Altres veus: “Xauxa”, de Lisandro Alonso

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Xauxa (Jauja), de Lisandro Alonso, que s’estrena avui a part de la nostra cartellera i, en particular, al Cinema Truffaut, de Girona.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Recordem que, ran de la projecció del film a Un Certain Regard, del Festival de Canes, vam recollir-ne aquestes reaccions (algunes, traduïdes):

Del minimalisme a un cinema de gran força poètica.

Per a Àngel Quintana,  suposa un salt de gegant del minimalisme cap un cinema de gran força poètica. El cineasta passa a convertir-se en un dels grans i cronstrueix una vella pel·lícula entre la història i el somni, entre la llegenda i la realitat; segons que va escriure al Facebook i va piular al Twitter: Entre la història i el somni Lisandro Alonso ens porta al país de Jauja amb gran bellesa i extrema delicadesa visual#Cannes2014 (..) Lisandro Alonso dona un salt gegantí amb Jauja i es sitúa entre els més grans de #Cannes2014. I el comentari extens, a Caimán.

Pel·lícula digna de memòria.

(..) Lisandro Alonso ha fet un salt gegantí com a cineasta creant unes imatges bellíssimes que, en format quadrat, contenen una història que no sé sap si és real, somiada o imaginada i en la qual un home (Viggo Mortensen) es perd buscant la filla en un territori argentí on la població indígena és massacrada: el sublim i la barbàrie (Imma MerinoMalsons americans al Festival de CanesEl Punt Avui, 20.05.2014)

Tan bella i suggerent com inexplicable.

Viggo Mortensen s’adapta a la perfecció al cinema poètic i transcendent d’Alonso, que segueix Mortensen en un viatge existencial que despulla el personatge d’atributs i culmina en una enigmàtica fuga cap al fantàstic. Una obra tan bella i suggerent com inexplicable (Xavi SerraHollywood segons Cronenberg, diari Ara, 20.05.2014)

Preciosa fotografia.

La preciosa fotografia de JAUJA de Lisandro Alonso és de Timo Salminen, en una de les seves rares col·laboracions lluny d’Aki Kaurismäki, ha piulat Eulàlia Iglesias.

El més important dels cineastes llatinoamericans del segle XXI.

Per a Manu Yáñez, aquesta pel·lícula confirma Lisandro Alonso com el més important dels cineastes llatinoamericans del segle XXI. No para de créixer, segons que ha escrit a Twitter, on ho ha reblat tot comentant que arrrenca com una relectura modernista de “The Searchers” de Ford. Després es mistifica i fractura de forma especular.

El film més sorprenent vist a Canes.

De llarg, el film més sorprenent vist a Canes, ha escrit a Twitter Carlo Chatrian, crític cinematogràfic, director artístic del Festival de Locarno.

Z_JAUJA_2__c__le_pacte

Ara, ran de l’estrena, se n’ha publicat:

Z_Xauxa_C14(07)(..) En la primera part del relat ens trobem amb alguna cosa que ens remet cap a les pel·lícules anteriors d’Alonso, un cineasta que va portar el nou cinema argentí cap al minimalisme (..) A partir d’un moment determinat, “Jauja” es transforma en una altra pel·lícula. La filla del capità es perd (..) La pel·lícula dóna un tomb cap a la poètica. Lisandro Alonso no ens ofereix solucions sinó un camí suggestiu que ens duu a abandonar la racionalitat i cap al despullament fílmic, fins a situar-nos en altres territoris. És com si una determinada forma minimalista es posés en crisi per obrir el camí cap a un cinema en què la idea del misteri ocupa un lloc destacat i on aquest desemboca cap a la poetització de les imatges (..) una veritable joia fílmica (Àngel Quintana, Un viatge cap al misteri, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 12.12.2014)

JAUJA_6__c__le_pacte(..) El pare que s’endinsa en un paisatge inhòspit a la recerca de la seva filla segrestada és molt John Ford. El tractament avantguardista de la dramatúrgia i del treball amb els actors hauria encantat tant a Samuel Beckett com a Monte Hellman o Aki Kaurismäki (..) La interacció de l’individu amb un paisatge de contorns encetats remet a aquells escenaris naturals tan febrils d’alguns films de Herzog i, segons com, a la falsa lletjor de Pasolini. Ben mirat, “Jauja” s’assembla a tantes coses que en realitat no se n’assembla a cap (Joan Pons, Jauja, diari Ara, 12.12.2014)

Xauxa_C14(06)Es pot fer ‘Inland empire’ en clau de western patagònic? (..) El millor que es pot dir de ‘Jauja’ és que és indescriptible (Sergi Sánchez, Jauja, Time Out Barcelona, 12.12.2014)

(..) El seu tem­po és le­tàr­gic. El seu ar­gu­ment és una sim­ple ex­cu­sa. Les se­ves imat­ges (en un for­mat que re­cor­da la di­a­po­si­ti­va) són sub­ju­ga­do­res. En­ca­ra que l’ar­gen­tí Li­san­dro Alon­so ha dit que Jau­ja (nom pres del país mí­tic i ima­gi­na­ri on no es tre­ba­lla) s’hau­ria d’as­sem­blar als wes­terns de John Ford, en re­a­li­tat s’as­sem­bla als abs­trac­tes films de l’Oest de Mon­te Hell­man (Quim Casas, Bellesa en terra mítica, El Periódico, 12.12.2014)

Z_Xauxa_C14(01)(..) Alonso havia recorregut, amb severitat unidireccional, una poètica de l’essència que capturava temps, home i paisatge, servint-se d’actors no professionals tractats abans com a presències que com a personatges i reduint la seva narrativa a una idea del viatge que era pur desplaçament físic i, se suposa, també trajecte interior (..) “Jauja” és la pel·lícula d’Alonso més ambiciosa, complexa i rica fins avui, un acte màgic que transforma el que és unidireccional en multidireccional, que eleva i desborda sense trair els plantejaments del cineasta (..) Pel·lícula enigmàtica, radicalment borgesiana, que, a través de la recerca d’una filla perduda per part d’un militar danès destinat a la Patagònia, parteix del territori del western crepuscular (..) per, a través de temps permeables i espais porosos i passant després per una cova posseïdora de tants bells misteris com els d’una llegenda artúrica, desembocar en unes claus poètiques resistents a tota domesticació racional (Jordi Costa, El desert devorador, El País, 12.12.2014)

Z_JAUJA_3__c__le_pacte

Fotos: Le Pacte

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *