Sentència de mort
Tots estem condemnats a morir, ja ho sabem, però és poc habitual que parlem del tema i, si ho fem, acostumem a despatxar-lo quasi de puntetes, no fos cas que ens dugui mala sort. Som fràgils i en qualsevol moment, sense que depengui en absolut de nosaltres, el nostre pas per aquest món, per això que anomenem vida, es pot veure interromput de sobte, sense previ avís ni possibilitat de retorn, independentment de l’edat, salut, posició econòmica, nivell de felicitat (imaginem per un moment que és possible mesurar-la) o qualsevol altra variable. Ja ho sabem, que ens morirem tard o d’hora, però hi pensem ben poc. En la major part dels casos, només reflexionem o filosofem sobre el tema quan ens toca de prop, quan desapareix (no és un enigma, la mort, al cap i a la fi?) una persona coneguda o estimada.
A que ve, parlar d’això per encetar la setmana? Per desgràcia, ja us ho podeu imaginar, és conseqüència de tres morts que m’han sacsejat l’ànim de divendres a diumenge. La primera, d’un ancià que només coneixia de vista i va patir un infart en ple carrer. Una noia li va fer el boca a boca i de seguida va aparèixer una ambulància per intentar reanimar-lo. Tot va ser inútil. He dit ancià? Sí, devia tenir setanta anys i escaig, però feia la impressió que en viuria molts més. La segona, una coneguda de cinquanta anys que ja en feia uns quants que patia un càncer i finalment, després de mostrar un coratge i un estat d’ànim excepcionals, una lucidesa superior que fins i tot li permetia bromejar sobre el seu estat o parlar amb una naturalitat absoluta de la fi imminent, ha acabat caient davant l’ímpetu de la mort. Poques setmanes abans, ella mateixa es va encarregar de treure’ns l’esperança que se’n sortiria. I la tercera, potser la més cruel si és que la mort admet gradacions d’aquest tipus, un noi de dinou anys, nebot d’uns parents llunyans, que la matinada del dissabte va ser degollat a la sortida d’una discoteca després d’una discussió que ni tan sols havia provocat. No era gens conflictiu ni s’anava ficant en baralles. Només havia sortit a divertir-se amb uns amics i de cop i volta, sense cap motiu, va caure en un parany mortal.
Sembla que ens agrada molt fer reflexions post mortem, però no és gens habitual que pensem en aquest darrer (?) pas amb naturalitat a pesar que, de ben segur, fer-ho ens ajudaria a estar més preparats per afrontar-lo. No dic que haguem de viure amb la sensació que en qualsevol moment s’acabarà tot, però potser sí que podríem fer un esforç per relativizar les coses i aprendre a distingir les que realment tenen importància.