Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Sergei Zvyagintsev: “El poder espiritual de l’Estat sobre l’Home no té límits”
Recordem que la pel·lícula tracta d’un home que viu en una petita ciutat arran del mar de Barentsz, que ha de bregar contra els poderosos locals per no perdre la casa on viu amb la seva família i que és el seu món des que va nàixer.
FOTO Andrei Zvyagintsev
Hannah Benayoun ha fet un recull de les intervencions a la roda de premsa, publicat al web del Festival de Canes, de les quals en remarquem algunes.
Una amiga m’havia explicat la història d’un home que vivia a Colorado i que s’havia revoltat contra el poder d’una empresa -diu Zvyagintsev-. Aquell home va destruir edificis abans de suïcidar-se. Aquesta història hauria pogut passar a qualsevol lloc. L’hem adaptada a Rússia. Hi havia un precedent, la història antiga. La del pobre Job, a la Bíblia. D’allà ve ‘Leviatan’.
El vodka té un paper destacat en aquesta pel·lícula: Quan vaig passar-la-hi al ministre de Cultura rus, em va dir: Home! No es beu tant a Rússia! Tanmateix, com el personatge de Nikolay hauria pogut fugir de l’horror que el turmenta?
L’Estat o més ben dit, la relació entre l’individu i l’Estat és al nucli temàtic del film. Zvyagintsev ha declarat: Estic content que la pel·lícula hagi rebut suport finnacer de l’Estat Rus i que ens puguem entendre. Tinc tota la intenció de seguir al meu país i de seguir dedicant-me a fer cinema.
Vídeos: Roda de premsa d’Andrei Zvyagintsev | Entrevista a l’equip del film.
Al material de difusió de la pel·lícula, el cineasta escriu:
Quan un home està angoixat davant la necessitat i la incertesa, quan les imatges borroses del futur l’aclaparen, pateix pels seus, té por per la mort que ronda, ¿què pot fer si no és renunciar a la seva llibertat i a la seva voluntat, i lliurar aquests tresors gustosament a una persona de confiança a canvi de dubtoses garanties de seguretat, de protecció social, o fins d’una il·lusòria comunitat?
Thomas Hobbes [autor de Leviatan, considerat el primer tractat modern de filosofia política] aporta una perspectiva sobre l’Estat que és la d’un filòsof sobre el contracte de l’home amb el diable: el veu com un monstre engendrat per l’home per a evitar la guerra de “tots contra tots” i per les ganes comprensibles de guanyar seguretat a canvi de llibertat, el seu únic bé autèntic. Així com, des que naixem, tots estem marcats pel pecat original, també tots naixem dins d’un “Estat”. El seu poder espiritual sobre l’home no té límits.
L’aliança laboriosa entre l’Home i l’Estat és, des de fa molt de temps, un tema de vida a Rússia. Tanmateix, si la meva pel·lícula s’ambienta en territori rus, es deu només al fet que jo no sento cap vincle, cap lligam genètic amb cap altre lloc. No obstant això, estic pregonament convençut que, sigui quina sigui la societat en què cadascun de nosaltres visqui, de la més desenvolupada a la més arcaica, un dia o altre toparem amb la disjuntiva següent: viure com a esclau o viure com a home lliure. I si ingènuament pensem que hi deu haver alguna mena d’estat que ens alliberi d’haver de prendre aquesta decisió, anem totalment malencaminats.
En la vida de cada home, hi ha un moment clau en què es troba encarat al sistema, al “món” i en què ha de defensar el seu sentit de la justícia, el seu sentit de Déu a la Terra.
Ara bé, justament perquè podem plantejar aquestes qüestions a l’espectador i trobar un heroi tràgic al nostre país, un “fill de Déu”, un personatge que ha estat tràgic des de temps immemorials, considero que la meva pàtria encara no està perduda ni per a mi, ni per tots els que han participat en la pel·lícula.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!