Club 7 Cinema

Coincidint amb l’estrena a bona part de la cartellera de casa nostra de l’últim film de Sofia Coppola, en reprodueixo tot seguit el comentari que vaig publicar a Vilaweb a Canes el 16 de maig de 2013:

S’ha esvaït el dubte del perquè Sofia Coppola no tenia en competició a Canes la seva nova pel·lícula, The Bling Ring: es tracta d’un film menor, gairebé un exercici per a mantenir-se activa professionalment com a directora i per a estrenar-se amb la càmera digital, sense cap mena de pretensió autoral, per bé que prou digne com perquè hagi tingut l’honor d’inaugurar Un Certain Regard.

A partir de l’article The Suspects Wore Louboutins, publicat al Vanity Fair, Sofia Coppola reconstrueix en clau de ficció la història dels adolescents que, enderiats amb els famosos i el món de les marques, els seguiren de petja per internet, hi buscaven les cases pel Google, per a entrar a robar-los quan eren fora, a la gala dels Oscar, en una setmana de la moda o en rodatges… arribant a arreplegar objectes de luxe i diners per valor de més de 3 milions de dòlars. No cal dir que xalaren amb els vestits, sabates, joies, rellotges, ulleres… dels Orlando Bloom, Paris Hilton, Rachel Bilson, etc. I, evidentment, ho enregistraren amb els mòbils, ho van penjar a facebook, en compartien l’aventura a les discoteques que freqüentaven i fins van muntar alguna paradeta amb part del “tresor pirata” que tenien acumulat. Una mena de festa continuada, d’actes recriminables fets des de la irresponsabilitat i sense cap malícia, a cavall -desbocat- d’una superficilialitat i una “cultura” de la diversió alimentada des dels mitjans de comunicació i abonada en una societat que -al damunt- els convertí en famosos, quan la policia els va detenir i posteriorment se’ls va condemnar.

La gran part del metratge de The Bling Ring segueix linealment aquest jovent, encadenant robatoris, gaudis de la moda “adquirida”, trafiquejos, nits de disbauxa a la discoteca… fins al punt d’encomanar-se-li un pèl la mateixa superficialitat dels protagonistes. L’efecte d’acumulació treu als fets el caràcter ocasional i de puntual malifeta juvenil, i els descriu com un excés sense fre ni cap mena d’autocrítica; però fa decaure l’interès fílmic, a mesura que no s’hi va aportant res de nou, a cada entrada o tornada a la casa d’alguns d’aquells famosos. No obstant això, Sofia Coppola aconsegueix bastir-ho com un conte moral; no pas a costa de jutjar els protagonistes, sinó la mena de societat de què són exponent. “Crec que dóna una visió de la nostra societat actual -ha declarat la cineasta– i del fenomen de la tele-realitat i de les seves repercusions en aquesta petita banda d’adolescents. He mirat d’explicar la història de manera que s’hi pugui entrar des del punt de vista dels joves, passar-s’ho bé i entusiasmar-s’hi, abans, espero, d’agafar-se les coses des d’una altra perspectiva a la fi [de la pel·lícula] i de comprendre que van anar massa lluny. No voldria que se’ls jutgés massa, tot i que me’ls miro des d’una certa distància (hi ha un caire crític en aquest sentit). Sóc conscient que pot resultar atractiu el costat adolescents/festa/infants terribles, però espero que no haver sublimat massa la seva conducta recriminable. Penso que hi ha una barreja de crítica i sublimació a la pel·lícula, però que donarà al públic matèria de reflexió.

Se li ha de reconèixer, a Sofia Coppola, que toca de ple la plaga del consum irresponsable, l’absència de consciència sobre les conseqüències dels actes comesos per una generació consentida, la pèrdua de nord en una gent que puja sense saber diferenciar entre la privacitat i la vida pública… I, en representar, la vida familiar de la canalla protagonista, irònicament, recorre a certs models televisius de gran audiència: interiors de pura façana!