La bona prosa
El camí és ardu, la pujada és forta, però nosaltres ens tenim l’un a l’altre. Na Teresa i en Tomeu pugen cap al castell. Ella, amb la falda grisa i el mocador vermell pel cap. Ell, amb un sac de dormir a l’esquena i la pipa que fa fum. La parella estimada se’n va a la recerca d’un tresor. Una esperança vella i antiga que els fascina, quan no saben veure la riquesa de les seves ànimes i cerquen la salvació en les creacions externes. Per això són en aquest camí i, un peu rere l’altre, suen i remuguen i deixen que l’amor se’ls escapi per la boca. Volen una cosa que no arribaran a tenir mai. Cada dia que passa tenen un dessassossec. Es senten bestiar deixatat, però continuen, gairebé d’esma, fins a la indefinició de les pedres. Els seus cors ja no poden bategar més aviat i s’asseuen a unes pedres del camí. Beuen aigua del càntir i peguen un glop d’amor. Ella li diu que és boig, que no arribaran mai al castell. Que seria millor que fessin autoestop. Però ell s’hi nega, on has vist mai que un enterramorts toqui una trompeta? Ella, bocabadada, intenta treure’n l’entrellat i, a la fi, ho fa. Ja està acostumada a aquestes sortides. Després d’haver-se eixugat la suor, es tornen a posar dempeus i cap al castell falta gent. Però, durant la pujada ella pensa que podria ser feliç amb en Tomeu, però aquestes excursions i aquests rampells la deixen freda. Un dia li ho haurà de dir, però no s’hi atreveix. Si li pega un màstec, en sortirà ben escaldada. Ell, cap a on suposadament hi ha el castell, tapat per uns núvols que no deixen veure res. Encara l’estim, pensa. Tampoc no la puc deixar. Amb tots els anys que hem passat plegats. Dues merles passen voleiant i ell les mira. Ell no volia anar al castell, per això li ho va proposar, es pensava que li faria contrari, però no… Ara s’ho ha d’empassolar tot amb maduixes i nata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!