabres, Gela Babluani la converteix en una antologia de rostres caricaturescos, tòpicament malvats, il·luminats fugáçment i gairebé malèvolament a la manera del cinema expressionista, jugant als clarobscurs característics dels films noirs.

Malgrat tot, 13 (Tzameti) entreté i fins convoca algunes comprensibles adhesions; ja que, defectes de principiant a part, aconsegueix que el nucli del film (el que pasa en aquell casal) tingui prou força com per, fins i tot, acceptar-li la linealitat i simplisme narratius (perquè la pel·lícula avança en paral·lel a la diguem-ne innocència del protagonista, que ni s’imagina en el que s’està embolicant i, quan ja no se’n pot desdir, aleshores la pel·lícula també pren un to més consistent).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *