A cop calent: “La vida d’Adèle. Capítols 1 i 2”, d’Abdellatif Kechiche

FOTO © Vertigo La vida d’Adèle. Capítols 1 i 2, d’Abdellatif Kechiche

Coincidint amb l’estrena a bona part de la nostra cartellera de la Palma d’Or 2013, La vida d’Adèle. Capítols 1 i 2, d’Abdellatif Kechiche, reprodueixo tot seguit el comentari que vaig publicar-ne el 23 de maig a Vilaweb a Canes:

Just acaba de començar La vida d’Adèle. Capítols 1 i 2, d’ Abdellatif Kechiche, i ja te n’adones de tres “coses” que la resta del metratge -gairebé 3 hores- va confirmant magníficament: la càmera, el temps i la jove protagonista, Adèle Exarchopoulos. La càmera transmet les emocions de la noia, amb la manera com la segueix i com l’enquadra amb sensibilitat i sensualitat. El temps de cada seqüència és dilatat, no pas perquè s’allargassin els plans, ni s’hi entretinguin; sinó perquè gasta el metratge que cal per a acompanyar la protagonista en la seva vivència i fer-te’n compartir els sentiments. Adèle Exarchopoulos, un nom fins ara desconegut, d’una naturalitat i lliurament absoluts davant la càmera i d’un cos esplendososament juvenil. Així com fa amb ella, aviat Kechiche igualment farà amb Lea Seydoux, que encarna l’altre personatge del film. I no cal dir que l’estil es manté vigorosament i sòlidament en les seqüències que protagonitzen ambdues.

De manera cadenciosa, la pel·lícula va passant per totes -totes- les etapes de la història d’amor entre una noieta (Exarchopoulos) i la xicota de cabells blaus (Seydoux), més madura, amb qui descobreix el seu lesbianisme, després d’haver tastat mascle amb un company d’estudis. L’ amor a primera vista i la seducció donen pas a la passió plenament viscuda -amb escenes de sexe explícit de considerable durada-, mentre la joveneta mira d’amagar l’homosexualitat al seu entorn, a diferència de l’amant, que l’ha assumida. El pas del temps i les diferències esquerden aquesta parella. Una es mou per un àmbit artístic més elitista i l’altra, d’adscripció més proletària, aspira a ser mestra d’infants. I s’esdevé la ruptura que du al dolor de la separació.

Per a molts, La vida d’Adèle. Capítols 1 i 2 és la gran pel·lícula de Canes 2013. Per mi, el millor treball de direcció que hem vist fins ara a la competició. A part que es tracta d’una relació lèsbica, aquesta història d’amor no té res d’especial. Precisament un dels mèrits és el de la normalitat amb què Kechiche la mostra. Ell que, al decurs de la seva filmografia, ha parlat sempre dels “diferents” en relació amb un cert concepte de “normalitat”, aquí ha optat per a parlar d’amor homosexual com una cosa ben natural, fins al punt que ben poc se n’hauria de retocar si es tractés d’un vincle heterosexual. Tanmateix, no ha volgut amagar la realitat social i tangencialment toca els conflictes que la qüestió planteja -amagar o no la tendència sexual a companyes i família, les manifestacions d’orgull gai…-. Com deia, doncs, al marge del seu caràcter lèsbic, aquesta història d’amor no té res d’especial. El que està és molt ben explicada. Per bé que no és cinema eminentment narratiu, sinó expressiu, com ja he comentat.

Se’n parlarà, de les escenes de sexe explícit, que esdevenen un exemple molt gràfic de la mena de cinema madur d’Abdellatif Kechiche. Gràcies a la manera pictòrica com filma la bellesa dels cossos d’Adèle Exarchopoulos i Lea Seydoux, transforma el sexe descarnat en celebració vital, i el desfici eròtic en expressió de la passió amorosa que viuen. Talment com amb el joc de mirades i moviments dels cossos abans n’ha mostrat l’enamorament a primera vista i la mútua seducció.

Afegeix un comentari

Respon a La vida de Adèle | Cineclub Garbí Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *