Club 7 Cinema

En Riggan Thompson, personatge de la pel·lícula Birdman,  a qui dóna vida Michael Keaton, intenta redimir-se del seu passat com a intèrpret d’ en “Birdman”, un superheroi en la lluita contra el crim que triomfà en una sèrie de tres pel·lícules. Mitjançant el Teatre i la peça d’un dramaturg consagrat, vol aconseguir el prestigi que, amb les produccions “meanstream” de Hollywood, no podia tenir de cap manera. Aquest fil argumental podem traslladar-lo a la mateixa convocatòria dels Òscar que Birdman, d’Alejandro G. Iñárritu, acaba de guanyar, empatada amb El Gran Hotel Budapest, de Wes Anderson. I és que els Òscar, cada cop més, són el pretext d’una temporada escurçada en el calendari anual -com més va més: abans eren tres mesos, ara a penes dos-, en què Hollywood tot atenent un segment del seu mercat -el públic adult-, juga la carta del prestigi que mai no aconseguiria amb els seus “blockbusters” i els seus productes especulativament fabricats per a cobrir “targets” i fer pujar les cotitzacions a borsa dels estudis.

No ha d’estranyar, doncs, que una producció com Interstellar, de Christopher Nolan, hagi estat l’única de les produccions espectaculars que s’hagi colat en els premis d’enguany -i encara és una obra que es reivindica d’autoria-; que tan sols n’hagi aconseguit 1 (Efectes Visuals), i que fins i tot pel·lícules “independents” o “artístiques” li hagin “près” estatuetes “tècniques”, que semblaven cantades per al film de Nolan.

Certament, es pot valorar com a molt significatiu que les dues guanyadores d’aquest any siguin pel·lícules avalades per grans festivals de cinema europeus: Birdman va inaugurar Venècia 2014 i El Gran Hotel Budapest, Berlín 2014. Però no em sembla cap gir conceptual de Hollywood, sinó la constatació que, per a la temporadeta anomenada d’Òscars, adreçada a l’esmentat públic adult, tot el que els pugui resultar en l'”operació prestigi” ja els va bé. És veritat que també els preocupa l’economia d’aquesta mena de productes: a la Gala d’aquesta nit s’han encarregat de remarcar que, de tots els títols, Franctirador americà (American Sniper), de Clint Eastwood, és el que millor ha anat a taquilla. Però a la vegada han deixat constància -segurament sense voler-ho-, que són perfectament conscients que no és exactament el rendiment econòmic dels films nominats el que mou tot el muntatge.

La 87a edició dels Òscar ha certificat també el valor relatiu que tenen el munt d’altres premis que es donen al decurs dels tres mesos anteriors. Mentre que els guardons anuals de les diverses associacions de crítics i cinèfiles van apostar decididament per Boyhood, de Richard Linklater; els gremis (de productors, de directors, d’actors, de guionistes) van anar afaiçonant posteriorment força el que ha estat el resultat d’anit. I és que de crítics i cinèfils que siguin acadèmics de Hollywood, pocs n’hi ha; mentre que els acadèmics que voten són productors o directors o actors o guionistes… Tanmateix, en edicions anteriors, crítics i cinèfils aconseguien posar de moda un títol, en creaven la corresponent bola de neu, que els gremis acabaven de fer grossa fins a la Nit d’Òscar. Enguany, clarament, això no ha passat.

Aquest 2015, l’endogàmia de Birdman i la pirotècnia opulent d’Alejandro González Iñárritu els acadèmics ho han valorat per sobre del cinema i la vida que conté Boyhood, de Richard Linklater. I l’artesania encisadora, de conte meravellós, de Wes Anderson els ha encantat per damunt de les propostes de les respectives rivals. Les reivindicacions les han deixades per a la Gala (en absència de nominats de raça negra, un munt de presentadors han estat negres; la cançó “Glory” ha provocat les dues primeres i clamoroses “standing ovation” de la Nit, en memòria de les marxes pels Drets Civils i de Martin Luther King; Patricia Arquette ha clamat per la igualtat de drets de la dona…), però Selma, d’Ava DuVernay, que ja només comptava amb 2 nominacions, ha hagut de conformar-se amb l’Òscar a la Millor Cançó (“Glory”, esclar). La quota patriòtica l’han esbravada bàsicament amb Franctirador americà (American Sniper), de Clint Eastwood, i amb el curt documental premiat, Crisis Hotline, d’ Ellen Goosenberg Kent. El valor que atorguen a intèrprets que encarnen personatges malalts capaços de plantar cara a les adversitats, ha tornat a quedar ben palès amb els Òscar a Millor Actor per a Eddie Redmayne fent de Stephen Hawking, a La teoria del tot (The Theory of Everything), de James Marsch, i el de Millor Actriu a Julianne Moore, pel seu rol d’una professora de lingüística a qui fan un diagnòstic devastador, a Still Alice, de Richard Glatzer i Wash Westmoreland. Res de nou a l’Oest!

Podríem discutir sobre si estem més o menys d’acord amb el resultat global i amb guardons concrets. Personalment, a part del per mi desencert en la tria de la Millor Pel·lícula, els grans disbarats rauen en els premis als guions. Recordem que el Gremi de Guionistes ni tan sols va nominar el de Birdman, que, en canvi, ha acabat guanyant, malgrat la seva magra estructura episòdica. En canvi, hi ha hagut coincidència entre el Gremi i l’Acadèmia pel que fa al Millor Guió Adaptat, que s’ha endut el funcional text de The Imitation Game.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!