Berlín 2014 · Competició: “Estimar, beure i cantar”, d’Alain Resnais

Als 92 anys d’edat Alain Resnais segueix ben actiu, treballant amb personatges que es fa seus, explorant el potencial de la posada en escena, creant cinema a partir del teatre, parlant de l’amor, el desig… I així és que, després de la sofisticada Encara no heu vist res (2012), amb què va competir al Festival de Canes, avui dilluns torna a la Berlinale, aspirant a l’Ós d’Or amb Estimar, beure i cantar, adaptació de la peça teatral peça teatral Life of Riley, d’ Alan Ayckbourn.

És la tercera ocasió que Resnais du a la pantalla una obra de l’autor teatral britànic Ayckbourn —després de Smoking/No Smoking (1993) i Cors (2006)—. Quan li vaig preguntar a Alain per què creia que estàvem fets per treballar junts —ha declarat Ayckbourn— em contestà que si un dramaturg com jo escrivia films per a l’escenari i ell, cineasta, feia peces de teatre per al cinema, era inevitable que els nostres mons, aparentment separats, acabessin per a encavallar-se. Per la seva banda, Alain Resnais ha manifestat que el títol de la pel·lícula és tan diferent al de la peça teatral, per una qüestió de ritme: Procuro tan com puc de ritmar els canvis de velocitat d’una pel·lícula, que la realització sigui discordant. Que hi hagi moments amb un muntatge tímid, acadèmic, i després, que el to canviï subtilment. Això és el que voldria: que l’espectador a la sala digui, bé, sí, és teatre filmat, i de sobte canviï d’opinió, sí, però al teatre no es podria pas fer això… I això torna a ser teatre, i això torna a ser cinema, i a vegades dibuixos animats (..). Volia aconseguir de fer (..) una mena de samfaina, fer caure les tanques que separen cinema i teatre, i així trobar-nos en plena llibertat. Sempre ho dic: és la forma, el que m’interessa i, si no hi ha forma, no hi ha emoció.

I ho reblen els programadors del Festival de Berlín, remarcant que [Alain Resnais] reclou l’acció en un món artificial (si més no entre les quatre parets d’un estudi) i aconsegueix crear un tragicòmic teatre de varietats. Prenent la distància irònica d’un observador savi de la naturalesa humana, Resnais reflexiona sobre el poder de l’amor i el desig i fa ben assequibles els seus personatges, moguts pels seus delits, esperances i obsessions, per sortir d’una vegada dels camins fressats.

Per cert, a la fitxa del film, observareu que no hi ha el nom de cap actor que incorpori el personatge que ho desferma tot i al cartell de la pel·lícula podem veure que tampoc se li veu el rostre. No és cap oblit de la fitxa, simplement no se’ns ha facilitat aquesta dada i tot fa pensar que sigui el McGuffin de Resnais.

FOTO © Le Pacte Cartell francès d’ Estimar, beure i cantar, d’A. Resnais


Estimar, beure i cantar (Aimer, boire et chanter | Life of Riley)

Director: Alain Resnais. Guió: Laurent Herbiet i Alex Reval, amb Jean-Marie Besset (diàlegs). Adaptació de la peça teatral Life of Riley, d’ Alan Ayckbourn. Producció: F comme film (França). Durada: 148.

Repartiment: Sabine Azéma (Kathryn), Sandrine Kiberlain (Monica), Caroline Silhol (Tamara), André Dussollier (Simeon), Hippolyte Girardot (Colin), Michel Vuillermoz (Jack), Alba Gaia Bellugi (Tilly).

Sinopsi: A la ruralia anglesa de Yorkshire, la vida de tres parelles queda ben capgirada durant alguns mesos, entre la primavera i la tardor, pel comportament enigmàtic del seu amic, en George Riley. Quan, per descuit, el Dr. Colin (Hippolyte Girardor) fa saber a la seva dona, la Kathryn (Sabine Azéma), que el seu pacient George Riley té els dies comptats, ignora totalment que aquell home havia estat el primer amor de la Kathryn. El matrimoni, que assagen una obra de teatre amb un grup aficionat local, convencen en George que s’hi apunti. Això permet a en George, entre d’altres, de representar escenes d’amor sostingudes amb la Tamara (Caroline Slhol), la dona del seu millor amic, en Jack (Michel Vuillermoz), reeixit home de negocis i marit infidel. En Jack, plorós, parla amb la Monica (Sandrine Kiberlain), la dona d’en George que se’n va separar per anar a viure amb el granger Simeon (André Dussolier), mira de persuadir-la que torni amb el marit per fer-li costat els darrers mesos de vida. Amb gran trasbals per part dels seus marits, en George exerceix un estrany poder de seducció sobre les tres dones: la Monica, la Tamara i la Kathryn. A quina s’endurà de vacances a Tenerife?

Altres Vídeos: Vídeos al web del Festival de Berlín.

Vendes internacionals: Le Pacte. Distribuïdores: Le Pacte. Més informació: Web oficial | Imdb (ang) | MyMovies (it).

Altres festivals: pendent. Reconeixements: Berlín 2014 (Premi Alfred Bauer apertura persepctives | Premi FIPRESCI Crítica Internacional) | Altres premis i nominacions.

Altres informacions: pendent.


FESTIVAL DE BERLÍN 2014 Competició:

Estimar, beure i cantar

(al/ang)


Director: Alain Resnais (Vannes, França, 03.06.1922). Nascut Alain Pierre Marie Jean Georges Resnais, estudià interpretació i es graduà a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques (IDHEC), de París. Entre 1946 i 1948 va fer diversos retrats cinematogràfics d’artistes, en 16mm, i durant uns quants anys va seguint fent curts documentals relacionats amb el món de la pintura. El 1955 signà el migmetratge documental Nit i boira (sobre els camps d’extermini nazis com a part de la Solució Final i la seva infernal deshumanització). El 1959 debutà en el terreny de la ficció amb Hiroshima mon amour, presentada en Competició al Festival de Canes i multireconeguda. Així és com Resnais va convertir-se en un autor de referència a la segona meitat del Segle XX, especialment entre els interessats en la renovació de la forma cinematogràfica —tasca en què finalment el cineasta està explorant a fons la relació entre les posades en escena teatral i cinematogràfica—. Extracte de la seva filmografia: L’any passat a Marienbad (1961), S’ha acabat la guerra (1966), El meu oncle d’Amèrica (1980), L’amor a mort (1984), Smoking/No Smoking (1993), On connaît la chanson (1997), Cors (2006), Les males herbes (2009), Encara no heu vist res (2012), Estimar, beure i cantar (2014). Resnais és un cineasta prou habitual de la Berlinale.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *