Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de maig de 2013
0 comentaris

Liberace i el seu amant i la bellesa de Roma reivindiquen l’hedonisme

FOTO Matt Damon i Michael Douglas, a Behind the Candelabra, de Steven Soderbergh

En Jep Gambardella, el protagonista de La gran bellesa (Paolo Sorrentino, 2013) mira de xalar tant com pot en el viatge entre el naixement i la mort que és la vida. El famós pianista americà Liberace que retrata Behind the Candelabra(Steven Soderbergh, 2013) malda per viure en una eterna joventut. L’hedonisme, doncs, s’ha convertit en el rei de la setena jornada de la competició de Canes 2013.

El napolità Paolo Sorrentino ha manifestat que sempre havia pensat a fer una pel·lícula que penetrés en les contradiccions, les belleses, les escenes que jo vaig viure, la gent que vaig conèixer a Roma. I certament, ha agafat la seva càmara que no para quieta i l’ha feta nedar per la bellesa de la Roma estiuenca: el Gianicoló, les terrasses de les cases, el Coliseum, els palaus no accessibles pels turistes, els jardins, les festes fins a altes hores de la nit, Via Veneto, la vora del Tíber… Sense caure en la postal turística; però remarcant emfàticament que ho ha està mostrant i acompanyant-ho musicalment amb uns cants corals greus. La cosa hauria donat per un documental personal o potser fins per un poema cinematogràfic. Però el cineasta aclareix que, quan finalment, va caure a introduir-hi el personatge de Jep Gambardella, la idea del film esdevingué possible i menys confusa.

Aquest tal Gambardella -gran, Toni Servillo- és el guia del cineasta per la ciutat eterna i sobretot l’introductor al món de les habituals festes mundanes d’una certa societat romana. Representa que és un periodista de prestigi, seductor impenitent, que als seixanta-cinc anys segueix sent el rei d’aquell ambient. A través de les festes que freqüenta i de les diverses converses a la terrassa de ca seva -al davant del Coliseu- anem coneixent tota una tipologia humana -en el sentit físic, psicològic, espiritual i cultural del terme-; oimés perquè l’home és tot un observador. Cínic, lluny li queda l’únic llibre que va escriure -amb èxit- a la joventut, així com el record d’un pur amor adolescent, i tragina una agra mirada sobre aquell món que l’envolta. Es veu que, d’escriure un nou llibre, ja en té ganes; però envoltat del no-res, no gosa escriure precisament sobre el no-res.

Òbviament, en Sorrentino ha tingut ben presents La doce vita i Roma, de Fellini; però ell considera que no és un film, des del meu punt de vista, que utilitzi la citació en sentit estricte, sinó una pel·lícula totalment deutora del gran cinema italià, Ettore Scola, Federico Fellini, Marco Ferreri, Mario Monicelli…. Ho diu ell mateix. No em sembla tanmateix que el problema de La gran bellesa ragui en si imita o no La terrassa, de Scola, o els títols fellinians que ja hem citat. Jo diria que la confusió primmigènia del projecte -admesa, recordem-ho, per Sorrentino-, persisteix, no s’ha acabat d’esvair. I com que tampoc no s’acaba de saber el què vol mostrar, de Roma (de quina mena de societat parla? Representen res, aquella gent? Si és el reflex de la seva experiència biogràfica, sort que ho diu en declaracions!) i encara menys per què, les seqüències encadenen tot d’estèrils reiteracions -com per exemple, un reguitzell anodí de festes discotequeres, amb cossos femenins exhibint-se, coreografies col·lectives, etc.- i duen a escenes sobre personatges concrets que, com a molt conformen un fresc sobre una concreta fauna humana… resulta que sí, que finalment a penes si s’hi veu una mena d'”aggiornamento” del periple fellinià de Marcello Mastroiani -amb alguna digressió eclesiàtica on ressona Roma-.

Michael Douglas és Liberace i Matt Damon, el seu amant

Behind the Candelabra és un biopic amb què el polifacètic i desigual Steven Soderbergh torna a demostrar com n’és de competent. Té la història entre Liberace -el famós pianista nord-americà de music-hall, mort de SIDA el 1987- i el seu amant Scott Thorson, que aquest va convertir en llibre i Richard Lagravanese ha adaptat. S’ha dedicat a anar seguint les diverses etapes d’aquella relació, que començà amb seducció i passió sexual i acabà als tribunals al cap de sis anys. Ha tret profit de tots els tòpics que el cas tragina sobre les bambalines del món de l’espectacle (les seves servituds sexuals, els luxes que mou, el paper destructor que hi juga la droga, el tragí d’advocats i representants…). I ha explotat a pleret tota la decoració, atrezzo i vestimenta gai de l’univers de Liberace -d’un kitsch molt barroc-. Però sobretot ha estat conscient que la clau eren els actors, que aquest és (tele)film que dóna molt de joc als dos protagonistes -i a algun secundari, com un divertit Rob Lowe, en la caricatura d’un cirurgià plàtic, o una venerable Debbie Reynolds, en el paper de la mare anciana de Liberace-

Michael Douglas (Liberace) i Matt Damon (l’amant), broden els personatges. Douglas (que acaba de superar un càncer), s’hi llança, divertit, gaudint de ser novament davant de la càmera amb un paper com aquest, tan vital, d’un individu delerós de viure en una eterna joventut -anant substituint els jovenets que converteix en mal dissimulats companys sentimentals o fent-se treure uns quants anys de sobre, amb el bisturí-. Matt Damon, igualment entregat, ha treballat molt el seu físic i, amb la col·laboració dels maquilladors, passa de ser un angelical i musculat “noi Disney”, a convertir-se en un amant engreixat i aviciat, abans que el narcicisme de Liberace el faci passar per una transformació estètico-quirúrgica que el deixa com una mena de rèplica del pianista, talment un fill. Li toca, a Damon, treure partit de tota la seva professionalitat en l’ampli repertori de situacions emocionals que ha de travessar el seu personatge: de l’enamorament gairebé filial a la gelosia destructiva.

Behind the Candelabra sembla que podria tenir una carrera comercial als cinemes i potser fins aparèixer als Oscar -pels actors+; però es tracta d’una producció televisiva, que diumenge ja s’emet per la cadena nord-americana HBO.

La família de Valeria Bruni Tedeschi tenia un castell a Itàlia.

El tercer títol de la competició que comento avui és Un castell a Itàlia, tercer llargmetratge de l’actriu Valeria Bruni-Tedeschi. Autoficció en clau de comèdia dramàtica, l’autora -germana de Carla Bruni- l’ha dedicada al seu germà, mort de la SIDA. I la protagonitza conjuntament amb la seva pròpia mare, Marisa Borini, i el que fins ara havia estat la seva parella sentimental, el jove actor Louis Garrel.

La mateixa Valeria Bruni-tedeschi hi encarna una dona ja madureta, filla d’una rica família industrial italiana, que viu a París i reviscola quan s’enamora d’un xicot molt més jove, mentre son germà és en fase terminal i, amb la mare, han de vendre’s part de l’herència i finalment el castell que tenen a Itàlia, per a poder mantenir el nivell de vida que porten, sense treballar.

Film petitoi, s’hi barreja amb encert l’humor i la tragèdia, amb notables canvis de to, que la cineasta sap controlar bé. Permeteu que, reblant-ne una opinió moderadament favorable, n’esmenti la seqüència final, quan en ple dol es reuneixen tots per a acomiadar el castell familiar i uns operaris estan tirant-hi a terra un arbre vell -per a substituir-lo amb un de nou-: la bellesa de les imatges i del tema musical que ho banya dóna uns moments de nostàlgia assumida, de tristesa compartida i sentida. El que ens ha explicat Bruni-Tedeschi fins aquí és una ficció, però inspirada en persones, fets i indrets de la seva pròpia vida; com ha anat fent les dues anteriors vegades que s’ha posat darrere la càmera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!