Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

25 de maig de 2013
1 comentari

Jarmusch i Polanski tanquen la competició de Canes 2013 amb humor

FOTO Tilda Swinton i Tom Hiddleson, a Only lovers left alive, de Jim Jarmusch

Amb les seves pel·lícules, Jim Jarmusch i Roman Polanski han aportat agraïdes notes d’humor i veterania en la recta final de la Competició de Canes 2013.

He de confessar que Only lovers left alive, de Jim Jarmusch, m’ha entretingut però no m’ha convençut tant com a bona part de la crítica, que l’han trobada “aguda i intel·ligent” -per a resumir-ho-. Amb aquesta història en què Tom Hiddleson i Tilda Swinton són vampirs enamorats des de fa segles que es retroben, decebuts amb la Humanitat, Jarmusch es manté fidel al seu estil. Això vol dir que hi trobem la deambulació cadenciosa pèl existencial i força irònica dels protagonistes, que vénen a ser una versió actualitzada dels joves rockers de films seus com Strangers tham Paradise. Evidentment, amb una fotografia acurada, en color, fosca de nocturnitat -cosa inherent al relat vampíric-. Ambientada en un àmbit post-industrial com la Detroit fantasmagòrica d’ençà la crisi, contrapuntat per un Tànger hedonista on tothora es fan proposicions diguem-ne deshonestes.

Jarmusch, que s’ha basat en part en el darrer llibre de Mark Twain “La vida privada d’Adam i Eva”, reconeix que ha recorregut als vampis com a metàfora. Aquestes criatures que han viscut al llarg dels segles, permeten al cineasta agafar una perspectiva de la Humanitat, amb els seus èxits i fracassos [culturals i científics] com a espècie -a la qual, el vampir anomena “zombis”-. Però els fa absolutament contemporanis i així els converteix també en al·legoria de l’estat actual de la vida humana -terme potser excessivament pretensiós, però tanmateix emprat pel mateix Jarmusch en unes declaracions-.

Tanmateix, Only lovers left alive no resulta gaire inspirada. Els tocs d’humor dels seus vampirs són més aviat gracietes simpàtiques i múrries a costa de la contaminació ecològica o la degradació cultural, i sovint un lúdic joc, brometes amb sonades figures teatrals, literàries, musicals… Assumeix una visió global, concretada en la contaminació de l’aigua assequible a Detroit o la de la sang que mata a Tànger. En aquell indret nord-africà mostra l’emergència d’un rock local que contrasta amb el caire funerari de les composicions triomfants del vampir, en la que potser és l’única pinzellada esperançada de tot el film… En fi, tot sempre en el terreny dels tòpics i des de la perspectiva de qui, als seixanta anys d’edat, contempla el món des d’una certa distància, com els seus vampirs. No és anecdòtic que es pugui veure també una al·legoria en uns altres personatges del film: els joves incorporats per Anton Yelchin i Mia Wasikowska, metàfora d’un jovent que es presenta espavilat i candorós quan no golafre i irrespectuós. Fa trenta anys estava més inspirat, en Jarmusch.

Polanski es deleix per la Venus de les pells.

També Roman Polanski s’agafa amb humor La Venus de les pells , en què adapta la premiada peça teatral “Venus in Fur”, de David Ives, al seu torn basada en la novel·la de Leopold von Sacher-Masoch, que dóna títol al film i generà el mot “massoquisme”. Pel·lícula amb 2 únics protagonistes -Emmanuelle Seigner i Mathieu Amalric-, Polanski no hi mostra cap interès per a esquivar-ne l’origen escènic, sinó més aviat a l’inrevés. Hi aporta l’especificitat cinematogràfica que li dóna el joc amb els primers plans i la posició de la càmera; però sobretot és el to amb què ho treballa el que ho converteix en una obra personal.

D’entrada, l’argument ja té un gran potencial “Polanski”. Tracta d’una actriu que va al càsting d’un paper i un director que busca desesperadament la intèrpret de la producció que està preparant. Ella no té cap virtut de les que ell demana, però sorprenentment es va convertint en l’encarnació plena del personatge. Per tant, hi ha l’àmbit reclòs, la confusió de rols -entre actor, personatge i autor- i un context de dominació i sotmetiment en què traspassa la frontera entre realitat i ficció, qüestions que “a priori” ja es veuen com avinents a la filmografia del cineasta. I Polanski hi juga, a pleret. Sap que disposa d’aquest material suculent, en el que és una mena de peça de cambra al servei de la seva pròpia dona -Emmanuelle Seigner- i amb un Mathieu Amalric que té força retirada física amb Polanski. De manera que, amb gràcia i sense pretensions, va orquestrant la cerimònia de confusió i, efectivament, sotmetiment del personatge d’Amalric en mans d’aquell bededéu de dona, per acabar projectant-se ell mateix en la figura d’aquell individu, transvestit en el rol d’ella i lligat massoquistament, rebent el càstig per les seves malifetes autorals.

  1. M’ha sorprès que no connectis la pel·lícula de Polanski amb Bitter Moon, de 1992, també seva i també amb Emmanuelle Seigner, amb els mateixos fils temàtics; una pel·lícula paradigmàtica.

    Veig, pel que dius, que també manté la forma -i autolimitació- teatral d’Un déu salvatge, on aquesta decisió em va semblar molt honesta.

    Veig aquesta concepció teatral en diverses de les seves pel·lícules.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!