SENSACIONS

de Joan Pont i Montaner

28 de març de 2014
1 comentari

Declaració de sobirania: ens la creiem?

La declaració del 23 de gener de 2013 diu que som sobirans. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. Malgrat que es va aprovar amb ampli suport parlamentari, amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions hi ha qui dubta. En ho creiem? S’ho creu el parlament? S’ho creuen els polítics que hi van votar a favor?  Si és així  la sentència del tribunal constitucional ja no ens afecta, estem fora de la seva sobirania. Ara ja estem només sota la nostra pròpia sobirania. Hi tinc la sensació que es valorarà més aquest pas després de la sentència.


Estem assistint a un ball d’interpretacions de la sentència. Politòlegs, juristes, periodistes, tertulians i opinaires no es posen d’acord en el significat i l’abast de la sentencia. Tots hi veuen que els és favorable. Vaja, que confirma les seves creences inicials. Pitjor que en les valoracions electorals, on sempre hi guanya tothom. 

Cal que la classe política catalana es cregui les seves pròpies declaracions fetes amb ple coneixement al parlament. I cal que actuï de forma coherent amb aquesta declaració. Hem de continuar fent els passos necessaris per “formalitzar” aquesta declaració de sobirania. El pas lògic següent serà la declaració d’independència. Per refermar aquesta voluntat d’una declaració seria important fer-la després de la consulta als ciutadans. Evidentment després de la resposta favorable. Per que al final potser resulta que no som tants com ens pensem. Pel que sembla el nostre Parlament creu en la declaració i de moment la manté penjada en la web, i tampoc no l’ha derogada.

 Aquests passos cal fer-los si volem donar legitimitat democràtica al procés cap a la independència del país. Si volem que els diferents estats del món ens reconeguin. Per que al final es tracta d’això. D’obtenir el reconeixement dels estats de la comunitat internacional. Del major nombre possible d’aquests estats del món.

 En tot aquest procés de lluita de Catalunya per obtenir el reconeixement per part de l’estat espanyol com un igual hi haurà un punt de trencament. En un  moment o altre caldrà confrontar la legitimitat democràtica i la legitimitat legal. I aquest punt es va acostant, a poc a poc però de manera inexorable. Com ja vaig dir fa un temps, al final hi haurà un moment on caldrà seure a la taula per veure com fem la separació. Com ens ho repartim tot plegat, actius i passius. I per això necessitem el suport de les urnes. Del vot favorable dels catalans. I de la voluntat ferma i forta de tots, ja que la guerra encara no ha començat. Només estem en les primeres batusses, en la presa de posicions inicials.

 Pel que llegeixo però, encara estan encallats en el pacte fiscal… i mira que ha plogut des de llavors.

 
Terrassa, vint-i-vuit de març de 2014


  1. Crec que és normal que tots tinguem dubtes sobre la voluntat dels polítics catalans, sobretot quan veus que encara maregen la perdiu amb el pacte fiscal/concert econòmic i la tercera via (morta). Per això jo estic a l’ANC, per empenyer a uns polítics acostumats a l’autonomisme, a la claudicació constant (pujolisme) a canvi d’un grapat d’engrunes, quan ara volem el pa sencer, fet amb la nostra farina i al nostre forn, i amb la nostra suor.
    Salutacions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!