Abderrahmane Sissako: “Un gihadista pot dubtar, en ell hi ha una humanitat”

Abderrahmane Sissako, acompanyat de l’equip del film, ha comparegut avui en roda de premsa al Festival de Canes, on presenta Timbuctu.

Benoit Pavan, al web del Festival de Canes ens informa de com n’ha estat d’emotiva aquesta compareixença, fins al punt que el cineasta del Mali ha esclatat en un mar de llàgrimes, en un moment de l’acte; cosa que ha provocat una llarga ovació de suport i solidaritat dels assistents. Així mateix ens recull algunes de les seves intervencions, de les quals en remarco alguns fragments en aquest apunt.

FOTO © Les Films du Worso – Dune Vision Timbuctu, d’A. Sissako


L’element que m’ha dut a fer la pel·lícula ha estat la lapidació d’una parella en un poblet del Mali. No tan sols perquè això ha passat, sinó perquè ningú no n’ha parlat.

Parlant del costat humà dels gihadistes, el cineasta ha remarcat: Hi ha una gran complexitat en cada ésser humà, hi ha el bé i el mal. Un gihadista s’assembla a nosaltres també; però la vida se li ha capgirat. Qui maltracta pot dubtar. Per mi, en ell hi ha una humanitat.

Les primeres impressions que ens arriben de la pel·lícula destaquen també el costat formal, estètic, del film. Sissako ha declarat la seva incomoditat als rodatges i la seva por de caure en un cinema estetitzant: Estàs davant d’una seixantena de persones però et trobes sol. Fas com si ho dominessis tot i ho sabessis tot, però d’això, res. El cinema és un llenguatge que es parla amb la seva pròpia entonació. Per mi, això vol dir mirar de ser harmoniós perquè les coses vagin millor i prendre perspectiva. És fàcil de mostrar l’horror. He mirat d’evitar-ho, això.

Convé recordar les declaracions del cineasta, publicades al material de difusió del film i que ja he reproduït a la fitxa que li he dedicat en aquest blog: El 22 de juliol de 2012, a Aguelhok, una localitat al nord de Mali, una parella jove i feliç que vivia amb els seus dos fills, van ser apedregats fins a la mort. El crim que havien comès: no estar casats davant de Déu. Aguelhok no és ni Damasc ni Teheran. No pretenc tractar les emocions que entren en joc davant d’un fet així; sinó que el que pretenc és donar-ne testimoni, com a cineasta. Perquè mai seré capaç de dir que no ho sabia, que no coneixia aquesta història. I com que la conec, l’he d’explicar, amb l’esperança que mai més cap nen no hagi d’aprendre la mateixa lliçó: que els seus pares podrien morir, simplement perquè s’estimen

Vídeo: Roda de premsa de Timbuctu  | Entrevista a l’equip de Timbuctu.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *