Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

8 de novembre de 2014
0 comentaris

Se’m fa difícil parlar de cinema, a les portes del 9N

Aquesta setmana, se’m fa difícil escriure de cinema. He vist alguna pel·lícula, hi he estat rumiant i fins me n’he documentat; però escriure’n… el cap el tinc pendent de les notícies que genera el 9N i no m’acabo de concentrar. I m’he d’espavilar, que dilluns he d’entregar un article.

És just al contrari del que m’ha passat durant tot el procés. Com ja he dit en alguna ocasió, hi participo molt poc, poquíssim, i en sóc escèptic: als moments clau (11 de setembre, demà, etc.) he estat on havia de ser i poca cosa més. Mentrestant, la feina que sempre procuro fer pel país i la cultura l’he seguit fent, convençut que, si més no, això: hi ha una feina a fer abans, durant i després del procés, que també cal fer-la i, si puc assumir-la, l’he de seguir tirant endavant. Aquesta setmana, però, l’emoció pel 9N m’està aclaparant i només he pogut editar apunts amb informació o material aliè. Especialment des que es va saber que el Constitucional també ens barrava el pas al nou 9N…

Quan vaig veure el video “El 9N votaré per tu” de seguida vaig pensar en les persones estimades a qui tant hauria agradat votar però que ja no són entre nosaltres. Vaig pensar en en Marc, que va morir aquest juny als 21 anys d’edat (valencià, no hauria pogut votar, però com es deliria per fer-ho, ell que va ser a la via catalana del 2013, en plena lluita contra el càncer…). Vaig pensar en el meu pare, traspassat fa sis anys, que de ben segur em diria coses com “no ens deixaran votar”, “la manca d’unitat ho fotrà tot endalt”, però demà, per ell, hauria estat un dia grandiós, com quan el sis d’octubre del 1934 va ser davant de l’Ajuntament amb son pare. Vaig pensar amb tanta gent a qui hauria agradat fer cua, registrar-se i posar la papereta a l’urna.

I així és com, de mica en mica, l’atenció se m’ha anat decantant cap a la jornada del 9N. Em passo el dia pendent del facebook i el twitter, com poques vegades ho faig (ho solc fer durant els Oscar, el Festival de Canes…).

He d’escriure sobre Contes salvatges, de Damián Szifron, i sobre Oh, Boy, de Jan Ole Gerster; però, per a fer-ho, m’hi he de posar, i això és el que m’està costant. Em sento part d’un país que bull, immers en una emoció i unes il·lusions  generalitzades, enmig d’una expectativa repartida entre el delit perquè demà sigui una festa de la democràcia i la participació i el neguit que ho esguerrin la fiscalia, els jutges, la maquinària repressiva de l’Estat, l’extrema dreta, els unionistes no demòcrates, etc.

Fa goig veure el meu oncle de 95 anys i amb el cap ben clar, com espera demà que anem de la residència on s’està fins a l’IES Ramon Turró, de Malgrat, a votar. Quan ahir li vaig dir que encara era possible que fessin retirar urnes o tancar l’institut, l’home va quedar seriosament amoïnat, queixós que ni aquesta votació tinguéssim assegurada. Fa especial il·lusió sentir gent de qui no esperaves ni la menor intenció d’anar a votar, que et diuen o sents com expliquen que ja s’han imprès les butlletes per internet, o que ja s’han arreglat el diumenge per anar a votar. I, fent d’advocat del diable, els dius que hauran de fer cua, que anirà diferent, etc. i ho tenen clar: el 9, votaran. Que així sigui, que el 9N votem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!