Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 de febrer de 2014
1 comentari

Berlín 2014 · Competició: “La caseta”, de Yôji Yamada

Una família de Tòquio, homenatge al gran mestre Yasujiro Ozu, presentada l’any passat a la secció Berlinale Special i estrenada a casa nostra fa uns mesos, ha retornat a l’actualitat el veteraníssim director japonès Yôji Yamada, que treballa des de fa 53 anys per a la Shochiku i, sense parar, enguany torna al Festival de Berlín amb el que s’identifica com el 82è film de la seva filmografia: La caseta.Cloent la competició, aquesta adaptació d’una novel·la de Kyoko Nakajima, narra la història de la criada i mainadera d’una família de Tòquio abans i durant la Segona Guerra Mundial. Segons els programadors del certamen, Yamada ens hi serveix una representació tendra i psicològicament subtil de la vivència emocional dels seus personatges, així com una panoràmica del context històric en què transcorre el relat. Un joc de passion ocultes davant del teló de fons de la política i societat japoneses d’aquell moment.FOTO © The Little House Film Partners La caseta, de Yôji Yamada

La caseta (Chiisai Ouchi | The Little House)

Director: Yôji Yamada. Guió: Yoji Yamada, Emiko Hiramatsu, adaptació de la novel·la epònima de Kyoko Nakajima. MúsicaJoe Hisaishi. Producció: Shochiku (el Japó). Durada: 2h16.

Repartiment: Takako Matsu (Tokiko Hirai), Haru Kuroki (Taki Nunomiya, Showa Ära), Takataro Kataoka (Masaki Hirai), Hidetaka Yoshioka (Shoji Itakura), Satoshi Tsumabuki (Takeshi Arai), Chieko Baisho (Taki Nunomiya, Heisei Ära).

Sinopsi: Ran de la mort de Taki, soltera i sense fills, en Takeshi, un seu parent jove, descobreix uns escrits en què aquesta dona havia deixat gravats els seus records. Així és com s’assabenta que la Taki havia treballat de criada i mainadera per la família Hirai, en una caseta amb teulada a dues aigües de color vermell, a Tòquio. En Masaki, directiu d’una fàbrica de joguines, era el cap d’aquesta família. Mentre ell estava ben engrescat amb el potencial expansiu de l’empresa, a cavall de les polítiques agressives del Japó a començament de la dècada dels quaranta, la seva dona, la Tokiko, s’enamorà d’un seu col·lega, en Shoji, graduat de l’escola d’art, a qui visitava en secret. La criada, Taki, es mantingué fidel a la mestressa i s’ocupà devotament de la família; però acabà havent de prendre una decisió, atès que la furtiva història d’amor anà agafant una dimensió cada vegada més gran.

Altres Vídeos: Vídeos al web del Festival de Berlín.

Vendes internacionals: Pendent. Distribuïdores: Golem. Més informació: Web oficial | Imdb (ang) | MyMovies (it).

Altres festivals: pendent. Reconeixements: Berlín 2014 (Millor Actiu —Haru Kuroki—) | Altres premis i nominacions.

Altres informacions: Estrena mercat espanyol, 10.03.2015.


FESTIVAL DE BERLÍN 2014 Competició:

La caseta

(al/ang)


Director: Yôji Yamada (Osaka, el Japó, 13.09.1931). Estudià Dret a la Universitat de Tòquio, entre 1949 i 1954, període en què fou membre d’un cineclub. Tot seguit entrà a la Shochiku a treballar com a ajudant de direcció. El 1961 va dirigir el primer llarg, Strangers Upstairs (Nikai no tanin). Entre 1969 i 1995 va escriure i amb poques excepcions també va dirigir els quaranta-vuit episodis d’ “Oroko Wa Tsuraiyo”, una de les sèries televisives d’èxit més llargues de la història del mitjà. La caseta és la 82 pel·lícula que ha dirigit Yamada. Extracte de la seva filmografia: Where Spring Comes Late (Kazoku, 1970), Home from the Sea (Furusato, 1972), The Village (Harakara, 1975), The Yellow Handkerchief (Shiwase no kiiroi hankachi, 1977),  A Distant Cry from Spring (Haruka naru yama no yobigoe, 1980), Hope and Pain (Dauntaun hirozu, 1988), My Sons (Musuko, 1991),  The Twilight Samurai (Tasogare SeibeiThe Twilight Samurai | El ocaso del samurái, 2002), Una família de Tòquio (Tôkyô kazoku | Tokyo Family | Una família de Tokio, 2013). Amb La caseta, Yamada suma deu participacions a la Berlinale, certamen que el 2010 li va lliurar, a tall d’homenatge, la Berlinale Camera.


 

  1. Xavi Serra, enviat especial del diari Ara a la Berlinale:

    (..) competent en el seu retrat domèstic d’època, sensible als matisos dels sentiments i fins i tot emotiva pel que fa al desenllaç, però també previsible, llarga i amb cert aroma de naftalina que pot fer pensar en una versió nipona d’Amar en tiempos revueltos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!