Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de maig de 2013
0 comentaris

Altres mirades de Canes 2013: “Marxa de la mort”, d’Adolfo Alix Jr.

FOTO Marxa de la mort, d’Adolfo Alix Jr

Notes sobre Marxa de la mort, d’Adolfo Alix Jr., projectada a Un Certain Regard.

Els decorats teatrals i la fotografia en blanc i negre marquen i reforcen el tractament no realista de la marxa letal a què van ser sotmesos desenes de milers de soldats filipins i nord-americans de resultes de la derrota de Bataan i camí del camp de presoners. Efectivament, el trajecte fílmic —que coincideix amb el recorregut argumental del camp de batalla al destí final— està fet de fugides mentals, escapatòries físiques, digressions assassines, crueltat japonesa —matisada pel comportament humà d’un oficial japonès que, realitat o pura ficció, contrasta amb la salvatgia de la resta—… tot en clau de representació, al so de laments i exclamacions, trests d’arma nipona…

Resulten particularment barrinosos els laments i exclamacions. No gens “interpretats”, ni sofisticats, sonen a representació “en brut”; talment com passa amb altres sorolls, com per exemple el d’un reguer d’aigua: plàstics que sonen a plàstics. Tot tan ostensible com es fa amb els decorats mateixos: de dibuixos gairebé puerils, d’un cartró que es nega a fer-se passar per pedra o plantes…

Al decurs de la marxa anem trobant: japonès bo contraposat als japonesos dolents; la guerra, contra tothom, plaer d’una minoria violenta; les ganes dels soldats guanyadors de tornar a casa, com les que tenen els perdedors; soldats que es deleixen per ser amb la seva família quan tot acabi, a Hiroshima…; un soldat nord-americà que no se’n pot estar de matar d’amagat, venjativament i inútilment, davant de tanta humiliació i acarnissament; un capità nord-americà que poc n’hi queda del rang en la condició de pres; totes les formes de la brutalitat inhumana —no donar de mejar al famèlic, no donar-los de beure, orinar-s’hi a sobre, fer-los caminar despietadament sota el sol abrusador, també als ferits…—; el delit i la por de morir per a fugir d’aquell infern —companys morts es fan presents a un de viu, temptant-lo amb el patiment que s’estalviaria morint i fins qüestionant-li si, de fet, ja no és a l’altre barri—; la necessitat de sobreviure per a poder explicar-ho i el dubte de si té sentit voler sortir-se’n només per a poder explicar-ho…

La durada de la pel·lícula, els plans sostinguts, la persistència del dolor, dels deliris, dels delits, dels patimets… el millor testimoni, malgrat la ficció, de la duresa, crueltat i conseqüències d’aquella marxa de la mort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!